Per què free lunch i “sinpa” sí, i un impost turístic no?

«L’impost turístic és un instrument que contribueix al correcte funcionament de l’economia de mercat i li permet generar uns resultats òptims. Amb l’impost turístic es guanyaria eficiència perquè elimina la falsa il·lusió de que ens trobem davant un cas de free lunch (esmorzar debades o barra lliure), i evita que es produïsca un “sinpa” per part dels visitants»

Els llibres d’economia ensenyen que els preus d’equilibri en una economia de lliure mercat són el resultat de la interacció entre oferents i demandants, i que sota els supòsits del model de competència perfecta eixos preus transmeten als productors i als consumidors tota la informació rellevant que necessiten per prendre les decisions òptimes. De fet, l’estructura d’incentius que motiva els agents econòmics a actuar d’una determinada manera ve caracteritzada principalment pel sistema de preus. La disposició a pagar i els costos marginals d’oportunitat determinen un equilibri on l’assignació de recursos que s’obté és econòmicament eficient. Però açò només passa quan, entre altres coses, els costos que privadament assumeixen els productors són iguals als costos totals que experimenta el conjunt de la societat. A més, en un entorn on tots els béns econòmics són béns privats purs i els drets de propietat estan perfectament definits, no hi ha lloc per al comportament oportunista free-rider o “gorrista”. Qui no paga no pot utilitzar el factor ni consumir el bé.

Per contra, si les decisions es prenen sense tindre en compte els vertaders costos socials, perquè hi ha costos externs o perquè s’utilitzen recursos al marge del mercat sense pagar per ells allò que costen, llavors els preus de mercat no proporcionaran els senyals adequats als consumidors i als productors. En eixe cas el sistema de mercat presenta una fallada i deixa d’operar de manera eficient.

Precisament açò és el que ens trobem en el sector turístic. Un sector on pel costat de la demanda tenim els visitants, diferenciats entre turistes si pernocten i excursionistes si no ho fan, que demanden serveis turístics per al seu consum. Els serveis turístics conformen un vector els components del qual inclouen activitats de sol i platja o muntanya, culturals (museus, espectacles i monuments), esportives, musicals, gastronòmiques o congressuals. En el cas dels turistes, de manera diferenciada però perfectament complementaria, es demanda també l’allotjament. Tanmateix, el turista representatiu no decideix la seua destinació buscant pernoctar en un determinat local, sinó que la seua demanda de pernoctacions és una demanda derivada de la dels serveis turístics que li ofereix la destinació.

Pel costat de l’oferta, el sector es caracteritza perquè en la producció dels serveis turístics s’utilitza intensivament el capital natural[1] com a factor productiu. Però la pròpia naturalesa dels actius mediambientals fa que gran part dels serveis mediambientals que aquest capital proporciona al negoci turístic per a produir els seus corresponents serveis turístics, s’intercanvien al marge del mercat i no siguen remunerats. En conseqüència, els preus dels serveis turístics no inclouen el cost social de l’explotació del capital natural, i els visitants acaben fent un ús dels serveis mediambientals pels quals no paguen cap preu. Només els residents, com a propietaris dels béns col·lectius que proporcionen serveis públics bàsics i necessaris, acaben pagant per l’explotació del capital natural, ja siga indirectament amb la seua degradació o directament amb els impostos que financen la seua regeneració.

Per a tractar amb situacions com la descrita, que combina dos problemes majors com són, per una part, la indefinició dels drets de propietat i, per altra, l’absència d’un preu de mercat que reflectisca el vertader cost d’oportunitat, tenim també els llibres d’economia que informen sobre la manera de corregir ineficiències com aquestes mitjançant l’aplicació d’impostos indirectes especials.

Ara bé, la negativa a implantar l’impost turístic al País Valencià és tan contundent per part dels representants dels partits de dreta i entre els experts opinadors que ocupen espai en les seues antenes mediàtiques, que quan els escoltes o llegeixes sembla que tinguen raó. Una raó que no admet discussió perquè aparentment es fonamenta en la veritat absoluta, i per tant no requereix més justificació que la que proporciona el principi escolàstic de l’enunciació. L’oposició a l’impost turístic és tan intensa que fins i tot els representants dels partits d’esquerra han caigut rendits davant una magnificència litúrgica més pròpia dels doctors de l’església. Mentre uns han acceptat l’argument sense qüestionar-lo i se n’han fet valedors, els altres dubten i cerquen la manera de vorejar el conflicte evitant el xoc directe amb els lobbies que representen els interessos creats. En definitiva, el temps va passant i tot continua igual. Ai les inèrcies i els temors! quantes oportunitats de millora col·lectiva perdudes!

