La portada de mañana
Acceder
El PP desprecia el órdago de Vox y le fuerza a dar marcha atrás en su plan de "ruptura"
Contrastes de la pandemia: de la falta de restricciones al toque de queda
Opinión - ¿Sucede lo de España en algún otro país?, por Rosa María Artal

CV Opinión cintillo

Renau a l’IVAM: art i propaganda

0

L’exposició de Josep Renau que es pot veure aquests dies a l’IVAM pot donar peu a moltes reflexions. Perquè és una exposició amb rerefons: hi ha el Renau crític de l’american way of life segons els cànons més consagrats de la Guerra Freda; hi ha el Renau autor de cartells anunciadors de pel·lícules, tècnicament expeditius, vistosos, però clarament deutors de la màxima indefugible del pro pane lucrando. Hi ha, també, el Renau col·laborador dels muralistes mexicans, especialment de Siqueiros, amb aportacions a una visió èpica del món i de la història, de la burgesia i el proletariat, concretat en el Sindicat d’Electricistes de Mèxic, o on fos. I hi ha, finalment, el Renau propagandista del socialisme real de la República Democràtica Alemanya, la RDA. Autor de murals com ‘La marxa de la joventut cap al futur’ i de projectes de muralisme coherents amb els principis i les consignes del poder establert a l’Alemanya de l’Est. Propaganda ben feta, suggeridora, amb al·legories i al·lusions a la revolució científica-tècnica, a un futur radiant, al àtoms per a la pau... Però propaganda al cap i a la fi d’un règim sense llibertat.

Una primera reflexió seria aquesta. Un seguit d’autors i pensadors o artistes molt importants del segle XX s’embarcaren en la defensa i l’exaltació d’una certa idea del socialisme abanderada per la Unió Soviètica de Stalin, i els seus hereus. És una història ben coneguda: Picasso, Aragon, Neruda, Alberti, Brecht, Ehrenburg, Sartre, Lukács. O Renau. I molts, molts més. Defensaren tot el que calia defensar en un moment determinat, enmig de l’exaltació revolucionària o en funció de l’antifeixisme... No criticaren mai les aberracions de l’estalinisme, els gulags, els processos farsa, la censura, les persecucions. La “causa” ho justificava tot. El mal absolut estava en un altre lloc: en l’Alemanya nazi, en l’imperialisme americà, en el capitalisme sempre. És la història -i les apories- del segle XX. Una problemàtica que no es pot abordar amb simplismes.

Però més enllà del “missatge” o del contingut de l’exposició de Renau a l’IVAM, que per alguns pot resultar sorprenent, hi ha una altra qüestió, i és la tècnica, la forma, els procediments, la vessant pròpiament artística de l’obra de Renau, que aquesta exposició -bastant àmplia i ben estructurada- pretén contemplar in extenso.

Renau opta pels colors, per les formes rotundes, per una estètica intel·ligible, per una visió lluminosa de la vida i de la realitat. És contundent i expeditiu. No va amb romanços. Vol dir una cosa i la diu. I empra procediments visuals de gran eficàcia, amb una explosió de colors i de formes convincents.

Em sembla que aquesta “estètica” de Renau, considerada pecaminosa, és compartida amb alguns altres artistes valencians. I fins i tot amb escriptors i pensadors. A Renau alguns adversaris de la seua mateixa corda a Mèxic -sempre els adversaris de la nostra corda que amarguen l’existència- l’acusaven d’artista “valencianista” i “faller”.  S’entén la intenció verinosa de l’atac. Un personatge tan devaluat com Xavier Bru de Sala volgué desqualificar la música i la veu de Raimon dient que era tan “contundent” com “una paella valenciana mixta”, és a dir, de traç gruixut i mancada de matisos. Durant una època l’Equip Crònica eren desqualificat com a suposats autors de cromos pamfletaris, massa acolorits i violents, a la vora del plagi per l’ús que feien d’imatges prèvies “reinterpretades” i “rellegides”. A Joan Fuster se li ha criticat sempre la desimboltura amb què es referia a vaques sagrades de la cultura hispànica o l’alegria amb què tractava temes complexos que contemplava arran de terra, amb un sarcasme i una perspectiva de “filosofia de veïnat” intolerables. A Vicent Andrés Estellés se li ha retret sovint fer una poesia massa terral, primigènia, sensual i plàstica. A Blasco Ibáñez no li perdonaren l’èxit i fou tothora criticat com a primari, visual, superficial, massa contundent i poc sofisticat. A Sorolla també se li va retraure l’excessiva lluminositat, la manca de matís, l’estètica enlluernadora.

No ho sé del cert, però em sembla que és una constant. Els valencians, en un determinat nivell, practiquen una estètica de línia clara. De llum i ombra. De relleu. Amb colors marcats, esclatants. És la claredat de la nostra llum, que es trasllada al raonament? Potser alguna cosa d’això n’hi ha. Que afectaria també artistes i creadors com Mariscal, Calatrava o Berlanga, cadascú en el seu terreny. O a la música de banda, fins i tot. Una certa tendència a marcar les coses fins al punt de l’exageració, i als colors llampants. 

Però no ens embalem amb els estereotips. De valencians n’hi ha de moltes menes. I d’estètiques “valencianes” igualment. En tots els terrenys. També son valencians Jordi Teixidor i Manuel Boix, Manuel Baixauli i Francisco Brines, Vicent Alonso i Maria Josep Escrivà. La pintura de Pinazo, les voltes catalanes de Guastavino o les formes arquitectòniques de Demetri Ribes també son obra de valencians. Els estereotips son grans simplificacions. Si es volen absoluts, l’erren de cap a cap. Hi ha moltes manera de ser valencians. Una observació que ja va fer, fa molt de temps, Azorín. 

I tanmateix... Sí, tanmateix alguna cosa n’hi ha, algun denominador comú prou generalitzat. Una passió per les coses concretes i les formes i el cromatisme contundents. Una observació  molt arran de terra de les realitats de la vida, sense mística ni oripells esfumats i escassament procliu a la contenció. Un art que sovint imita la natura en allò que té de barroca i exuberant, especialment els fruits de la terra, la natura viscuda, treballada i conreada que durant tant de temps ha estat l’escenari vital, amb una presència sense mediacions, dels nostres artistes i creadors. El problema com sempre és l’excès, dur la cosa a l’extrem i agradar-se massa...

Etiquetas
Publicado el
13 de julio de 2021 - 23:05 h

Descubre nuestras apps