Tornarem a començar

Són múltiples els factors que han confluït en els resultats electorals del passat diumenge 28 de maig al País Valencià Són moltes les petites, i no tan petites raons (algunes irracionals), i diversos els fets que podrien explicar el comiat a un govern proper a la ciutadania, progressista i valencianista, generador de polítiques socials i ecologistes, i el retorn a una política en clau nacional-espanyolista i d’una dreta molt extrema, orquestrada des de Madrid, sense ànima de polítiques socials, ecologistes ni culturals, per no entrar en més detalls escabrossos.

És sabut que quan les coses van malament, en moments de crisi i dificultats, la tendència davant d’un procés electoral és de voler castigar el govern de torn. És fàcil trobar un cap de turc que pague per tots els mals: pandèmia, crisi econòmica, inflació, encariment de la vida, desastres naturals, qualsevol cosa se suma a la llista de dèficits i pecats per redimir... Raonable seria abans de votar, si és que la gran massa votant actua seguint la raó, observar, analitzar i valorar què s’ha fet davant de cada situació, quines han estat les millores, com s’han afrontat els reptes, com s’han gestionat els moments difícils, si s’ha generat creixement econòmic i ocupació, si hi ha hagut o no transparència en la gestió política i econòmica, i un llarg etcètera. Però sembla que no, que el gros de la ciutadania valenciana no va per ací. La mesura, el sentit de justícia, la crítica raonada, l’autocrítica, són necessàries per a poder millorar com a societat. Sense tot això, estem perduts i venuts. 

Així les coses, és un fet sobrerament constatat que la dreta no perdona cap errada de l’esquerra, per pecata minuta que siga, heus ací l’assetjament orquestrat a Mónica Oltra, peça clau per a la política valenciana, que fou injustament i hostil eliminada del mig, i que, ja ho sabien ells, hauria pogut sumar molt per a poder revalidar el govern Botànic.

Sí, la dreta no perdona. Ara bé, la dreta i la ultradreta s’autoperdona amb una facilitat que fa feredat, la impunitat que mostren els seguidors, militants i votants del Partit Popular i de Vox potser no té precedents en cap altre context democràtic europeu. La dreta perdona i ajuda els seus, tant al País Valencià com a la Comunitat de Madrid, i més enllà, practiquen l’oblit i el perdó envers els seus –lladres, corruptes, balafiadors, fins i tot maltractadors– amb tanta naturalitat que és quasi de psicoanàlisi. Ja poden fer la barbaritat més gran imaginable que, com a «bons catòlics», els serà perdonada...

I tot va sumant i tota pedra fa paret: perdó, impunitat, recerca de caps de turc, revenja i odi –perquè la dreta du molt malament això de no sustentar el poder, no ho suporta– , l’absència d’una líder carismàtica, la divisió i enfrontament en les fileres de l’esquerra, una llei d’Hondt i la barrera del 5% que deixa molts vots de l’esquerra en terra de ningú i, last not least, l’abstenció galopant, tant entre potencials votants d’esquerra com entre els joves, joves entre 18 i 30 anys, ja sabeu que la joventut s’ha allargat darrerament fins a límits insospitats.

Sí, Huston, tenim un problema. Els joves –bé, una part– no voten, «no va con ellos», no els interessa, «no ens representa ningú», diuen alguns, o «tots els polítics són iguals, votar no serveix per a res», o «nosaltres no votem, som anarquistes» (caldria recordar-los que els anarquistes de veritat no agafaven això com un dogma...) però es veu que anem molt fluixets en coneixements històrics. Molts joves, també joves universitaris, ignoren que el País Valencià ha estat governat durant dècades per cacics corruptes, ignoren fins i tot que els seus avis van viure una dictadura terrible durant dècades, i no saben ni tan sols què fou la Transició, no han sentit parlar mai del 23 F. I podríem seguir... I així ocorre, que sense memòria no hi ha perspectiva, i sense perspectiva, no hi ha base sòlida sobre la qual comparar, pensar, contrastar, decidir, construir, formar part de la ciutadania: exercir el vot, reclamar i exigir una democràcia cada vegada més participativa, no només el dia de les eleccions, sinó molt més enllà, cada dia.

