CV Opinión cintillo

Compromís i València o València i Compromís

0

Superat l’equador de mandat és moment que periodistes, analistes i aficionats tracten de posar llum sobre el que passarà en les eleccions locals de 2023 a la ciutat de València. S’especula amb la continuïtat o no de Joan Ribó com a candidat a alcalde, amb qui podria ser el seu relleu i si està dins o fora de l’Ajuntament. S’especula si la dreta, de la mà de Maria José Català i amb l’extrema dreta de col·laboradora necessària, podrà fer-se amb la majoria d’escons. S’especula si Sandra Gómez o Ciudadanos arribaran vius a la propera contesa electoral... Personalment crec que l’equador de mandat ha de servir no sols per mirar cap avant sinó també per analitzar el que ha passat fins ara. De fet, moltes voltes la resposta al què passarà o què s’ha de fer la trobem en l’experiència prèvia. Potser siga este un bon moment per preguntar-nos com ha fet Compromís per esdevindre la primera força en València ciutat i emportar-se al seu sarró més d’un de cada quatre vots emesos per la ciutadania.

Mireu, crec que València es poc amiga del travestisme. I m’explique. Sovint he llegit en premsa expressions per referir-se a la nostra ciutat de l’estil de: València, la nosequé del Mediterraneo. Així, per exemple, els que es dediquen al turisme diuen que València es la nova Barcelona. Els que miren cap al centralisme diuen que som el port/platja de Madrid. Camps va voler fer de València la Mònaco espanyola (amb circuit urbà inclòs), els que volen ampliar el port diuen que hem de ser la Rotterdam del Sud i els que donen suport a les polítiques de mobilitat sovint parlen de l’Amsterdam/Copenaghen del Mediterrani. Després estan els somiadors que volen fer de València la Silicon Valley europea o la Florida mediterrània i hi ha també els que tot ho veuen malament que van avisar fa uns anys de la conversió de València en una ciutat bruta i decadent “a l’estil de Nàpols”. Sincerament, crec que València, els valencians i les valencianes, no ens veiem reflectits en cap d’estes comparacions. Crec que massa temps s’ha passat mirant cap a fora, tractant de copiar el que es feia ací o allà, tractant de ser la nosequé de noseon. Feia molt de temps que no passava que algú mirava als ulls a esta ciutat i li parlava de les seues potencialitats en lloc d’intentar convertir-la en una ciutat que no es.

L’èxit de Compromís passa per estar fent de València la València dels valencians. Un model únic. Que no imita altres. Que no copia. Que no falseja. Que busca en l’horta, en el clima, en els barris, en la mar... per traure el millor d’una ciutat que no es pot comparar amb cap altra, senzillament, perquè València es incomparable. Una València que és verda i sostenible, però no necessita que l’etiqueten amb cap capital nòrdica. Que és oberta i acollidora però no vol ser Florida ni Barcelona. Que vol jugar un paper estratègic com a ciutat portuària però no a costa de carregar-se les seues platges i hipotecar el seu patrimoni natural. Una València amb autoestima i reivindicativa que no per això renuncia al seu caràcter festiu.

Curiosament una cosa semblant passa amb Compromís. I més ara que el Bloc, partit majoritari dins de la coalició, està de congrés de refundació. Alguns diuen que hem de ser com el BNG, altres diuen que millor com un Podem nostrat. Alguns voldrien que ens apropàrem més a Esquerra i a Bildu, altres voldrien vore’ns alligats a perpetuïtat amb Podemos. Alguns diuen que dur-se bé amb Más País està bé, altres que regular, altres que mal. Alguns voldrien tornar al Bloc de fa vint anys, que parlàrem tots els dies d’independències i presos polítics i quedar-se en un 3% del vot; fins i tot els hi ha que el que els passa es que voldrien que el Bloc fóra un PNV o una CiU de dretes encara que no s’atreveixen a dir-ho. Siga com siga, sembla que sempre hagem de mirar fora, vore què fan els altres o què s’ha fet en el passat i copiar, imitar, repetir, falsejar.

L’altre dia una periodista de la televisió pública catalana em deia: “És que vosaltres sou difícils de classificar, no vos pareixeu a cap altre partit de l’estat”. I si fora eixa la nostra virtut? I si per fi haguérem encertat, quasi sense adonar-nos, la tan proclamada “via valenciana”? I si resulta que no ens hem de deixar emportar per cants de sirena? Pel que fan ací o allà, pel que faríem si els valencians foren aixina o aixana? I si simplement hem d’escoltar al nostre poble, ser útils, ser propositius, gestionar bé, explicar-ho millor, plantejar un model genuí per a un país genuí? I si el fet diferencial era això? I si resulta que no ens pareixem a ningú més, perquè som valencians i ens pareixem al nostre poble?

Una de les primeres coses que aprens quan fas campanyes electorals és que les persones no solem votar a qui representa millor els nostres interessos sinó aquell amb qui ens identifiquem més. I identificar-te amb algú no significa que eixe algú haja de ser de la teua edat, del teu gènere, que porte el teu estil de roba o que pense les coses exactament com tu les penses. Es una identificació més laxa, més ampla, és mirar a algú o escoltar-lo i tindre la sensació que eixos són els teus o que tu eres d’ells. I en açò, crec, és en el que Compromís ha sabut tocar la tecla.

València no vol ser la nosequè de noseon, vol ser ella per ella mateixa. Compromís ha aconseguit el que ha aconseguit per ser genuí i no per ser el nosequi de noseon. València vota Compromís perquè València i Compromís es miren als ulls i es reconeixen . Es diuen: tu eres dels meus. Es esta connexió la que està permetent desplegar en la capital tot un programa de mesures en clau valencianista, des de la valencianització del nom de la ciutat, passant per la comunicació que es fa des de l’Ajuntament íntegrament en valencià, fins el rellançament de la cultura popular o el canvi en el nomenclàtor urbà per incloure figures com Joan Fuster o Enric Valor, mesures que fa tan sols uns anys hagueren sigut impensables i hagueren generat un rebuig generalitzat. Per contra, este programa no sols està funcionant sinó que compta amb amples simpaties d’una ciutadania que, a través de la complicitat amb els seus governants, ha decidit avançar en eixa direcció. Esta connexió, esta complicitat llaurada amb treball i molt de comboi és el gran èxit de Compromís a València i ha permés la normalització del discurs valencianista que fins ara havia estat marginal al cap i casal.

El valor de tot plegat és incalculable i el repte de Compromís hauria de ser trobar fórmules com la valentina per “acomboiar” a la resta del país i obtindre percentatges d’entre el 25% i el 30% o més en cada municipi, en cada barri, en cada poble. Sols així serà possible desplegar programes veritablement d’esquerres, valencianistes i ecologistes. Programes genuïns, en clau valenciana, que siguen útils i milloren la vida dels nostres conciutadans, programes que ens facen avançar en la construcció nacional i popular del País Valencià. Tot el que no siga caminar en eixa direcció seria desfer el camí, allunyar-nos del nostre poble i, per tant, de les possibilitats d’influir i transformar la nostra societat. Que ningú ens furte la complicitat preciosa que hem aconseguit amb el nostre poble, no hi hauria res més antivalencianista que això.

Etiquetas
Publicado el
14 de junio de 2021 - 11:46 h

Descubre nuestras apps