Política i poders

El descrèdit de la política i dels polítics és un corrent de fons en les societats democràtiques en aquesta etapa confusa del segle XXI. Per als qui no disposen de poder econòmic, religiós, militar o mediàtic, la política ha sigut sempre insubstituïble com a manera de defensar els seus interessos i fer valdre la seua veu. El que no vol dir que tots els ciutadans siguen conscients de la importància que té la capacitat d'actuar junts, aqueixa acció concertada en la pluralitat i en la llibertat de què parlava Hannah Arendt, per a conformar una societat més justa. 

Les mesures anunciades pel president del Govern, el socialista Pedro Sánchez, en el debat de política general en el Congrés, que inclouen un impost sobre els beneficis caiguts del cel de la grans companyies d'energia i una taxa extraordinària sobre els ingressos generats per la pujada de tipus d'interés per a les entitats bancàries, han retornat una mica de fe en la política als socis de la coalició governamental i a la base electoral d'esquerres, que estava bastant desmoralitzada.

Fa l'efecte que el president del Govern ha entés que no serveix de res lliurar-se a la malenconia i el tacticisme en la perspectiva de les eleccions que han de vindre. La reactivació de l'agenda de la negociació amb Catalunya abunda en aqueix sentit. I Sánchez sembla conscient de què disposa d'un bagatge que ha de ser posat en valor. El paper fonamental de l'Estat, en tots els seus nivells federalizadors, per a esmorteir l'impacte de la pandèmia; la decidida política de cobertura social; els bons resultats de la reforma laboral sobre l'ocupació; l'aposta d'una reindustrialització basada en la lluita contra el canvi climàtic; les mesures enfront de la crisi derivada de la guerra a Ucraïna i un més que acceptable acompliment en l'àmbit de la Unió Europea formen part dels assoliments d'una coalició que sobreviu a les seues freqüents i cridaneres contradiccions internes i a la brutal ofensiva deslegitimadora de la dreta, desencadenada des del mateix instant de la investidura. 

Trencar algun tabú imposat per la mentalitat neoliberal i conservadora en relació amb les grans corporacions i els lobbies econòmics, amb accions a favor de l'interés general, d'altra banda ja desenvolupades en altres països europeus, envia el missatge que el Govern, i les forces que el conformen i li donen suport, pretenen aprofundir en una política progressista, a la qual no es pot negar la inspiració socialdemòcrata, per a afrontar la crisi i plantar cara a les resistències de la dreta. És un programa intel·ligible per a la ciutadania, necessitada d'orientació quan en les files socialistes, i entre els dirigents autonòmics del PSOE singularment, s'estén aqueixa aprensió davant les pròximes cites electorals que condueix a creure en uns miraculosos i imprecisos “girs al centre”, no se sap molt bé en quin sentit que no siga el de cedir als anatemes que predica la dreta i a la pressió d'uns certs poders que no passen mai per les urnes. 

El problema no radica en la moderació, ni a buscar el centre del tauler, sinó a encertar en un enfocament solidari i alhora enèrgic en la lluita contra la inflació (pacte de rendes inclòs) i, estratègicament, a promoure reformes. Perquè Espanya porta massa temps bloquejada en molts dels seus mecanismes institucionals (la justícia, el finançament autonòmic, la reforma constitucional i, ai!, la revisió dels privilegis de la monarquia, entre altres). Necessita polítiques visibles que almenys intenten esquivar el marasme des del qual les dretes intenten tornar al poder. I pot ser que aqueix esforç funcione o fracasse en termes electorals, però el que no funcionarà és dissoldre's en la bel·ligerància demagògica, el sectarisme partidista i l'oportunisme mediocre. La vicepresidenta Yolanda Díaz ho ha entés de la mateixa manera en llançar un projecte que fuig de les batalletes conjunturals i, amb una orientació transformadora, cerca articular un instrument que retorne cert prestigi a la política com a acció conjunta de gents i sectors que representen la pluralitat del país. El futur és una cosa que està sempre en construcció ara i ací.