CV Opinión cintillo

Tornem a un temps de foscor?

1

Mentre l’extraordinari papa Francesc, amb les seues actituds valentes i prèdiques humanitàries, embadaleix -impressiona molt favorablement- l’opinió més identificada amb els Drets Humans i la tolerància, una opinió que avui aniria de la dreta democràtica coherent fins a una esquerra genèrica, l’Església Valentina fa tot el contrari, el combat aferrissadament. No sols ella, per descomptat. Perquè està clar que l’Esglèsia valenciana no és un ens autònom ni independent. 

L’Esglèsia catòlica té matisos i sensibilitats diferenciades, però és un tot homogeni i jerarquitzat. No és com el judaisme -posem per cas- on depèn molt de les escoles i els rabins l’orientació concreta, i on a més els membres de la comunitat, a les Sinagogues, tenen molt a dir. Tampoc és el cas de les esglèsies protestants, on els pastors i la comunitat tenen veu i vot.  

No, l’Església catòlica és una organització total i piramidal. Una “societat perfecta”. Una monarquia absoluta, que segons com hauria de ser expulsada de l’ONU, on ocupa un lloc com a Estat Vaticà. L’Església de Crist, un Estat?  Els cristians primitius s’haurien quedat de pedra. Però és així, per sorprenent que semble. Un Estat que parla de tu a tu amb els altres Estats constituïts, també els democràtics, intercanvia ambaixadors i signa pactes i acords (Concordats). Tot resulta molt estrany, si es pensa una miqueta.

La qüestió és que l’Església espanyola a hores d’ara sofreix una involució. En oposició a la Santa Seu? Gran misteri... Quan convenia sintonitzar amb la Transició, hi havia el cardenal Tarancón, de Borriana. Quan convenia distanciar-se del franquisme, en l’estela cel Concili Vaticà II, les parròquies acolliren els moviments obrers i antifranquistes. Alguns capellans es feren obrers, i fins i tot militants del PC (incloent el Comitè Central). L’Evangeli de Marc avalava aquestes actituds...

Per això ara causa un gran neguit la involució de l’Església Catòlica a Espanya, amb figures com Rouco Varela, Reig Pla, Cañizares. O el bisbe que acaben de nomenar a la diòcesi d’Alacant-Oriola Munilla Aguirre. Un ultradretà, que si recerques una mica -posicionaments, declaracions, historial- et deixa molt parat. Esmaperdut, perplex, i molt preocupat. Si les actituds polítiques de l’Església catòlica son com una mena de sismògraf que s’avança als esdeveniments, com ja va passar als anys trenta del segle XX, quan va declarar la guerra a la República legalment constituïda amb el vot majoritària de la ciutadania, és per a preocupar-se’n.

És bastant increïble que -amb les greus problemes que hi ha al món- un prelat s’ocupe sobretot del matrimoni homosexual, de l’avortament, del divorci, de la masturbació, i tot adobat amb un espanyolisme excloent i ferreny. Monsenyor José Ignacio Munilla, que ve de fora, un pastor aliè al ramat, no en sap res, d’Alacant, dels pobles que parlen valencià, de la seua història i la inserció complexa en la història comuna amb les terres valencianes. Igual que Cañizares i la resta, que fan castellanisme a tothora. No es podrà comunicar en la llengua dels alacantins o elxans, no entendrà el Misteri d’Elx, ni la greu problemàtica d’un poble que es resisteix a ser esborrat de la faç de la terra. Res, home, això són bovades. Espanya una, grande y libre.

Però al cap i a la fi, aquest nomenament és una anècdota més, i en va ja moltes. L’Església valentina ha traït i defraudat el seu poble. Per sistema. Perquè té altres obediències.

N’hi hagué pastors, in illo tempore, amb una sensibilitat diferent, més humana. Com el canonge  Josep Espasa. I també capellans honorables, com Ramir Reig, Ximo  Garcia Roca, Guillem Badenes, Duato o Emili Marín, els de Saó, els d’Iglesia Viva, o els capellans del dissabte. I molts més, anònims, apartats, i reprimits. Ara això sembla que ja no toca.

Què toca ara? ¿Sintonitzar amb Vox, amb el PP més extrem que es deleix per pactar amb Vox -l’extrema dreta feixista enemiga dels drets humans- per recuperar el poder i totes les possibilitats de “forrarse” i tornar a la corrupció inherent? En tot cas, una desgràcia, i molt preocupant.

L’Església catòlica no ha fet examen de consciència. Durant la República, i abans, estava aliada amb les classes benestants, amb una oligarquia terriblement privilegiada i egoista, era un puntal dels poderosos, quan la immensa majoria patia fam, misèria i fred.  L’Església era enemiga del progrés, de la tolerància, de la democràcia. Davant l’espectacle, tan poc edificant, tan poc evangèlic, molts varen covar un odi brutal: l’anticlericalisme. L’Església mai s’ha preguntat per què va passar això. Tret d’excepcions, com Joan Maragall amb el seu memorable escrit “La ciutat del perdó”, arran de la Setmana Tràgica, el 1909, que va obrir un camí. Un camí que marca diferència, transitat àmpliament per l’Esglèsia catalana, per bé que prelats molt franquistes i de guerra civil com Pla i Deniel o Isidre Gomà, o ideòlegs del contubernio judeo-masónico, com Joan Tusquets, un gran antisemita al capdavall, foren catalans).

Durant la guerra civil, desencadenada pels estaments més reaccionaris (els militars africanistes i l’Església catòlica, els latifundistes, els privilegiats de sempre), es va produir una persecució bàrbara, iniqua, brutal, injusta, contra els eclesiàstics. Per què va passar? Si no hi ha un caliu, un ambient, això no passa... Cap resposta.

El meu avi, lliurepensador, republicà, laic, va acollir i protegir a sa casa (carrer de Ciril Amorós, a València), un capellà i unes monges perseguits, per salvar-los de la barbàrie. Per tant, sé una mica de què parle. La bona voluntat i la concòrdia haurien de prevaldre: el respecte, la humanitat i  la civilització per damunt de tot. Però sembla que tornem als temps de foscor, que deia Hannah Arendt, i fa feredat. Caldrà estar alerta.

Etiquetas
Publicado el
8 de diciembre de 2021 - 22:17 h

Descubre nuestras apps

stats