CV Opinión cintillo

Emili Tortosa i les caixes d'estalvi

0

  • (L'actual conseller d'Hisenda de la Generalitat Valenciana, Vicent Soler, va pronunciar aquestes paraules en un acte celebrat al col·legi major Rector Peset, de València, el 25 de març del 2015, per a presentar el llibre 'Fulgor y muerte de las cajas de ahorros', d'Emili Tortosa. Es reprodueixen ací com a homenatge a qui va ser director general de Bancaixa, mort dissabte passat a 79 anys d'edat)

La pèrdua de les caixes d’estalvi, com de la radiotelevisió, com de la capacitat per fer valdre els nostres drets en el sistema de finançament autonòmic són alguns dels assumptes que marcaran els llibres d’història valenciana amb ferro roent.

Les caixes d’estalvi (i, com una prolongació, el Banc de València) eren la banca de proximitat, la que ens coneixia, la que parlava amb el nostre dens teixit de petites i mitjanes empreses de tu a tu, la que sabia de les capacitats de les nostres famílies per a endeutar-se, la que podia apostar per uns clients jugant a llargues, a projectes de futur sabent del seu passat.

Eren, en resum, els intermediaris financers arrelats al territori. Que, a més, per la seua singularitat fundacional i jurídica, tenien una sensibilitat social més gran que els bancs. Uns intermediaris financers que, amb una legislació canviant, van acabar de trobar el punt d’eficiència que els va permetre tindre més del 50% del mercat bancari a casa nostra.

Doncs, el llibre d’Emili Tortosa, Fulgor y muerte de las Cajas de Ahorro, està escrit perquè entenguem les dues coses: el “fulgor”, la capacitat de les caixes per competir de la millor manera en el seu segment de negoci i obtindré eixa increïble quota de mercat, i la “muerte”, la seua desaparició del mapa en un tres i no res, desprès de 180 anys de vida. 

Està escrit per al ciutadà encuriosit per un fenomen que condueix indefectiblement cap a la perplexitat més profunda. No debades el títol del primer capítol és Cóm hem arribat a això? La vocació de l’autor és adreçar-se al gran públic, i ausades que ho aconsegueix! 

De fet, molt poques pàgines estan dedicades als tècnics o experts en la matèria. En bastants pàgines, particularment quan tracta de descriure el comportament dels polítics i dels gestors de les caixes, sembla que estàs llegint una novel·la de Ferran Torrent.

Redacció fluïda, tocs d’erudició i, sobre tot, passió i dolor per la història d’unes entitats que l’autor ha viscut com a pròpies desprès de passar tota la llarga escala d’ascens professional en una d’elles: des de 'botone's a director general, 43 anys viscuts intensament. I 15 més, com diu ell, d’observador privilegiat, com a ex.

Sobre les caixes d’estalvi ja tenim bastants articles i llibres, però aquest llibre afegeix a tot el que hi ha un plus d’autenticitat perquè ho fa qui ho fa. Amb un coneixement del tema fora de dubtes i una capacitat envejable per comparar èpoques i actuacions. Escriu i sua el text des de dins, des de dins de l’objecte d’estudi. Un testimoniatge impagable.

Hi ha una idea força: les caixes d’estalvi podrien haver tingut una altra senda a recórrer. Els responsables que no haja estat així són molts i diversos. En primer lloc, els gestors de les mateixes i els polítics que els van posar i que van crear les condicions legals perquè pogueren fer el que van fer. 

En segon lloc, les agències de rating, a les quals se'ls escapava la lectura rigorosa de les comptabilitats financeres. Sense oblidar, és clar, els supervisors, començant per l’Institut Valencià de Finances i passant, sobretot, pel Banc d’Espanya.

L’autor ens aconsella, però, que no confonguem politització amb mala gestió. Posa exemples de caixes d’estalvi tan polítitzades com les valencianes que no van fer-ho tan malament, com és el cas de les basques, o de la Caixa, o d’Ibercaja o d’Unicaja.

El problema, dirà, és no haver sabut respectar l’autonomia dels professionals al si de les caixes quan els presidents i altres membres dels Consells d’Administració -que no sabien de finances- assumiren funcions executives i posaren la lògica del negoci al servei d’interessos espuris partidistes. 

Hi ha noms propis, però, com el de Josep Maria Simó, president de Bancaixa, que el destaca en positiu per haver sabut envoltar-se de bons professionals als quals respectaria.