Convisc amb dos adolescents que s’interessen per la política i els temes socials, no són grans lectors ni probablement futurs premi Nobel, però tenen inquietuds i una mica de consciència social i històrica. A casa sempre hem parlat de política i d’història, hem anat junts a algunes manifestacions, igual que van fer els meus pares amb mi. Així doncs, els meus adolescents han crescut amb la idea que són animals socials i polítics, amb capacitat de pensament, decisió i de participació. També hi han ajudat molt alguns professors i professores seus de l’institut: són tan importants els mestres i professors! Senyors, senyores, l’única arma per defensar-se en la vida que té la classe obrera és l’educació, una educació pública i de qualitat. I això els poders econòmics, la dreta valenciana, les forces fàctiques del poder, ho saben. L’educació pública és un dels seus objectius, i no precisament per a fer-la créixer. Tracten de buscar i llegir el llibre del periodista Mosiès Pérez, El negoci de les aules (IAM), i comprovaran el magnífic treball de recerca periodística que ha fet l’autor. Amb dades, rigor, contrast i anàlisis, Moisès Pèrez hi planteja i demostra que el negoci de l’ensenyament concertat i privat al País Valencià està conformat per una xarxa d’actors amb uns interessos ideològics i uns lligams econòmics que rarament són identificats quan intervenen en la discussió pública i mediàtica sobre l’educació. Posada en evidència i denunciada, està doncs, la teranyina que fou beneficiada en detriment de l’escola pública durant les dues dècades de governs dretans al territori valencià. Un model educatiu assenyalat, a més, per fomentar la segregació social. Aquest és el el negoci que esperaran reprendre de nou, delerosos com estan, de desplegar les ales i les urpes sobre tot déu, inclosos els professionals de l’educació, perquè la dreta, ja ho saben, no té escrúpols ni manies, van a per tots. Si no, recordem la depuració de tots els mestres magnífics que feu el franquisme...

Un complot silenciós

Una molt bona amiga, catedràtica universitària i molt lluitadora, em parlava fa un temps d’un complot silenciós, un complot que des de fa anys s’encarrega de desmantellar els sistema públic educatiu del nostre país (i més enllà). Crec que no s’enganya gens. La prova és que els estudiants acaben l’eudació Secundària o el Batxillerat, i molts d’ells no pensen, no els han ensenyat a pensar. I continuen avançant en els seus estudis i ensopeguen amb aquesta realitat: no han entrenat el pensament crític, no els han ensenyat. I no serà per falta de recursos, però en els currículums no es fa massa esment d’aquest aspepcte: Aprendre a aprendre, sí, i tant, aprendre a pensar també, i a criticar amb arguments. Aprofite, ja que surt el tema, per recomanar un llibre: Ensenyar pensament crític de Bell Hooks. En ell l’autora nord-americana planteja la recerca del pensament lliure com una activitat constant, i mostra l’aprenentatge i l’ensenayament com el primer espai per defensar la diversitat, la igualtat i, en definitiva, la democràcia.

Llegir, pensar, conformar una opinió. Saber dir la teua sobre temes diversos. Quan estudiva periodisme, a principi dels anys noranta, dedicàvem hores i hores al concepte d’opinió pública: com, qui i des d’on es (con)forma l’opinió públia. Ha plogut molt i l’evolució de la societat informativa i tecnològica de les darrers dues dècades ho ha revolucionat tot.

Què se n’ha fet, de l’opinió pública? Em venen al cap les paraules de José Luis Sampedro: «L’opinió pública no és l’opinió pública, no és el resultat del pensament reflexiu de la gent. I això passa per dues raons. Una perquè no estem, en general, educats per a pensar, per al pensament propi i crític, la gent no raona, no pensa, i de cara a unes eleccions no pensa què és millor o pitjor, no fa cap anàlisi racional, no sospesa les raons, què és millor o pijtor, sinó que actua i vota, sobretot, per raons viscerals, per la veu del que parla, pel seu aspecte, per les mentides que conta i que s’accepten (...)“. I a tot això, que no és poc, encara hi afegeix Sampedro: «Una altra raó (per explicar que l’opinió pública no és tal) és que el poder existent, que avui és el poder econòmic, domina i controla els mitjans de comunicació, i és per ací per on fiquen les idees dins del cap de la gent, que vota segons el que veu i li diuen en les pantalles (i en les xarxes, afegiria jo), i no pensa en absolut en allò que li oculten. Allò que diuen opinió pública és una opinió mediàtica, creada per l’educació i els mitjans, ambdues coses centrades en allò que interessa al poder, perquè el poder controla l’educació i els mitjans».

