El dolor

Anciana sota la polleguera de la porta d'una casa en ruïnes a Sievierodonetsk, un paratge ruïnós on tot és destrucció. Protegeix la seua neta entre els braços, mentre explica l'horror de la seva vida truncada al periodista que la interroga. Cauen les bombes al voltant. Potser van sobreviure. Poc abans un bàndol recomanava no sortir a l'exterior; un bombardeig havia destrossat el dipòsit d'àcid nítric i l'aire estava perillosament contaminat. Canvia l'escena. En un altre lloc, manifestants amb cartells increpen congressistes que acudeixen a la convenció del rifle. La vigília, massacre de nens a l'escola d'Uvalde, Texas.

Sembla que les imatges permanents de guerra, violència i destrucció produeixen hàbit, tolerància i anestèsia. Una vegada i una altra, el periodista ferit després de l'atac a un comboi de refugiats. Diuen que les càmeres ens porten a casa la violència en directe, la guerra en directe, que commou i esglaia; però, dia rere dia, produeix anestèsia davant del dolor, davant del terror.

Veiem el dolor visible. Hi ha un altre dolor que no mostren les imatges. Marguerite Duras va trigar quaranta anys a publicar La Douleur (1985), els textos d'un diari escrit el 1945 durant les setmanes que van precedir al retorn del seu marit presoner al camp de concentració de Dachau. Thérese, la dona que cada dia va a l'estació on espera desesperada l'improbable retorn del seu marit potser alliberat o executat a l'últim camp de concentració alemany. La improbable supervivència del supervivent extenuat que haurà de confessar que està embarassada d'un altre home i que ja no l'estima. El dolor de Duras omple pàgines sense adjectius que mostren sales de tortura, trets al clatell, partisans, agents infiltrats de la Gestapo, a qui cal seduir i finalment liquidar, Ter el milicià, potser condemnat a mort per traïdor i buscavides. El dolor de Marguerite Duras és el dolor de Viktor Frankl, quan va escriure Man's Search for Meaning (L'home a la recerca de sentit) el 1946, la seva terrible experiència de supervivència com a presoner dels nazis en camps d'extermini durant la II Guerra Mundial. El sentit de veure passar la mort davant dels seus ulls cada dia, la malaltia, la inanició i la mort als treballs forçats. O el dolor de Primo Levi a Se questo è un uomo, escrit entre 1945 i 1947, on explicava la seua experiència com a presoner d'Auschwitz. El dolor de l'escriptora txeca Heda Margolius Kovály, Under a cruel star. A life in Prague 1941-1968.

Són textos que furguen en el dolor que produeix la maldat, els comportaments més cruels i inhumans. El pitjor de la condició humana. Literatura que busseja per les profunditats del patiment. Literatura que no anestèsia, sinó que humanitza davant del terror derivat de la deshumanització.

Les imatges que cada dia veiem als noticiaris ni tan sols mostren la gana de l'anciana, ni l'olor d'excrement i la carn humana en descomposició. Algú escriurà demà com els nens de l'escola d'Uvalde es pixaven damunt de terror quan el franctirador els apuntava amb el seu fusell d'assalt abans de crivellar-los. Alguna supervivent dels soterranis de Mariúpol relatarà un dia l'horror de la guerra i la crueltat dels soldats. A aquest dolor en primera persona ningú no s'hi pot acostumar. És el dolor que mai afectarà els que negocien amb les guerres, les decideixen i dirigeixen, els que venen les armes i trafiquen amb la vida, els que es beneficien de la lucrativa economia del dolor. Són una elit totpoderosa afligida d'una forma de psicopatia que els fa immunes al dolor aliè. La perversitat del poder. Perquè el dolor i la mort sempre és dels altres.