Això dit, també parla d’alguns d’aquests bons professionals que esdevingueren amb el temps corretja de transmissió dels polítics perquè l’únic incentiu que acabaren atenent fou augmentar els seus emoluments professionals i creien que, amb la submissió, no tindrien problemes al respecte. Fins i tot, en les astronòmiques jubilacions que es varen concedir ja en plena crisi financera.

Per tant, per a Emili Tortosa, la causa de la crisi de les caixes no és financera sinó de valors i, més encara, política. Amb les desatrosses conseqüències socials i econòmiques, directes i indirectes, que la seua caiguda ha suposat, començant pels milers d’acomiadaments de personal, molts més dels que una racional reorganització del sector haguera suposat.

Evidentment, els protagonistes de la “trama” del llibre són Bancaixa i la CAM. I indirectament, Caixa Ontinyent, perquè fou l’única que es val salvar de la “cremà” entre 2008 i 2012. 

Per cert, un llibre que descriu amb pèls i senyals un magnífic rerefons de la història financera i legislativa de les caixes espanyoles. Principalment, des dels impulsos renovadors de Fuentes Quintana a les darreries dels setanta dels segle passat, passant per la  LORCA del 1985 i acabant per la normativa estatal i autonòmica més recent.

Com també descriu el canvi -que va viure personalment l’autor- de la Caixa de València entre 1989 i 1999 ja convertida en Bancaixa. D’aquella Caixa del 89 obsoleta fins i tot tecnològicament i amb un personal desmotivat a aquella que 10 anys més tard era la tercera de les caixes espanyoles

Heus ací unes quantes preguntes que es faran els presents i que l’autor explica en el llibre amb l’autoritat que se li reconeix: 

Per què no es va fer la fusió Bancaixa-CAM i se'n fa una de pitjor entre Bancaixa i Caja Madrid que, a més, ha creat un perill sistèmic en el sistema financer? On estaven els financers valencians per tal de preservar, com a mínim, el Banc de València?

Per què, en la desesperada necessitat de capitalització –les caixes no tenen accionistes i els acords interbancaris de Basilea III exigeixen uns mínims importants de capital social- emprenen una croada d’enganys amb els mateixos clientes per tal de fer-los comprar tota mena de productes híbrids de difícil compressió com les quotes participatives, les participacions preferents o les obligacions subordinades?

Per què s’abandona en bona part el negoci tradicional de banca familiar i de la petita i mitjana empresa –que tants bons rendiments i guanys de quota de mercat havia reportat- i s’aboquen bojament i directa al negoci de l’especulació immobiliària i, particularment, del sòl urbanitzable? 

Per què els milers de milions d’euros que està costant reflotar-les –la majoria de la butxaca del contribuent- no han exigit que el crèdit torne a qui ho necessita (famílies i pimes) i, sobretot, no signifique que continue el desnonament de tantes famílies que no poden pagar les hipoteques? 

En paraules de l’autor: “El teixit productiu valencià és un exemple perfecte d’ecosistema productiu en què les caixes d’estalvi jugaren històricament un paper de donar suport i dinamització i que ha acabant pagant cara l’orientació preferent de la política de les caixes cap a suculents negocis de la bombolla financera...”. 

Paraules ben significatives perquè el finançament de la pime valenciana i espanyola és bàsicament mitjançant el crèdit bancari, a diferència de les grans empreses que tenen altres canals complementaris de finançament.

Què passa també amb l’Obra Social de les caixes que tant han aportat en l’àmbit de la cultura, el voluntariat o la dependència? 

Per què no hi ha manera que, amb tot això, no torne la confiança entre clients i gestors bancaris? Això que els economistes anomenem “capital relacional”, una part important de l’anomenat “capital social”, l’atmosfera adient perquè es desperte l’activitat econòmica. L’autor posa unes experiències viscudes personalment en aquest sentit a Bocairent i Benetússer, quan era director d’oficina, ben alliçonadores.

Per què els supervisors –especialment, el Banc d’Espanya- no denuncia a temps la concentració de riscs que això suposava? Va voler realment l’autoritat financera que s’afonaren les caixes per tal de tindre el camp expedit per obligar-les a fusionar i a que esdevingueren bancs? 

Perquè de crisis financeres ja n’havíem passat unes quantes -com la dels anys vuitanta que afectà a més de 50 entitats-, però cap ni una va suposar posar en qüestió la pervivència de les caixes d’estalvi com a intermediaris financers. Es va perdre la memòria o el sentit comú? Per què les caixes haurien d’esdevindre necessàriament bancs, com premonitòriament va assenyalar el professor Jack Revell, el 1989?

