Els incendis forestals i la pandèmia

Tots recordem perfectament l’estat d’alarma decretat durant el moment àlgid de la pandèmia del Covid 19. Durant aquest període (entre el 14 de març i el 21 de juny, amb diferents fases), la mobilitat i les activitats humanes van ser estrictament restringides en molts àmbits, incloent-hi les que es desenvolupen en medi rural. Aquestes restriccions, encara que fora només durant unes setmanes van tindre efectes sobre diferents aspectes ambientals detectables tant en medi urbà com rural. Però curiosament un efecte del qual no s’ha parlat molt ni he trobat mencions als mitjans de comunicació és el referit als incendis forestals. Es va notar algun efecte? Per contestar aquesta pregunta he revisat els butlletins mensuals Espurna, que publica la Generalitat Valenciana referits a 2020, des de gener fins a juliol. Així tenim uns informes previs a la declaració de la pandèmia, uns altres que coincideixen amb les primeres setmanes de l’estat d’alarma i diferents fases del desconfinament i, finalment, a la nova normalitat, la qual no ha implicat l’erradicació del virus, però sí una recuperació de les activitats humanes quasi completa, amb posteriors retallades molt variades, segons localitats i moments. 

Les dades són ben eloqüents.

Durant els primers mesos de l’any, gener i febrer, s’observen unes dades pel que fa a nombre d’incendis i hectàrees cremades molt per baix de les mitjanes interanuals dels darrers deu anys. Açò no crida especialment l’atenció, donat que les xifres relatives a incendis forestals tenen una gran variació interanual, tant si considerem un mateix mes al llarg de períodes de 10 o 20 anys com si ho fem comparant els totals anuals entre anys complets. No obstant, cal destacar que la variació entre mesos és sempre major, tant en extensions com en nombre d’incendis. Pel que fa a les comparacions interanuals, també son importants les variacions, però són majors en relació a les extensions que al nombre d’incendis. Aquest darrer aspecte mostra xifres molt més estables, al voltant dels 400 incendis de mitjana en series llargues d’anys. El nombre d’incendis és clau, ja que malgrat que al llarg de les darreres dècades es poden mostrar avanços pel que fa a la reducció de les extensions cremades, atribuïbles a les millores en l’extinció (resultat sobretot de majors esforços econòmics i de millores fruit de l’experiència en aquest tema), no es presenta una tendència clarament de millora en el nombre dels incendis. Aquesta darrera dada està directament vinculada a les causes dels focs i a l’eficàcia de les polítiques de prevenció d’incendis en sentit estricte, que no han mostrat, al menys fins fa poc, clares millores. El que ha passat durant l’estat d’emergència ens ha de fer reflexionar sobre les mesures de prevenció en relació a disminuir de manera efectiva i notable les causes (bàsicament humanes, en un 70%-80%) dels incendis forestals al nostre territori.

Per tant, les dades dels primers mesos de 2020 són molt bones, però dintre del rang de variació que es pot observar en comparatives interanuals. Però quan analitzem les dades dels mesos afectats totalment o parcialment per l’estat d’alarma (sobretot els mesos de març, abril i maig) els resultats són no sols destacables (per sota de la mitjana) o curiosos, sinó que resulten extraordinaris i molt especials, i fan necessària una explicació clara. Els butlletins informatius disponibles detallen les dades no sols per municipis i causes, sinó també per dies, de manera que es poden distingir períodes diferents dintre d’un mes, per efectuar una anàlisi més fina i de major potència explicativa. En l’estat d’alarma, el nombre d’incendis va arribar a mínims històrics en tot el territori valencià. Durant la segona meitat de març i tot el mes d’abril, afectats per un elevat nivell de restricció de moviments i activitats, les dades sobre el nombre d’incendis i les extensions cremades van ser extraordinàriament baixes. En maig i juny les dades van començar a remuntar, en paral·lel al procés anomenat “desescalada”. Quan més es relaxaven les restriccions d’activitats, més s’incrementaven els incendis. De manera molt significativa, es poden seguir perfectament els canvis en relació a les diferents fases de la desescalada, mostrant resultats coherents i fàcilment interpretables. Allò que les dades ens mostren (encara que el període excepcional ha estat relativament curt) és que els incendis humans (la immensa majoria) es poden fer disminuir molt; fins i tot poden arribar a zero, si s’actua sobre les causes que els originen.