La curiositat d’una banda i la sorpresa de l’altra ens porten a formular una mateixa pregunta: per què? Per què tantes persones i organitzacions defensores de l’ortodòxia econòmica clamen contra un dels seus principals axiomes? Per què es refusa corregir una fallada del mercat, precisament per part d’aquells que més confien en els mercats com a mecanisme d’assignació eficient dels recursos? Per què es renuncia a la proporcionalitat entre aquells que gaudeixen dels beneficis i els que carreguen amb els costos de la provisió d’uns béns i serveis públics imprescindibles per a la sostenibilitat del model de creixement?

El correcte funcionament dels mercats descansa en una sèrie de prerequisits molt bàsics, entre els quals figura la perfecta definició dels drets de propietat sobre tots els béns econòmics –les coses, totes, han de tindre amo, tot i que eixe amo siguem tots. Després, l’escassetat exercint com a restricció (cost d’oportunitat) i la disposició a pagar pels béns i serveis econòmics (demanda), fan que el preu nul no siga una opció real per a les economies que pretenen gestionar de manera eficient els seus recursos. De fet, ningú recomanaria servir-se lliure i gratuïtament dels béns econòmics sobre els quals existeixen drets de propietat privada, ja siga individual o comunal. En canvi les nostres elits econòmiques i polítiques, en el cas del turisme i l’ús que aquest sector fa del capital natural de tots els valencians, es mostren obcecades promovent l’aprofitament dels béns econòmics de propietat col·lectiva sota el règim d’open access.[2]

A més del problema d’ineficiència hi ha també la qüestió de la cohesió social, tan necessària per a fomentar l’estabilitat, el creixement equilibrat i el desenvolupament sostenible. Aquesta cohesió necessita que hi haja proporcionalitat entre les contribucions i les contraprestacions. Llavors, no s’entén l’atac al principi de responsabilitat fiscal compartida en el repartiment de les càrregues que ha d’assumir una societat per tal de garantir la provisió dels béns i serveis públics bàsics. Ens trobem davant un exemple paradigmàtic del problema de la socialització de costos i la privatització de beneficis en el que els turistes i excursionistes també gaudeixen però només paguen els residents.

L’activitat turística al País Valencià planteja òbviament altres problemes, encara que molts d’ells són compartits amb altres àrees d’activitat econòmica. Entre els més destacats trobem la temporalitat dels contractes, la precarietat laboral, el baix nivell de capital humà incorporat als treballadors i empresaris, l’estacionalitat de la demanda, la manca de diversificació del producte, la qualitat del producte ofert i demandat, l’existència d’externalitats negatives en el consum, la congestió de les infraestructures i els serveis públics, l’ocupació desequilibrada de l’espai en relació als eixos interior-costa i rural-urbà, la gentrificació zonal de les ciutats, l’intrusisme i la competència deslleial, l’economia submergida.

La proposta d’instaurar un impost turístic no va orientada a tractar de resoldre els problemes de la llista anterior, no és la seua funció. Per a actuar sobre ells tenim al nostre abast tot un ventall de mesures alternatives que poden resultar molt més efectives. En realitat, els motius pels quals considerem que és necessari implantar un impost turístic en són dos: corregir la falsa impressió de què en l’ús del capital natural ens trobem davant un estrany cas de free lunch; i evitar que a l’hora de participar en el finançament d’aquells béns i serveis que són subministrats per al gaudiment dels ciutadans no es produïsca un gran “sinpa” per part dels visitants. Així i tot, donades les característiques d’aquest impost, i en funció de la forma particular que adopte la seua implementació, no es descarta que vaja acompanyat d’un doble o múltiple dividend si simultàniament contribueix a resoldre algun altre dels problemes que normalment se li atribueixen al sector turístic.

