La ciutat, ¿per a qui?
La vivenda, hui en dia, és indiscutiblement un problema públic. Per més que el sectors inmobiliari i bancari s’obstinen en utilitzar paraules com creixement o internacionalitació, la realitat dels qui vivim a la ciutat de València -i a molts altres llocs- és clara i contundent: els barris s’estan plenant de pisos turístics, els baixos comercials s’estan convertint en panals d’habitacions per a estudiants, les cases disponibles per a llogar i comprar són cada vegada més escasses i, per suposat, els preus están pujant a una velocitat desorbitada. Per això, no és d’estranyar que la vivenda s’haja convertit en una preocupació constant per a molta gent i, en molts casos, en el major obstacle per a gaudir d’una existència digna.
Necessitem respostes i solucions, pero abans que res, necessitem fer-nos més preguntes. La primera de totes, potser, hauria de ser: ¿per a qui s’està construint la ciutat? I la segona, ¿per a qui volem que es construisca? Entre aquestes dos interrogacions es juguen els futurs possibles.
El missatge que ens arriba des de totes bandes és clar: no hi ha cases per a tots. És a dir, toca competir per les que estan disponibles. Però quan hi ha competició sense mecanismes que la regulen, sempre s’activa la llei de la selva. L’arribada massiva de guiris des de Manises i des del Port de València crea un parany, ja que fa veure que aquest és un problema de nacionalitat: els de dins contra els de fora. No és així. És principalment un problema de classes: qui més té, més pot. Et pots permetre pagar 500€ per una habitació? Aleshores pots escollir quin barri de València t’agrada més. Pots pagar 1000€ al mes per un pis de 50m2? Aleshores pots emancipar-te i començar una vida autònoma. Si no pots pagar, ves-te’n fora.
A nivell sistèmic, el repte consisteix en replantejar el debat des del seu fonament: la vivenda és un dret o és un negoci? L’article 47 de la Constitució [RNG1] afirma que tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’una vivenda digna i adequada, i emfatitza que “los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación”. La realitat del carrer ens indica el contrari. En aquest sentit, la Llei de vivenda[RNG2] que es va aprovar a nivell estatal en maig de 2023 es va revelar completament insuficient. És més, donada la gravetat de la situació, es vergonyós que es vengués com una victòria popular front als sectors inmobiliari i bancari i que nosaltres ho acceptàrem com a tal. Perquè sí que hi ha lloc per a tots. Si a València ciutat, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística[RNG3] , hi havia 36.454 cases buides en 2021 -i al conjunt d’Espanya la xifra és de quasi 4 milions de cases buides-, per què ens hem de contentar en no pagar la comissió a l’agència inmobiliària?
No és suficient amb subsidis i ajudes al lloguer; ens calen drets. ¿De què serveix construir nous blocs d’edificis si només accedeix a ells capital estranger? ¿De què serveix aprovar quotes d’apartaments turístics si després no es controla la seua aplicació? En una selva plena de trampes legals, de res val tapar forats amb mesures transitòries. Mirem al problema als ulls: no es pot fer negoci amb la vivenda. Com l’educació i la sanitat, la vivenda és un dels eixos sobre els que qualsevol ciutadà construeix sa vida, i com a tal no pot ser un privilegi d’uns quants ni un bé d’especulació. És alarmant que fons d’inversió vegen València com “una oportunitat financera” i invertisquen millions d’euros comprant blocs sencers, que tinguen vivendes buides mentre desnonen famílies alhora que remodelen edificis per a convertir-los en cel·les per a persones que només venen a la ciutat a viure a sunny experience in València.
Les cases han de per a les persones, i la ciutat per a qui la viu. No es tracta de tancar-nos com a societat, ni tampoc d’oferir fòrmules simplistes, excloents o demagòqiues. Però igual de perillós és caure en la inacció i assumir que el model de ciutat actual és l’única opció possible. València, ciutat oberta, sí. L’afirmació, no obstant, s’ha de matitzar: oberta, ¿a què? ¿com? ¿a quin preu? ¿Volem ser una ciutat vitrina, una ciutat plena de llums per als que vinguen a visitar-la o a viure-hi dos mesos en estiu? ¿O volem una València per a la gent que viu ací, que s’hi implica quotidianament, que es preocupa per ella?
[RNG1] https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-1978-31229
[RNG2] https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2023-12203
0