Necessitat de les ciencias de l'educació per a impartir classe

“Cal aprendre a aprendre, és a dir, aprendre alhora separant i relacionant, analitzant i sintetitzant, a considerar els objectes no ja com a coses tancades en elles mateixes, sinó com a coses que es comuniquen entre elles i amb el seu entorn, formant aquesta comunicació que parteix de la seua organització i de la seua pròpia naturalesa. Cal superar la causalitat lineal de causa-efecte, per a aprendre la causalitat mútua, interrelacional i les seues incerteses” (Edgar Morin).

Amb aquestes paraules el conegut filòsof i sociòleg Edgar Morin –una de les ments més preclares del nostre segle- raonava la necessitat dels coneixements de la Pedagogia per a encaixar el repte de la complexitat que ens ve de tots els camps del coneixement i emfatitzant la integració de l'observador en la seua observació. Això comporta -com ja científicament va demostrar el pedagog Josep D. Novak amb tècniques que integraven el propi autoexamen– l'autoanàlisi i l'autocrítica del coneixement i de l'acció: només així construirem un pensament estructurat. A més a més, això propícia que puguem ensenyar a aprendre i a raonar, i aprendre a ensenyar. Això no és un joc de paraules sinó que ens posa sobre la pista d'una sèrie de confusions i desqualificacions que alguns professors –ignorants- van escampant amb molta demagògia contra el Magisteri, la Pedagogia i els pedagogs. No obstant això, gràcies a les neurociències i a la psicologia hui s'ha pogut comprovar la importància d'aquests exercicis metacognitius. El cervell és molt més poderós del que creem en la seua capacitat d'aprendre, i cada vegada que aprén bé alguna cosa modifica la seua estructura.

El tema torna a la palestra arran que en alguns llocs pensen contractar professors sense tindre el Màster de Formació del Professorat, ni el titol de Magisteri ni el de Pedagogia. Això ha reviscolat l'obsessió patològica d'alguns professors de Filosofia: que l'educació es va desbaratar, en els instituts i en les universitats, quan els pedagogs van guanyar poder i hi van ficar cullerada. A ensenyar –repeteixen com a lloros- s'aprén ensenyant, però els pedagogs no saben com s'han d'ensenyar les matemàtiques, llevat que sàpien matemàtiques. Això és confondre les tasques dels pedagogs i les diverses didàctiques. A sobre, ara –interessadament- diuen que abans d'existir aqueix màster el professorat no era dolent. 

No obstant això, porten dues dècades afirmant que des de la LOGSE s'ha perpetrat la destrucció de l'ensenyament per culpa dels pedagogs. En què quedem? Valga dir que els pedagogs i els graduats en Magisteri, en els instituts tenen tasques d'orientació a l'alumnat sobre eixides professionals, sobre mesurar competències o sobre Pedagogia Terapèutica (és a dir, fer classes de reforç a l'alumnat amb problemes d'aprenentatge: dislèxia, discalcúlia, autisme, diversitat funcional intel·lectual, etc.) Però els pedagogs no es fiquen en la classe del professor ni l'obliguen a realitzar una didàctica concreta per a la seua assignatura. Només a qui li interesse poden mostrar-li les bondats de múltiples estratègies per a millorar la pràctica docent.

La funció del pedagog, a més, se centra en la didàctica general, és a dir, a definir, dissenyar i ordenar les formes sistemàtiques de l'ensenyament i el desenvolupament del currículum, tot fent mediació entre els objectius  generals de l'escolaritat per a uns continguts concrets i les possibles i nombroses metodologies i formes d'avaluació.

Una altra qüestió –en la qual no participa el pedagog, excepte si se li consulta sobre el més convenient segons les edats dels alumnes- és la didàctica específica, que s'enfoca en les normes i mètodes aplicables per a l'aprenentatge d'una matèria específica. I és ací on cada expert en cada matèria –és a dir, el profesor d’eixa asignatura- ha desenvolupat la seua didàctica corresponent i diferencial i publica els seus llibres sobre aquest tema: Didàctica de la Llengua i Literatura; de la Música; de les Ciències Socials; de les Matemàtiques; de la Història, etc. És doncs injust i un boc expiatori utilitzar i propagar que si els resultats PISA són dolents per a Espanya –i només si són dolents- la culpa és dels pedagogs (dit siga de passada: les avaluacions de PISA són un engendre ple de biaixos no científics producte d'un model neoliberal de l'educació imposat per l'OCDE, i que obvia la justícia curricular). Finalment  estaria la didàctica diferencial, que té en compte l'evolució i característiques de l'individu o la diversitat funcional de manera que es personalitze l'ensenyament d'acord amb això, i s'establisca la corresponent adaptació curricular.

Això ens porta a concloure, sense un polsim de dubte, que si l'alumnat ha baixat els seus nivells de comprensió i aprenentatge els responsables són el professorat d'aqueixa assignatura: no el pedagog. La carota singular d'alguns professors que llancen fora les seues pilotes és pròpia de rucs. La Pedagogia és una noble i històrica matèria –ciència, tecnologia i art, diuen els diccionaris- que s'ha anat conformant bevent i assumint els avanços d'altres matèries per a fondre-les en un discurs coherent sobre el procés de l'ensenyament-aprenentatge, sobre la reflexió del currículum, l'organització i política escolar o sobre la filosofia de l'educació. Grans pensadors –que no ressentits professors- van escriure sobre pedagogia i educació: Plató, Aristòtil, Kant, John Locke, Karl Marx, Engels, Max Weber, Durkheim, Rousseau, Condorcet, Voltaire, Makarenko, Freud, Gramsci, Bourdieu… i una llarga llista de grans pedagogs i psicòlegs de carrera.

Finalment, un altre vessant en què psicòlegs i pedagogs són imprescindibles és en les competències psicològiques que ha de dominar per a saber controlar i fer entretinguda una classe tot copsant l'atenció de l'alumnat, sabent formar projectes interdisciplinaris, cooperatius i creatius: com proposa Edgar Morin, cal aprendre a aprendre, és a dir, aprendre alhora separant i relacionant, analitzant i sintetitzant. Les persones que només es basen en arguments d'autoritat per a mantindre les seues afirmacions, sense buscar raons pròpies que les secunden no persegueixen la veritat i actuen de manera absurda. Només qui aprén lliurement a raonar i argumentar amb proves persegueix la veritat. D'ací la importància per a la democràcia de l'aprenentatge per projectes i cooperatiu. Ser professor és molt més que només conéixer l'assignatura. D'aquí també que el professor haja d'aprendre a ser reflexiu, a mantindre la calma, a posseir l'autocontrol, a propiciar la socialització, a tindre una actitud resilient, a no perdre l'autoestima (la seua professió té un alt número de depressions), i a dominar tot tipus d'habilitats interpersonals i d'estratègies pedagògiques per a optimitzar la docència.

Carles Marco és pedagog i psicòleg.