Sobre Gustau, Fuster (i els altres)

Moderat, prudent, d'una urbanitat prussiana, Gustau Muñoz opinava ací mateix l'altre dia que les envestides contra Joan Fuster, que ara comença el seu any cent, provenien del progressisme -de moment, caldria matisar- i no de la pràctica consuetudinària de la dreta, la qual cosa ve a trencar la tradició tradicionalista tan arrelada en aquest costat d'Espanya des del 62 del passat segle, any estratosfèric en el qual es van publicar Nosaltres i la Guia, és a dir, quan va començar tot: els valencians abandonàrem la prehistòria (no era això?) a canvi que el conservadorisme franquista li cascara a Fuster. La llarga tradició del càstig arriba als nostres dies democràtics, i d'ací l'estranyesa de Gustau: colpeja la suposada esquerra en lloc de la dreta. (Com ningú ha llegit Fuster, doncs tothom diu moltes animalades, que és el que sol passar amb els mites o els Sants: sabem identificar-los però no sabem a què es deuen els seus mèrits per a la glorificació). Gustau apuntava a Javier Lucas, no per res, sinó per ser l'últim, supose, a desqualificar el de Sueca. Lucas, que és cap d'àrea del socialisme valencià i senador allà a Madrid, va sostindre que Fuster era un “juntaletras”, va dir que estava sobrevalorat i que Unamuno, aquest sí, era el crack de la filosofia i les lletres, que com vols comparar Unamuno amb Fuster, del qual dins de 50 anys a penes se’n llegirà cap llibre. En açò últim encerta Lucas, si no es llig el de Sueca ara, com vols que es llija dins de 50 anys?. És d'una evidència científica. Però és que potser algú llig Unamuno? Ni els doctes professors que molt esporàdicament li rendeixen tribut amb una tesi doctoral viatgen per les seues pàgines ara. És a dir, que arribarien justet per a conéixer el verset aquell sobre Salamanca, que diu: “Salamanca, Salamanca/ renaciente maravilla/académica palanca/ de mi visión de Castilla”. Una altra cosa és la dimensió “pública” dels personatges i les obres en qüestió, que ens portaria a una altra reflexió. En aquesta parcel·la, Fuster és “actual” encara (va publicar el Descredit el 1955!) com indica l'entronització que li dedica Lucas mitjançant la seua desqualificació. A Unamuno li succeeix el mateix, però no ací, sinó en la resta d'Espanya: que si “venceréis”, que si “que inventen ellos”, que si Millán Astray, que si la seua posició davant el “alzamiento”, que si la seua carta demanant ajuda als intel·lectuals europeus perquè donaren suport a la dictadura, que si la pel·lícula d'Amenábar. Són coses que passen. Ara bé, no comparem idearis, perquè aquesta és la clau i no una altra, del que representen -insistisc: “representen”- els dos intel·lectuals. No caldrà repetir ara quina és la idea d'Espanya d'Unamuno i quina és la de Fuster. On està Maeztu, el 98 i tota la fauna actual hereva d'aquelles arrels regeneracionistes, les epifanies folklòriques dels quals són arxiconegudes, i on estan els Fuster, Giralt, Reglà, Vicens i diversos etcèteres, productors ells també de diferents ídols i consciències. Perquè d’això es tracta. Evitaré accentuar el que significa una cosa i el que significa una altra, per evident. Es pot beure la llet materna de tota la constel·lació del 98, i d'Unamuno i de tots els altres, i ser feliços. Ningú ho dubta. Mireu Pérez Reverte, ric a més a més. I es pot observar la història i el present des d'altres angles un poc més heterodoxos i horitzontals. Però, llegir? Qui va dir llegir? I dins de 50 anys? Ni en 50 anys ni ara, ni encara menys abans. Ignore si el bo de Lucas va ser alumne avantatjat de Corts Grau, que era de Fortaleny, al costat de Sueca, i va ser rector en els anys durs del franquisme: la seua tesi doctoral la va dedicar a l'ideari polític de Balmes. Balmes, un altre que tal balla. Qui llig Balmes o en sap res d'ell?

Deixem a banda les ximpleries. El substancial és que la dreta està ignorant al seu “dimoni” preferit des de fa seixanta anys. Ara com ara. Aquesta és la notícia. Si perdura aquesta tendència, admetent tots els colors de la discrepància que conté l'assumpte, fins i tot podríem dir que aquesta societat comença a normalitzar-se. Només cal mirar el que va fer França o Itàlia amb els seus autors contraris a l'ortodòxia nacional i repetir-ho. Les “bestias pardas” van acabar a les tauletes de nit. Al cap I a la fi, només es tracta de copiar la història, que per a alguna cosa està.