Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La alcaldesa de Marbella cancela en Luxemburgo la hipoteca de tres millones
La última entrega de MAR confirma el fraude fiscal de la pareja de Ayuso
Opinión - El problema de los tres gorros. Por Elisa Beni

CV Opinión cintillo

Emblanquinar (A Josep Sorribes, in memoriam)

0

En l’ús corrent actual del llenguatge polític, blanquejar. Un dels molts temes que teníem Sorribes i jo pendents de raonar per després de les vacances nadalenques del 2023 i dels respectius compromisos mèdics que ja acompanyen l’edat.

Hi ha una certa tendència en el nacionalisme valencià, progressista i tot, a pensar que calia trobar, o fins i tot fer-la, una burgesia com la catalana per tal de “fer país”. Per fer el País Valencià, clar. Més encara, que ja s’havien tingut precedents que la Guerra Civil trencà de manera violenta. El més citat sempre, Ignasi Villalonga. Ocultant, per exemple, el casament de la seua filla preferida amb un Muñoz Ramonet de Barcelona (“en el cielo manda Dios, en Barcelona los Muñoz”), exemple de la burgesia estraperlista del franquisme, iniciadors de l’urbanisme de Porcioles,  i no cadrà dir que el pròcer s’entengué molt bé amb la dictadura. Trobar aquesta burgesia pretesament liberal, demòcrata, és feina que ha concentrat neurones, recursos humans, econòmics, polítics, i supose que fins i tot gresols i candeletes. I ni així. Si de cas, excepcions que confirmen la regla. Parle de València i voltants.

La dreta sabia de taronges, de llimes, de terra, i d’exportacions. Per un costat. I de l’altre, dels subministraments per als soldats de les diferents guerres que els generals ociosos i els seus socis mantingueren al Marroc o a les Antilles. Horts, navilis, espardenyes, flassades, només tenien una excepció en les ocupacions de les elits econòmiques: la rajola, l’objectiu d“urbanitzar” el país començant per l’assalt als respectius eixamples de cada ciutat. De “fer país”, res de res. De fer “duros”, tot.  El PP de hui i el seu fillol Vox són la dreta real del País Valencià, la que talla l’abadejo i assegura la fidelitat bovina als amos de Madrid.

Els seus intel·lectuals “orgànics”, els de la dreta realment existent, per dir-ho així, es limitaven en el passat i fins el present a la brofegada que podia ruboritzar les senyoretes o a una polsegosa rememoració d’un passat gloriós que a més resultava llunyà i sovint fantasiós. Molt de diumenge a la tarda o d'asseguts baix la parra gaudint de les llargues vacances dels amos dels horts, de les navilieres o de les fàbriques. Un país d’amos més que no d’empresaris o burgesos il.lustrats.

País d’amos. Sorribes i jo pensaven ampliar la proposició als propietaris, “amos”, dels temes d’estudi o publicació: els maquis, els homenots, els llibres. Els “amos” de la cultura, vaja. Amb ironia, el que s’anomena la intel·lectualitat.

El salt a les finances de la possible burgesia, que semblava lògic degut als excedents generats per les activitats ordinàries i una certa onada de modernor que també afectava a les ciutats del país. No tingué esforç constant i preferí sempre el guany immediat. I el que potser és caràcter definitori: cedir a altres i especialment als situats a Madrid el control i el negoci. I, això sí, ser reconeguts a la Cort i el seu santoral, del Pardo al Bernabéu.

I fer-se “rentistes” justament amb el negoci immobiliari, amb uns creuaments que Sorribes amb gràcia definí “pel matrimoni al patrimoni”, treball inacabat i que haurà de ser recuperar per al seu llarg i fonamentat elenc d’estudis i publicacions.

De persones que puguen amb justícia reclamar-se de dreta liberal n’he conegut i tractat jo mateix. Ximo Muñoz Peirats, Salvador Castellano, Francesc de P Burguera, els Noguera  per citar-ne de molt pròxims. Tots acabaren foragitats per la base econòmica i social que els hauria d`haver promocionat com a avantguarda liberal de la classe dominant. Excepcions de curta durada. I parle només de la ciutat de València i el seu entorn.

En aquesta elit la substitució dels horts pels solars edificables ha estat ascendent deixant entrar nous socis sovint com a testaferros menors i llançant-se a noves aventures sempre que els beneficis foren a curt termini. Amb una tradició accentuada acceleradament: comptar amb la complicitat de les administracions públiques. Unes representacions públiques sempre benevolents, en alguns casos volent fer-se perdonar que podien ser d’esquerres i permetent el que han descrit autors com Chirbés i Torrent. Un capitalisme atípic (?) que diu renunciar a les administracions i se’n serveix. No és peculiaritat de l’empresariat indígena certament.

                                       **********************************************

Amb aquestes varetes fem el cistell. No hi apareix el valencià com a instrument d’ús comercial, i no cal que ens preguntem pel seu ús familiar. I si ells constitueixen una bona part de l’exemple social, ja podem pensar què en fan la resta.

La confusió lingüística a què al.ludia a l’inici de la meua col.laboració és objecte d’una manipulació interessada. Encara són molts els creients que confien que el país donarà una dreta civilitzada, culta com la que va minvant, i fent-se invisible,  per cert, a tot Europa.

Els resultats electorals, tanmateix, han confegit uns governs, com el valencià, amb una organització que se’n diu entre d’altres , anti-autonomista, partidària de la llengua única, no cal dir que el castellà, a les escoles, a les associacions culturals i no sé quantes coses més.

El cas és que tertulians, periodistes sabuts todòlegs, en fan responsable de tot a l’esmentat partit. No se’ls acut pensar, escriure o dir, que les decisions corresponen al govern de què forma part la minoria més estrident. Correspon restablir les responsabilitats de qui s’apressà a ser el primer en emblanquinar el partit d’extrema dreta, el PP, amb satisfacció expressa de tota la dreta i dels seus representants i organitzacions empresarials incloses.

Els actes de govern són col·legiats  i solidaris. I en aquest cas més encara ja que la possible dreta liberal, culta etc., aplaudeix i deixa en mans de gent tan poc recomanable, no només la cultura sinó el maneig dels recursos públics que són de tots.

Perquè aquesta és una altra de les fal·làcies que acostumem a llegir, escoltar o vore. Els “tals” només controlen un percentatge mínim del pressupost de la Generalitat. Cal tornar a insistir: les decisions d’un òrgan de govern són col.lectives i afecten per igual tots els seus membres i els partits que en formen part.

Deixem que s’emblanquinen, si poden, ells mateixos que, de passar per la tintoreria, en tenen costum reiterada.

PS: De Josep Sorribes en parlaré un altre dia. En parlarem i no només jo. Cinc anys de treball colze a colze amb el magnífic equip que sabé confegir al seu entorn en el Gabinet de la meua Alcaldia donen per molt. Encara més,  una amistat revestida de consultes biunívoques durant uns altres trenta-cinc anys que només tenien uns breus encontres casolans o als bars de Benimaclet com Gerónimo o a  la plaça de Nàpols i Sicília.

L'intercanvi de correus electrònics fou constant. Ell, més organitzat, segurament n’haurà deixat rastre. El meu homenatge: intentar seguir raonant amb l’amic. La qüestió, no estar-se quiets.

Etiquetas
stats