CV Opinión cintillo

Ferran Zurriaga, amic

F. Martinez Navarro, F. Zurriaga, R. Pérez Caado. Font de Sentig, Olocau abril del 1991.

0

El 2021 tocava la celebració del segon trentenari. En efecte, el juliol del 1961 caminàrem per les muntanyes dels nostres pobles, Ferran Zurriaga, Ferran Martínez Navarro i un servidor. De manera pomposa batejàrem la caminada de I Ruta de la Serralada de Portaceli. Des d’Olocau per Tristany i Portaceli a Nàquera, i després per Comediana i pel coll de la Calderona a Sant Esperit, Gilet, Estivella i Beselga: per Barraix a Serra, punt final.

 El 1991, per la Pasqua a l’abril, trenta anys després, amb auxilis i mitjans més confortables, repetírem el compromís acompanyats a cada escala per les nostres tres companyes, Pepa Llidó, Berta Graullera i Júlia Blasco.. 

El compromís, repetir-ho trenta anys més tard. La Covid i els primers estralls de les respectives saluts físiques ho posposaren. Amb la desaparició de l’amic ja no n’hi haurà. Impossible per incompleta, que diríem.

Sobre l’excursió del 1991 ens autoeditàrem un text el 1992, acompanyat de fotografies i els impecables dibuixos de Zurriaga de les muntanyes, les plantes i els acudits. Un tresor per nosaltres i alguns amics, sense peu d’impremta ni dipòsit legal.  De títol Del Carraixet al Palància, menys emfàtic que l’anterior tot i que també vam usar allò de II Ruta de la Serralada de Portaceli.

Coneguí a Ferran al carrer dels Carnissers, de la mà de l’altre Ferran; i aquest el coneguí a l’autobús de Serra a Bétera l’hivern del 1960-1961 quan jo tornava de podar vinya al barranc Cirerer de Nàquera. Encontre fortuït el primer  que he descrit en més d’una ocasió, i extraordinari el segon. Un estudiant de Magisteri, al moment de la coneixença, que ja predicava la necessitat de parlar, escriure, llegir, ensenyar, en valencià. Després el Mestre, a Llíria on el visitava entre lliçó i lliçó.

I els viatges junts. A Mallorca amb Joan Marfany, Josep Mª Benet i Jornet, Antoni Lluc Ferrer, Pere Jofre. Els compromisos amb el PSV, les Rutes Universitàries des d’Olocau a Portaceli.

Xàbia i la Soberana, els estius amb els amics comuns, Carles Solà, Tono Martínez, Rosa Rodrigo, Pep Ribes, Josep Ll. Blasco, Adela Costa.

Les reunions sobre les escoles en valencià i el mètode Freinet que feia exclamar a Fuster “els xiquets estan freinètics” quan els menuts el molestaven. O les acampades en un garroferar ple de pols on es rebolcava un xiquet que era el nostre fill amb tots els xiquets de Ferran i de les escoles amigues i d’Olocau, clar.

Només s’estima el país quan se’l coneix. Ferran se’l coneixia. He pogut comentar i presentar alguns llibres i papers seus. He pogut col.laborar a l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i els seus congressos, amb la seua empenta creativa i compromesa. I molt abans, moltíssim abans, a Terra Forta la proto-revista de la comarca on hi ha la mostra dels primers texts meus donats a la publicació semi-clandestina sota l’empara d’una fantasmagòrica Secció de Jòvens de Lo Rat Penat.

Sempre canviant-se papers, llibres, articles. Durant els moments pitjors de la pandèmia i les primeres malalties, encara poguérem dedicar pàgines a esbrinar fets com els dels afusellaments de milicians valencians a Mora o Rubielos durant les successives batalles de Terol.

I a les darreries intercanviant més papers i comentaris sobre les tortures mèdiques i el nombre de pastilletes a prendre cada dia. A la casa de la plaça de Cervantes, amb el solet ponent i les plantes plenes d’ocells acomiadant el dia.

L’última visita havia de ser el 30 de novembre vora el migdia. Ens semblà inoportú per l’hora i seguírem camí a casa. Per tornar la mateixa tarda trista quan el sol feia lluir la Penya enmig de la gelor d’un pesar silenciós.

Ferran contribuí a obrir portes per on encara passa el vent lliure de les idees sense imposicions, sense dogmes, amb la pedagogia de la tolerància basada en la raó. 

Li estem agraïts per sempre.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats