Un govern PP-Vox?

Pablo Iglesias, ex líder de Podem, ha retornat a la “vida civil” transformat en comentarista polític, crític i vehement. Però informat i lúcid. Potser el traeix una mica la síndrome de l’abandonament, la dificultat de ressituar-se, com quan esbossa crítiques més aviat sibil·lines, i en tot cas escassament enraonades, a la vicepresidenta Yolanda Díaz, que l’ha substituït. Perquè Yolanda Díaz és un actiu innegable, fonamental, per a cosir l’espectre d’una esquerra àmplia, viable i realista, amb totes les contradiccions que vulgueu. Però imprescindible.

Per això van “a per ella”, igual com al País Valencià van a per Mónica Oltra. La persecució immoral que pateix Mónica Oltra -singularment a càrrec del que abans en dèiem el “diari degà” i altres clavegueres, sobretot digitals- hauria de revoltar-nos com a demòcrates, més enllà de qualsevol consideració de matís.

En una entrevista amb Antoni Bassas (al diari ARA), Pablo Iglesias -que ha trobat aixopluc a Catalunya, a la UOC, i acaba de publicar Verdades a la cara. Recuerdos de los años salvajes (Navona)- diu algunes veritats incòmodes. Convé parar-hi esment. Quant a la distribució del poder a Espanya, constata la força determinant del deep state i dels propietaris dels grups de comunicació determinants. Una asimetria letal per a la democràcia. “Els propietaris dels mitjans de comunicació, que estan en mans de banquers, fons d’inversió i capital estranger, tenen molt més poder que qualsevol president”. Això ho diu un que va ser vicepresident del Govern d’Espanya. “Si la dreta perd el poder electoral, continua mantenint una sèrie de poders per a assenyalar com a enemics d’Espanya els que governen, també a Catalunya, i criminalitzar-los judicialment.” Això ho diu algú que va guanyar molts vots populars, però que va patir una persecució implacable, també en l’àmbit personal i familiar.

I posa com a exemple la manera com els qui manen s’han desempallegat de Pablo Casado, quan ja no els feia el pes, quan deixà d’interessar-los. Per a reflexionar. L’han substituït pel gallec de guàrdia, Feijóo, del qual Iglesias diu una cosa memorable: “No és que Feijóo siga un fatxa. Feijóo és del que faça falta”. “De lo que sea menester”, en castellà. Aquesta disponibilitat i capacitat d’adaptació és la clau. I és el que fa por. Perquè la veuríem -si a tant s’arriba- reiterada i multiplicada...

Quan el 1937 obligaren Pío Baroja a jurar, a Burgos, damunt la Bíblia i el Quixot la incorporació a l’Acadèmia d’Espanya -una caricatura il·legal d’Acadèmia de la Lengua Espanyola organitzada pels feixistes que s’havien rebel·lat- i li preguntaren si jurava o prometia, va dir una frase definitiva: “Como sea costumbre”. És a dir, el que faça falta, “lo que sea menester”. Més enllà de conviccions, lleialtats o voluntat. Baroja, sobretot, volia salvar família i patrimoni (i la vida). En situacions extremes, ja passa, és així...

És així si no hi ha llibertat, ni moral, ni res. Potser d’ací a un temps es plantejarà una situació similar. Ja se n’ensumen els primers moviments. De moment Vox dona suport passiu als governs del PP a Múrcia o Andalusia. A Castella-Lleó ja demana més, participar del govern. Quan a l’Europa encara coherent es traça un cordó sanitari enfront de l’extrema dreta antieuropea, nacionalista, xenòfoba, masclista i para-feixista, a Espanya el PP va aplanant el camí per a una entesa. I equiparen “extremismes”, en la més fal·laç de les mentides. No es pot equiparar Podem o Unides Podem, ni ERC -que són demòcrates-, amb Vox, un partit de tendències feixistoides i que no condemna el franquisme, ans al contrari. Feijóo es ambigu. L’ambigüitat és la seua identitat. No puja ni baixa cap escala. Mai es definirà: “lo que sea menester”. El que li manen els qui realment detenen el poder. Per tant, ja estem avisats.

Té molta raó Pablo Iglesias, que critica la deriva conciliadora del PSOE: “Si continuen funcionant en clau de conjuntura serà més fàcil que hi hagi un govern de coalició del PP amb Vox, que acabarà amb la il·legalització de partits, processos judicials irregulars i una dinàmica d'involució democràtica com a Polònia. Pensar que a Espanya no passarà és d’una tremenda ingenuïtat.”

Pablo Iglesias diu moltes més coses, algunes més enraonades que altres. Algunes no gens per bé que sempre significatives o interessants. Respira de vegades per la ferida, però també -o sobretot- argumenta amb la capacitat analítica del politòleg, ben equipat teòricament i enriquida amb una experiència política de gran intensitat. Una paràbola accelerada, que el va dur de les aules de la Complutense al carrer, del carrer -del 15-M-  a les eleccions, i de les eleccions al Govern d’Espanya. D’on hagué d’eixir per força major. Pablo Iglesias va reciclant i assimilant, o processant intel·lectualment, tot un cabàs d’experiència. Convé escoltar-lo, perquè resumeix -més enllà de les simpaties de cadascú- un període recent en què la història s’ha accelerat de manera notòria.

No està clar, per descomptat, ni és inevitable que el desenllaç dels trencacolls actual siga un govern PP-Vox, farcit de perills per a la democràcia. La confusió és gran, i una part de les classes populars -que viuen en la precarietat, amb por al futur- es podrien distreure... Però hi ha memòria històrica. Quan fa ja aproximadament vuit dècades la dreta (monàrquica, financera, aristocràtica, militar, confessional) va decidir carregar-se la Democràcia republicana, la cosa no fou gens planera. Ara estem en una altra època. La història no es repeteix, però rima. El nostre compromís seria, ara, esberlar la rima. Impedir-la. Ens hi juguem més coses que no penseu.