Si bé s’aprecien uns molt bons resultats per a tots els mesos en relació a la mitjana dels deu darrers anys (2010-2019) tant pel que fa a nombre d’incendis com a extensions cremades, cal destacar molt el mes d’abril. Es tracta d’un mes totalment primaveral, amb temperatures ja elevades (i tendència a incrementar-se als darrers anys) i una freqüentació prou considerable del bosc, especialment en festes de Pasqua. De fet, les dades mitjanes mostren un nombre moderat d’incendis, 30, i unes extensions cremades considerables, per damunt de les 400 ha. Però enguany el nombre d’incendis cau a mínims històrics per aquest mes, només 3, i també el d’extensions cremades, pròximes a zero (0,06 ha). Què ha passat? L’anàlisi de les condicions climatològiques no ens aporta cap informació significativa. Fins i tot resulta paradoxal que haja estat un mes d’abril amb molts llamps; el mes d’abril amb més llamps des del 2007 (i per tant, amb un nombre major al de tots els anys del decenni passat, per aquest mes). L’única explicació racional ens l’aporta el coneixement del que passava en relació a la pandèmia: durant tot el mes d’abril el País Valencià va estar en el màxim nivell de l’estat d’alarma, que limitava estrictament les activitats de tota mena, incloent-hi les agrícoles, esportives i recreatives, i els desplaçaments que no foren estrictament justificats.

Però si entrem en els detalls referits als mesos de març i maig, que només van estar parcialment dintre del període de màximes restriccions, trobem aspectes molt interessats que reforcen les primeres conclusions. En març hi va haver 16 incendis i es van cremar 30,02 ha, però açò va passar sobretot durant la primera quinzena. A partir del dia 14 de març, i fins acabar el mes, només hi va haver un incendi en tot el territori valencià, el dia 15, degut a una imprudència, que va cremar només 2 ha. Durant els 4 primers dies de maig també es comptabilitzen zero incendis. És a dir, durant tot el període de màxim rigor de l’estat d’alarma, entre el 14 de març i el 3 de maig hi va haver només 4 incendis (un d’ells per llamps; un per una negligència; un considerat provocat, i un altre de causa desconeguda) que cremaren 2,06 hectàrees en total. Les xifres mostren un fet insòlit que sembla haver passat desapercebut als mitjans de comunicació i, açò resulta més greu, en l’anàlisi mateix dels incendis efectuat pels tècnics responsables de l’administració (butlletins oficials d’Espurna).

A partir del dia 4 de maig es relaxen les mesures de confinament, que passen a la denominada fase 0. El dia 11 unes poques comarques entren en la fase 1 (major relaxació) mentre que la major part romanen en la fase 0 fins el dia 17. Durant aquests 14 dies (del 4 al 17), només hi ha 6 incendis i les extensions cremades són escasses, 16,36 hectàrees, la majoria aportades per un sol incendi en Requena, el dia 6, que crema unes 15 ha. Amb la fase 1 al conjunt del territori (a partir del 18 de maig fins a final de mes) el nombre d’incendis torna a incrementar-se, sumant 21 incendis en eixos 14 dies i les xifres van retornant a la “normalitat”. Les extensions cremades són molt baixes; en aquest cas l’explicació té més a veure amb el procés d’extinció. Al llarg del mes de juny va recuperant-se la normalitat quasi per complet (amb moltes matisacions, variables segons comarques i poblacions) cap a la “nova normalitat”, passant per la fase 2 (dies de l’1 al 14) i la fase 3 (del 15 fins el 21). Al llarg de juny, les restriccions es relaxen més, però encara són pocs els incendis (15 en tot el mes). També són molt baixes les xifres d’extensions cremades, 4,55 ha, però açò s’ha d’explicar en relació a l’eficàcia en l’extinció, en la qual intervenen més factors, tant climàtics com d’ubicació i característiques de la zona afectada i del foc produït. A més del factor humà, en aquest cas dels equips de detecció i extinció, no afectats, en principi, per les limitacions de l’estat d’alarma.

De manera quasi escandalosa, els informes tècnics de la revista Espurna no dediquen ni una sola paraula a l’estat d’alarma per explicar les dades tan extraordinàries que hem tingut durant aquests mesos, mentre que, com en altres períodes, segueixen analitzant prou en detall les condicions climàtiques. Així ens informen que març va ser un més tèrmicament normal, lleugerament superior a la mitjana, encara què extremadament humit. Abril es va considerar un mes càlid i humit. Curiosament, tots els dies en què hi va haver precipitació (10 dies), aquesta va anar acompanyada de llamps. La xifra total de llamps d’aquest més va ser de 2.321; la xifra més elevada des del 2007. Tanmateix, només hi va haver un incendi ocasionat per llamps (27 d’abril), que va afectar una superfície de 0,0025 ha. Maig es va considerar un any de pluviometria normal i extremadament càlid i juny, tèrmicament normal però humit. Cap cosa d’aquestes intervé en l’origen dels focs (exceptuant els llamps, que són una minoria dintre de les causes dels focs, entre el 15%-25%, segons anys) però aquestes característiques climàtiques poden explicar parcialment les extensions cremades (més o menys dificultats en la extinció dels focs).