Què ens queda, doncs, als citadans? Una contraeducació, no baixar la guàrdia. Defensar amb ungles els espais participatius i generadors d’opinió, l’educació pública, els museus, les biblioteques, la cultura als pobles i al carrer, l’art, la música, la democratització de la cultura. Tot això que hem vist créixer i consolidar-se en els darrers vuit anys i que ara tornarà a penjar d’un fil.

Fa uns dies el diari La Vanguardia publicava un article titulat: «Aquestes són les carreres de professions amb les quals es guanya més de 1.500 euros al mes». Parlava de medicina, informàtica i enginyeria. Uns dies abans, i en el mateix diari, llegia unes paraules de l’editor Jordi Reventós que em van cridar l’atenció: «Ens estan bombardejant amb què cal estudiar per tal d’encertar-se en el mercat de treball, que això de ser filòleg no serveis per a res... I és una errada immensa. Des del coneixement més absolut, als joves se’ls repeteix que la filologia no té sortides professionals, i resulta que és una de les especialitat amb més possibilitats de trobar treball. He dit ‘desconeixement’, però de vegades penso que això de menysprear i arraconar les humanitats està fet amb molt de coneixement: als que manen i als grans grups econòmics no els interessa molt que la gent raoni i pensi per si mateixa, perquè podrien destapar moltes coses“.

El passat dilluns dia 29 de maig vaig despertar amb la sensació que vivia en una ciutat distòpica, el cel gris metàl·lic hi ajudava. Era un dilluns de plom, pesat, València, una ciutat on sol lluir radiant el sol i on havíem aconseguit una projecció i un prestigi internacional -la gent s’enamora de València, la veuen com una de les millors ciutats europees on viure- esdevenia de sobte una incertesa, un tresor robat.

«No és fàcil ser valencià»

Ho vaig escriure fa uns anys en el meu llibre La inquietud: «No és fàcil ser valencià. Ser valencià, valenciana, el que jo entenc per ser valencians, viure i treballar al nostre país, en la nostra llengua, i sortir-se’n, no és, efectivament, gens fàcil. De vegades és una xamba, d’altres una utopia, sovint una frustració, en el passat, el llunyà i el més recent, quasi una desesperació. (...) Partint de la base que la normalitat és la nostra excepcionalitat, entendrem per què aquest és un país d’on sovint ha calgut fugir i encara cal, per a realitzar somnis i projectes! (...) Tampoc en viatjar pel món m’he trobat relaxada i satisfeta dient que sóc valenciana. Sovint hi arribaven les mirades còmplices, hi havia qui feia l’ullet o n’improvisava una broma pesada. Amb el temps i perspectiva, puc dir que dur passaport valencià no obre moltes portes ni genera simpaties a primera vista. No podem obviar que de cara a l’exterior s’ha estès una imatge corrompuda, corrosiva i deformada dels valencians. Perillosament parcial. Ocorre, però, que voltar pel món amb el cap cot és esgotador. No m’estraya que hi haja qui senta i pense, ‘és difícil ser valencià’ i ho expresse amb tot l’art possible. L’art dels valencians que fan art fins i tot de les seues desgràcies col·lectives».

Això ho escrivia fa uns anys, just quan començàvem a albirar un canvi i a sospitar que podríem comenaçar a caminar amb el cap i la mirada altes. Desafortunadament ha durat poc, sí, i un regust amarg i agredolç que pensàvem que no arribaria, o almenys, que no arribaria tan aviat, ens recorre el cos. Conscients som que la política és cíclica i que ningú s’ha d’eternitzar en el poder, però ens ha sabut a poc. Justament ara, quan els valencians havíem comprovat que una altra manera de viure i fer política era possible.

Com va dir Ribó la nit de la desastre, «tornarem a començar» i lluitarem perquè, amb el govern del Botànic i amb tantes alcaldies d’esquerres i progressistes -si bé tot no ha estat perfecte, i han quedat aspectes importants per tancar- hem comprovat que podíem recuperar l'alegria i la dignitat de ser valencians, perquè havíem començat a dir «som valencians» amb la boca ben gran, perquè ja ens n’avergonyíem molt menys, o fins i tot no gens, del nostre passaport. Com escrigué Gustau Muñoz l’endemà de les eleccions: “Al País Valencià, per centrar-nos en el nostre entorn més pròxim, s’ha perdut una oportunitat històrica de consolidar les millors esperances col·lectives en un moment molt difícil en termes globals”.

Tornarem a comença, som un gran poble!