Ara sí, ara s’ha acabat amb un tipus d’intermediari financer que tenia defectes funcionals, principalment de govern de l’entitat, però que havien demostrat que acomplien un paper important en la fluïda relació financera amb famílies i pimes. Amb una capil·laritat territorial immensa, potser excessiva en els últims temps, que permetia aquella sensació de proximitat entre client i entitat.

L’autor cita un article d’Anton Costas, un reputat col·lega de la UB, que fa feredat. Un article publicat en El País el 2011, quan encara no s’havia perpetrat del tot l’assalt complet al sistema espanyol de caixes d’estalvi. Diu el professor Costas: “Estamos a punto de cometer el mayor desmán financiero de nuestra historia: la entrega de la mitad del sistema financiero español, a precios de saldo y desguace, a bancos, inversores privados y 'fondos buitre”. I es va cometre, com tothom hem vist davant dels nostres propis ulls.

Les caixes tenien alguns problemes derivats de la seua singularitat. Problemes de propietat (segons el Tribunal Constitucional eren “ens privats de caràcter social”), per tant, com ja s’ha esmentat, amb problemes de govern corporatiu, amb una representació que combinava la indirecta de les corporacions locals i la de les Corts Valencianes, amb la “democràcia futbolística” del col·lectiu dels impositors

Diguem “democràcia futbolística (un terme encunyat pel sempre enginyós Ernest Lluch) perquè era una elecció per sorteig a partir d’impositors, però que també era intervinguda pels grans partits polítics, mitjançant plataformes electorals. Finalment, també hi tenien presència representants dels treballadors i, si s'esqueia, una presència de l’ens fundador, cas de Bancaixa i la Societat Econòmica d’Amics del País.

Tot això derivava en problemes de gestió quan polítics i professionals entraven en col·lisió de perspectives i actituds. Que a la fi, en els moments de major complexitat de gestió, quan s’havia de fer front a la crisi, sembla que en molts casos, ni això, perquè uns i altres van tirar pel camí del mig, fent una fugida cap a endavant, de desori en desori, fins a la derrota final.

Tot plegat, Emili Tortosa ha escrit un llibre que, com he dit adés, és imprescindible per conèixer l’època en que ens ha tocat viure als valencians. Ha estat valent, tot i la seua prudència congènita. Ixen noms, bastants, de tot tipus i condició. Ixen operacions que tenen més a vore amb Sicília que amb València. Es descriuen contextos i situacions que expliquen per què estan tan escampada la pràctica d’operacions en negre i l’omertà amb la qual s’ha viscut durant la bombolla i, fins i tot, desprès de la bombolla.

Costa molt entendre com en situacions tan doloroses socialment com la dels darrers set anys, han pogut mantindre’s actituds tan insolents des del punt de vista econòmic i financer. I allò de les pensions milionàries només és la punta de l'iceberg del que s’ha fet fins fa quatre dies. Fins que l’opinió pública ha obligat a jutges i fiscals a entrar a fons en el tema.

Desprès de llegir el llibre, penses que els 800 milions de fiança que han posat als responsables de Bankia és una quantitat adequada a les insolents malifetes –ho remarque- que s’hi ha fet. I el reguitzell de judicis als que han de fer front els responsables de la CAM, Bancaixa i Banc de València, el mínim cost que han de pagar aquells que ens han deixat als valencians amb un pam de nas en un assumpte tant estratègic per al present i futur de tots nosaltres com és el sistema financer propi. 

Que paguen judicialment i que tornen els diners són dos objectius de justícia que a hores d’ara la majoria tenim clar. Més encara, com dic, desprès de llegir llibres com aquest.

Moltes gràcies, Emili Tortosa, per escriure el llibre, per complicar-te la vida a aquestes altures de la teua pel·lícula personal i fer-ho com un servei a la teua gent, al país dels valencians i les valencianes. 

Un servei que ens toca molt de prop a la nostra consciència de poble, de poble castigat per la Història i tan invisible en tants aspectes socials, econòmics, culturals i polítics. Moltes gràcies, Emili.

  • Vicent Soler és conseller d'Hisenda i Model Econòmic de la Generalitat Valenciana.
Etiquetas
Publicado el
10 de noviembre de 2020 - 22:13 h

Descubre nuestras apps

stats