La superació del conflicte identitari

Cada 9 d’Octubre tornem a parlar d’identitat. Omplim discursos de referències al nostre passat i ens esforcem per definir allò que ens fa únics. Però, enmig de tanta paraula, de vegades oblidem una qüestió fonamental, per què necessitem explicar constantment el que som? La identitat valenciana no hauria de convertir-se cada any en motiu de qüestionament, ni en una batalla ideològica que ens obligue a prendre partit. Hauria de ser una realitat que poguérem viure, gaudir i compartir amb naturalitat i sense complexos.

El problema no és la nostra identitat, sinó la incapacitat que hem demostrat per a deixar de convertir-la en un conflicte permanent. Durant massa temps, els nostres símbols, la nostra llengua i la interpretació de la nostra història han ocupat un espai desproporcionat en el debat públic, i la discrepància legítima ha derivat en una confrontació política, en què ens hem vist obligats a definir-nos els uns contra els altres. Com si allò que hauria d’unir-nos haguera acabat convertint-se en allò que més ens separa. Però superar este conflicte no significa amagar el problema, sinó deixar de fomentar un debat estèril que ens dividix, debilita la nostra consciència col·lectiva i ens impedix avançar. Perquè només una societat que sap reconéixer-se pot construir un projecte comú ambiciós, aprofitar les oportunitats al seu abast i defendre els seus propis interessos.

Si realment creiem en l’autogovern, necessitem una consciència col·lectiva sòlida, capaç de donar-nos la confiança per a afrontar els reptes del futur. Per això, no necessitem una identitat, limitada a recordar allò que vam ser o reduïda a una qüestió merament folklòrica. També el valencià, la nostra llengua, ha d’ocupar el lloc que li correspon i no pot ser motiu de vergonya, de menyspreu ni d’enfrontament, ni ha de ser identificat amb una determinada ideologia. Impulsar i normalitzar el seu ús no ha de significar imposar-lo als altres ni rebutjar el castellà, sinó garantir que siga respectat i de prestigi.

Esta consciència col·lectiva ha de tindre la seua expressió política en les institucions valencianes. Si estes no contribuïxen a construir un projecte compartit que reforce el nostre sentiment de pertinença, haurem de preguntar-nos quin sentit té disposar d’instruments d’autogovern. És capital que les institucions tinguen visió a llarg termini i parlen amb veu pròpia, sobretot davant de qualsevol actitud paternalista que pretenga menysprear-nos, i alhora tinguen clar que reconéixer els nostres vincles amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó no significa dissoldre’ns, de la mateixa manera que defensar la nostra personalitat no implica donar l’esquena a ningú.

És hora de superar vells rancors i passar pàgina. El futur dependrà de la nostra capacitat per a construir una societat pròspera, cohesionada, lliure i conscient de si mateixa. Un poble que, amb coratge i fidel a la seua personalitat, reafirme el seu lloc a Espanya i al món. D’això hauria de tractar la commemoració del 9 d’Octubre, de renovar, malgrat les nostres diferències, el compromís de protegir el llegat que hem rebut i de mirar cap al futur amb esperança i ambició.