RTVV, Nunca Mais

Va ser en juny de 2012 quan vaig publicar al diari “El País” l’article titulat “Epílogo” en el qual apuntava que era l’última cosa que escrivia com a treballador de Canal 9. Em vaig equivocar, després he escrit molts articles més però, en realitat, sí que va ser un text de comiat, de desenganxar-me d’un projecte que m’expulsava i que jo veia que ja no donava per a més. Escriure allò em va servir per ordenar les meves idees i arribar a la conclusió que calia seguir en la lluita però que el vell Canal 9 ja estava perdut.

La defensa d’última hora de RTVV tenia sentit social en la mesura que poguera servir per debatre i convèncer sobre la necessitat d’uns mitjans audiovisuals públics, independents i en valencià, però aquell projecte nascut en 1989 havia mort. El País Valencià havia perdut RTVV com a servei feia molt de temps, i ara la perdíem nosaltres com a lloc de treball.

Certament, des de 2012 fins ara han passat moltes coses i, malgrat que la crònica dels fets podia haver acabat de manera diferent de com ho ha fet, el final ha sigut tant trist i miserable com la mateixa història de l’empresa.

Quasi dos anys després d’aquell “Epílogo”, despús ahir vaig rebre el famós “burofax” que oficialitza el meu acomiadament definitiu. Més enllà del que puga passar amb la demanda judicial dels companys de la CGT, ara sí que la meva relació amb Canal 9 s’ha acabat. Final. Game over.

És doncs, el moment de mirar avant. Ni Ràdio 9, ni Canal 9 han estat mai els mitjans públics que necessitava el nostre país però el nostre país necessita uns mitjans públics potents. En democràcia, la comunicació no pot quedar en mans de la lògica de mercat, ni en un món globalitzat com l’actual la defensa de la diversitat cultural pot prescindir dels mitjans de masses.

Si el Partit Popular tornara a guanyar les eleccions autonòmiques de 2015, no descarte que s’inventara alguna cosa pareguda a una ràdio i una televisió públiques per fer-se publicitat, col·locar amics i desviar uns quants milions d’euros. Ells, altra cosa no entenen. Però no, el PP no crec que guanye. El més probable és que el poder passe als grups que ara estan en l’oposició a Les Corts i que, repetidament, han defensat la recuperació dels mitjans audiovisuals públics del País Valencià. Serà una notícia estupenda.

Així doncs és fonamental que la mirada cap avant no oblide els errors, abusos, equivocacions i delictes comesos en la RTVV-primera versió. La nova RTVV (que, per favor, ha de tindre un nom que la diferencie de l’ara definitivament liquidada) ha d’estar protegida de polítics com Joan Lerma que, orfe d’ambició de país, va posar en marxa uns mitjans audiovisuals públics a la mida de la seva indolència i els seus complexos i, encara més, ha d’estar blindada de polítics sense escrúpols, ni vergonya, ni honradesa com ara Eduardo Zaplana, Francisco Camps o Alberto Fabra.

El nou (posem-li) grup públic de mitjans audiovisuals independents ha de tindre un detector de gentola que s’active només s’acosten possibles directius frívols i tramposos com Amadeu Fabregat; irresponsables i manipuladors, com Jesús Sánchez Carrascosa; venuts i maleducats, com Genoveva Reig; mediocres, com José Vicente Villaescusa, o carn de presó, com Pedro García.

Però no només això. La segona oportunitat pels mitjans audiovisuals públics valencians ha de comptar amb mecanismes per evitar que els càrrecs intermedis de tots els departaments estiguen ocupats per pilotes, comissaris, capatassos de rialla nècia i professionals del “sí, senyor!!”. Els mals de la desapareguda RTVV no s’expliquen només per la voracitat pròpia de voltors dels polítics. Sense un exèrcit de mercenaris disposats a matar per mantindre un despatx, un plus o alguna misèria similar, RTVV no hauria acabat com ha acabat. Encara sembla que els veja: gent que no tenia res al cap, que no tenia altre treball que obeir, però sempre unflats d'importància com qui nota el pes d’una gran responsabilitat quan l’única cosa que gestionaven era “merda audiovisual, deixalles polítiques i fem social”. La nova, la que jo estic convençut que començarà a nàixer la primavera de 2015, ha de fugir d’aquest tipus de gent per dignitat i per higiene.

I sí, la nova RTVV-amb-un-altre-nom també haurà de protegir-se dels treballadors. Haurà de buscar la manera d’implicar-los en la gestió de la nova empresa, de conscienciar-los que si no preserven el sentit del seu treball estaran estafant (una vegada més) a la ciutadania i, al remat, estaran cavant (de nou) la seua pròpia tomba. Caldrà cercar els mecanismes per evitar que sempre hi haja algú disposat a redactar una factura unflada, a amagar un paper que mai s’hauria d’haver aprovat, a gravar coses contràries al sentit d’un servei públic i, sobretot, a fer passar propaganda com si fos informació. Contra les desenes i desenes de consciències hipotecades que han habitat RTVV durant els 25 anys de la seua història, són imprescindibles fórmules que faciliten la discrepància, el debat, el dubte i la rebel·lia, que facen possible desemmascarar als roïns i promocionar als bons.

Que ningú pense que tot això que he escrit és utòpic o impossible. L’error és creure que repetir el model pot servir-li a algú per mantindres sempre en el poder, robar sense que et pillen o tindre un lloc de treball vitalici. Quan tot es fa al revés de com tocaria fer-ho, els mals polítics acaben amortitzats; els directius corruptes, davant el jutge, i els treballadors miserables o inconscients, a l’atur.