Conclusions i conseqüències per les polítiques anti-incendis.

De l’anàlisi de les dades, totes provinents de fonts oficials, resulta una conclusió poderosa: les restriccions a determinades activitats agrícoles (només algunes, les que impliquen encendre foc o activitats de risc relacionades amb els incendis) i a la penetració en zones forestals (bastaria que foren només en determinats moments de l’any i determinats llocs, unit a un increment dels mitjans de vigilància) podrien tindre com a conseqüència una davallada molt important dels incendis per causa humana. I açò no sols és teòricament possible, sinó que ja ha passat, encara que els motius d’aquesta regulació responien a d’altres objectius. 

Si realment, com afirmen molts investigadors i experts, el risc d’incendi al nostre territori serà als propers anys molt elevat i hi ha perill que s’originen grans incendis que desafien la nostra capacitat de control i extinció... aleshores hauríem d’arribar a una conclusió contundent. Estem davant d’un risc extremadament important i greu, que justificaria adoptar mesures reguladores, no tan extremes com les que hem viscut durant el període d’alarma per Covid 19, ni permanents, ni esteses a tot el territori (segons quines) i afectant bàsicament només una fracció de la població i no tot tipus d’activitats, sinó una selecció d’activitats considerades de risc. Aquestes mesures podrien fer baixar el nombre d’incendis a xifres molt baixes, com ha quedat demostrat en aquest període coincident amb la pandèmia. El cost d’aplicar aquestes mesures és molt menor que qualsevol altra alternativa proposada. Entre les mesures de baix cost a implementar estarien sobretot aquelles que permeteren oferir alternatives viables i fins i tot avantatjoses als agricultors d’àrees forestals i peri-forestals per evitar les cremes agrícoles, bé siga de matolls o de restes de poda o de tales, sobretot agrícoles, però també podrien aplicar-se a les restes d’origen forestal. La conselleria responsable d’Agricultura i Medi Ambient fa temps que disposa d’estudis que calculen la quantitat d’aquestes restes, la seua tipologia i la distribució per comarques i municipis, incloent-hi estimacions de les èpoques de l’any en que es generen. Actualment aquestes restes no tenen cap aprofitament i es permet cremar-les, si bé establint una regulació que marca les condicions generals i uns plans de cremes locals que concreten en cada cas aquestes activitats. La situació tampoc resulta còmoda per al llaurador, que ha d’estar pendent de calendaris i horaris, de vegades prou limitants, especialment a l'estiu, tot i que cada vegada els experts reconeixen que el risc s’incrementa i s’eixampla a períodes més extensos al llarg de l’any. Amb prou freqüència les regulacions que ja existeixen s’ignoren o s’incompleixen per diferents causes i originen focs. En altres casos, fins i tot acomplint les regulacions temporals i disposant dels requisits per a efectuar una extinció d’emergència d’un foc, el foc acaba descontrolant-se, bé siga per negligències, accidents o canvis meteorològics bruscs.

Curiosament, a penes s’ha aconseguit reduir de manera significativa els focs d’origen humà. Es considera difícil, complicat, quasi impossible... quan és evident que resulta molt més econòmic incidir en aquests casos que en altres apartats del procés de prevenció i lluita contra incendis. Si aconseguirem eliminar els focs per causes humanes, encara que fóra només un 50%, açò permetria concentrar els equips de lluita i extinció en molts menys objectius i s’evitarien totalment o parcialment les perilloses coincidències de focs quasi simultanis en llocs apartats, o amb característiques que desborden (fins i tot en fases inicials, que són la clau) la capacitat d’aturar o controlar el foc. Açò impossible no pot ser, tret de casos molt especials, i les actuacions necessàries tenen costos molt baixos si els comparem amb els efectes dels incendis o, simplement, amb les activitats contemplades en extinció o en altres intervencions de discutible “prevenció”, com és l’eliminació de vegetació natural, que presenten a més, grans dificultats, greus impactes ambientals i una eficàcia discutible.