És evident que no ens trobem davant una conspiració encaminada a sembrar el caos, pensada per a socavar els pilars de l’economia valenciana. Tampoc sembla molt encertat dir que la proposta és un exemple de turismefòbia ni que mostra les obsessions esquerranes per apujar i implantar nous imposts. Ni tan sols es pot criticar com a mesura dissuasòria contraria a la “benedicció del turisme”. La proposta d’un impost turístic el que tracta de fer és simplement corregir un problema molt bàsic en una economia de mercat per tal que aquesta puga funcionar de manera eficient i generar uns resultats òptims. Des d’aquesta perspectiva la seua implementació apareix com una necessitat urgent que no hauria d’haver generat tanta oposició, en particular en uns agents socials als quals se’ls suposa informats dels enormes costos associats a les ineficiències en economia.

D’acord amb totes les consideracions anteriors, pensem que l’impost turístic no necessàriament ha de ser un impost pigouvià (tècnicament un impost que apropa el cost suportat pel sector als costos totals que genera, incloent-hi doncs els costos externs), ni tampoc finalista, en el sentit que la recaptació haja de retornar al propi sector o vincular-se al finançament de projectes concrets. En canvi, sí que defensem la seua qualitat d’impost general, com passa amb tots els impostos que van a parar a la caixa comuna del pressupost de despesa. A partir d’ací, són les cambres legislatives les que hauran de decidir a què dediquem els recursos de la recaptació fiscal. Això podria abastar des de resoldre problemes com els indicats més amunt i que afecten en particular al sector turístic, a fer que revertisquen en un major benestar per al conjunt de la ciutadania, mitjançant polítiques redistributives com els programes de renda bàsica i d’ajuda a la dependència, o polítiques mediambientals com la gestió de residus i la preservació d’espais naturals.

Però en tota la polèmica que envolta la qüestió de l’impost turístic es detecta una manca de debat obert, sincer i, sobretot, documentat. Hi ha simplement declaracions grandiloqüents, amenaces i presa de posicions en base a idees preconcebudes molt poc qüestionades. Les diferents sensibilitats obeeixen a prejudicis i són fàcilment previsibles en funció de l’àmbit de relacions polític-econòmic de cadascú.

Els detractors de l’impost turístic addueixen una radical disminució de la quantitat demandada de serveis turístics i de pernoctes. Els hostalers el consideren un mal negoci per al sector perquè, diuen, hauran d’assumir una càrrega que no es podrà traslladar. Els economistes saben que en aquesta disputa el concepte d’elasticitat, és a dir, el grau de resposta de les quantitats a les variacions en els preus que puga provocar l’impost turístic, juga un paper determinant. Però, on són els estudis elaborats amb un mínim de rigor científic que justifiquen aquestes opinions? Qui s’ha preocupat d’estudiar els mecanismes que expliquen el funcionament dels mercats turístics? Els dels serveis turístics en sentit ample i el de les pernoctes que, encara que estan relacionats, no són una mateixa cosa. Quins són els valors estimats de les elasticitats de les ofertes i les demandes? Tenint en compte que la pernocta no és més que un servei necessàriament complementari del vector de demanda principal, com influirà en la demanda turística l’augment en el preu de la pernoctació? Aquestes són algunes de les preguntes que caldria contestar abans de perdre'ns en debats estèrils.

En fi, que en aquestes circumstàncies no és fàcil d’entendre per què tants representants d’organitzacions empresarials i organismes polítics se situen a les antípodes de la màxima del capità moro d’Alcoi que ho paga tot, i promouen la del títol de l’obra del dramaturg Dario Fo “Non si paga, non si paga” en la seua traducció al valencià.

A. Descalç-Tormo [3] i J. R. Ruiz-Tamarit, professors de la Universitat de València. Membres del Lab d’Economia de la Fundació Nexe

1.- El lector interessat trobarà més informació sobre aquest concepte en el treball de A. F. Cubel-Montesinos, M. J. Murgui-García i J. R. Ruiz-Tamarit “Capital humà i capital natural: algunes reflexions per a contextualitzar el model de creixement econòmic valencià” (2019). Publicacions de la Fundació Nexe. Article, maig 2019.

2.- Per aprofundir en les limitacions del model de creixement basat en l’ús intensiu del capital natural, el lector pot consultar el treball de A. F. Cubel-Montesinos, M. J. Murgui-García i J. R. Ruiz-Tamarit “El cambio de modelo productivo como freno al declive valenciano: un diagnóstico erróneo” (2019). eldiario.es Edició CV. Blog Arguments. Article, 07/06/2019.

3.- Autor de l’estudi “Sobre l’aplicació d’un impost turístic al País Valencià. Reflexions des de l’economia” (2019). Publicacions de la Fundació Nexe. Col·lecció Àgora, nº 4.