Història del present, o quasi

Hem vist homes trepitjant la Lluna i naus no tripulades viatjant cap als confins de la galàxia; l'enderrocament d'un mur a Berlín després del qual es va enfonsar tot un sistema polític sacsejat per revolucions pacífiques; la fi de l'infame apartheid a Sud-àfrica; la creació d'una moneda comuna en l'intricat mosaic d'Europa; el desxiframent inversemblant del genoma humà; la solsida de dues gegantesques torres a Manhattan per l'atac d'uns fanàtics; la irrupció d'una tecnologia que permet la gent comunicar-se, comerciar, agrupar-se i odiar-se a escala planetària; el desenvolupament d'uns mitjans de vigilància social potencialment omnipotents; la lluita global contra una pandèmia que va paralitzar el món... Per als qui vam nàixer en la segona meitat del segle passat, les guerres mundials i la guerra d'Espanya eren en la nostra joventut referencies que semblaven tan llunyanes com la creació de la Unió Europea o la transició espanyola a la democràcia han de resultar ara per als joves nascuts ja en el segle XXI.

L'acceleració de la història contemporània causa vertigen. I planteja problemes als historiadors i els periodistes, que treballem amb la pretensió de respondre, en diferent grau de proximitat als fets i amb diferents mètodes, aquelles famoses preguntes de qui, què, quan, on i per què. Per això va sorgir el dubte, en el canvi de segle, sobre si el concepte d“història contemporània” no s'estava quedant obsolet. Un període que arranca amb la revolució industrial en el segle XVIII i arriba fins a la revolució digital i l'era de la transició ecològica en què estem entrant sembla massa carregat de canvis, quasi inabastable. Així va emergir la idea de la “història del present” o la “història del món actual”, una manera de recuperar el sentit originari del terme “contemporani” com un temps comú en l'experiència viscuda, en què coexisteixen diverses generacions que poden compartir una consciència històrica, des del qual es pot analitzar l'ús públic del passat per part dels polítics, els grups socials i els mitjans de comunicació. Sense anar més lluny, els estudis de “memòria històrica” estan fortament vinculats a aquest plantejament. És possible entendre i previndre les noves formes de xenofòbia, fonamentalisme i extremisme sense una memòria del que van ser el racisme, el feixisme, el colonialisme i el totalitarisme?

El britànic Timothy Garton Ash va triar el terme “historia del present” quan va titular el seu llibre d'assajos, retrats i cròniques de l'Europa dels anys noranta, prenent-lo d'un comentari que George Kennan va fer en una ressenya del seu llibre anterior sobre l'Europa dels anys vuitanta. A França, s'havia creat abans una unitat del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) anomenada Institut d'Histoire du Temps Présent de la mà de François Bédarida, que va apuntar en el seu moment la suspicàcia que alça entre els historiadors “allò molt contemporani”, però va propugnar que “es tractava, alhora, d'incitar a la investigació històrica francesa d'allò molt contemporani i d'afirmar la legitimitat científica d'aquest fragment o branca del passat, tot demostrant a uns certs membres de la professió, més o menys escèptics, que el repte era realment fer història i no periodisme”.

Garton Ash, una figura perfectament situada en la intersecció entre la història com a disciplina acadèmica i el periodisme com a ofici, cèlebre pels seus reportatges i assajos sobre les revolucions democràtiques als països de l'antic teló d'acer, és més atrevit. I ha deixat apuntats alguns suggeriments pragmàtics que supose que continuen sent polèmics entre els acadèmics però que, al mateix temps, representen un repte de gran interés per als periodistes. Ha constatat, per exemple, que els governants i diplomàtics, com els ciutadans, ja no escriuen cartes; s'envien correus electrònics (i sovint es reuneixen telemàticament, afegiríem); les crisis es desenvolupen en temps real, amb la televisió com a testimoni, mentre va a pitjor en la documentació disponible la relació entre la quantitat i la qualitat dels materials. “En altres paraules”, assegura, “ara ha augmentat allò que és possible saber poc després dels fets i ha disminuït allò que es pot saber molt després”.

En la seua opinió, d'alguna manera el temps constreny. Garton Ash reivindica els llibres de periodistes sobre fets recents, que no per ser “el primer esborrany de la història” deixen de tindre la incomparable virtut d'estar escrits per algú que “ha estat allí”. Afirma que “la millor història contemporània s'ha fet, en part, en televisió (i no és casual, afegisc jo, que el documental haja crescut com un dels grans gèneres audiovisuals de la nostra època). I reflexiona: ”És cert que les característiques del mal periodisme i la mala historiografia són molt diferents: el primer consisteix en ximpleries sensacionalistes, impertinents, populistes, que llegeixen milions de persones; la segona, en tesis doctorals especialitzades fins a l'extrem, pobrament argumentades i mal escrites, que no llegeix ningú. Però les virtuts del bon periodisme i la bona historiografia són molt semblants: la investigació exhaustiva i escrupolosa; l'aproximació complexa i crítica a les fonts; el ferm sentit del temps i el lloc, la imaginació suficient per a simpatitzar amb totes les parts; la capacitat d'argumentació lògica; la prosa clara i plena de vida“.

El professor britànic, per descomptat, no és un ingenu, i alerta (ho va escriure en el canvi de segle) que els periòdics estan cada vegada més ocupats, no per les notícies, sinó per tota mena de peces d'entreteniment i que s'hi escampa una “malaltia més subtil, el futurisme”. “Cada vegada es dedica més espai a especular sobre el que pot passar demà, en comptes de descriure el que va passar ahir, que és la missió inicial del periodisme”, protesta, per a afegir que “no hi ha res que envellisca amb tanta rapidesa com la profecia, fins i tot quan és clarivident”. 

Més enllà del debat concret, tindre en compte aquests punts de vista de l'historiador-periodista pot fer-nos mantindre la consciència, quan escrivim reportatges, fem entrevistes, investiguem fets, preparem cobertures i elaborem infografies basades en dades o publiquem llibres, que tenim la responsabilitat d'intentar evitar que se'ns escórrega la història entre les mans.