Mujeres libres

El 6 de juny de 1937 Federica Montseny impartia una conferència al Teatre Apolo de València que portava per títol “Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social”. Montseny militava a la CNT, va ser la primera dona a ocupar un ministeri, el primer Ministeri de Sanitat en la història d'Espanya. Va ser nomenada pel Govern de Francisco Largo Caballero a València. Del seu equip de govern, la subsecretària era la pediatra valenciana Mercedes Maestre i la mestra i mèdica Amparo Poch era la directora general d'assistència social. Les tres dones van treballar en les duríssimes condicions imposades per la guerra, en l'acollida de xiquets refugiats, en la creació de menjadors per a dones embarassades i alliberadors de prostitució, van tractar d'integrar els minusvàlids en l'àmbit laboral i van elaborar el primer projecte de llei de l' avortament a Espanya, que no va arribar a aprovar-se. Va ser, però, el govern de la Generalitat de Catalunya presidit per Josep Terradellas, que, per iniciativa de l'aleshores director general de sanitat, el també metge anarquista Félix Martí Ibáñez, va aprovar el 9 de gener de 1937, el decret de legalització de l' avortament.

Abans d'aquests esdeveniments, des de les últimes dècades de la s. XIX els moviments emancipadors havien arrelat amb força en la societat espanyola. Una sèrie d'associacions i activistes llibertaris van lluitar per l'emancipació dels obrers i de les dones en particular. La Revista Blanca (Madrid, 1898-1905 i Barcelona, ​​1923-1936), fundada pels pares de Federica Montseny, va arribar a aconseguir tirades de 8.000 exemplars; Generación Consciente, revista mensual publicada a Alcoi entre 1923 i 1928, va aconseguir també amplíssima difusió entre les classes obreres, i va haver de transformar-se en Estudios, Revista eclèctica (València, 1928-1939), per eludir problemes amb la justícia i la censura. En totes elles es debatia la llibertat de les dones, el problema de la prostitució, l’increment incontrolat de la población (neomalthusianisme), la sexualitat o el control de la natalitat. Una altra d'aquestes publicacions va ser Mujeres libres, fundada per Amparo Poch, Lucía Sánchez Saornil i Mercedes Comaposada. La revista era portaveu de la Federación de Mujeres Libres , que lluitaven en pro de l'alliberament de la dona obrera; una revista per a les dones, escrita exclusivament per dones, que es va publicar entre 1936 i 1938.

Tot això expressa l'àmplia tradició del moviment llibertari en la lluita per l'alliberament de les dones i l'assoliment dels seus plens drets -això que ara anomenem feminisme- un moviment que no només aspirava a la igualtat sinó a la revolució social en els costums i els valors.

És immensa la riquesa cultural i política de la societat espanyola des de finals de segle XIX fins a la dictadura franquista. El que acabe d’explicar formava part d'amplis moviments de transformació social que anaven des d'una nova escola, el nudisme, el vegetarianisme, la llibertat sexual, el control de natalitat ... un feminisme que posava el focus de la revolució social, en la transformació de la moral, la família i valors, en la revolució sexual i el qüestionament dels rols de gènere. És ben merescut el romàntic homenatge que el cineasta britànic Ken Loach va fer a les joves milicianes en la seua pel·lícula “Terra i Llibertat” (1995).

Sens dubte, l'aprovació del sufragi femení al parlament espanyol mereix inqüestionable reconeixement com a avanç social i com a símbol. No obstant això, l’assoliment del sufragi femení en cap manera va ser el començament del moviment feminista a Espanya; més aviat va ser la conseqüència. Votar és condició sine qua non, però no suficient per a la democracia social. Obviament, el franquisme va esborrar de la memòria col·lectiva la immensa riquesa cultural i política que les classes treballadores espanyoles van aportar a la cultura europea al començament del segle XX. Sol dir-se que la història l'escriuen els vencedors i això explica la desmemoria i la visió selectiva del nostre passat impulsada per la transició. És imprescindible reconéixer la gran contribució de moltes dones llibertàries espanyoles en un temps tremendament difícil. Una contribució sovint admirada a altres països europeus i que mereixeria major reconeixement i respecte.