Tots marcats per la dictadura

Escrivia fa poc Fernando Ónega -paradigma de periodista gallec, conservador-moderat, amb molts triennis, irònic- a La Vanguardia (28 de juliol 2018) que el tret comú dels nous dirigents dels cinc grans partits a Espanya és que formen part de “la generació d’espanyols que nasqueren o feren els seus primers passos en democràcia”. Ni Pedro Sánchez (46 anys) ni Albert Rivera (38) ni Alberto Garzón (32) ni Pablo Iglesias (39) ni Pablo Casado (37) varen viure el franquisme. “Són persones que no estan marcades per la dictadura, ni com a víctimes ni per cap tipus de col·laboració.” Si, és cert, i tant de bo. L’enhorabona. Però és tota la veritat? Persones no marcades per la dictadura? Segur?

Certament, cap dels cinc no s’ha educat ni ha crescut sota el franquisme, però no es pot dir que en siguen aliens o immunes. L’ombra d’una dictadura que va durar molts anys (1939-1977, 1936-1977 en alguns territoris de l’estat) és allargada i poderosa. I encara fa sentir la seua presència.

Al Valle de los Caídos, prop d’El Escorial (província de Madrid), per exemple, on hagué de picar pedra l’historiador Nicolás Sánchez Albornoz, supervivent lúcid i perplex perquè tants anys d’ençà de la fi de la dictadura aquell mausoleu continua tal qual, amb les mateixes restes del dictador i el fundador a lloc i la mateixa custòdia a càrrec de la comunitat de monjos benedictins que va encapçalar un eclesiàstic feixista com Fray Justo Pérez de Urbel, i que continua en una tònica semblant.

Doncs bé, Pablo Casado ha declarat que no dedicaria un euro a traure les restes de Franco (i de José Antonio Primo de Rivera, se suposa) de Cuelgamuros per fer-hi una altra cosa, com ara un centre de la memòria històrica. Encara que seria difícil d’imaginar. Heu estat mai a El Escorial? I al Valle de los Caídos? Alguna cosa allà no quadra amb els valors cívics, democràtics, liberals i moderns. Més aviat allò sembla extraterritorial, tremendament tètric, un precedent dels grans mausoleus estalinistes o nazis, fora del que és normal a l’Europa occidental i la UE de la qual sembla que en formem part.

Albert Rivera tampoc voldria tocar-hi res. Ell només pensa en una sola cosa. No és guineu o rabosa sinó eriçó, i per això té data de caducitat. En canvi, Pedro Sánchez, Alberto Garzón i Pablo Iglesias hi trobarien molts punts de coincidència.

L’herència de la dictadura continua present i es fa notar en la vida espanyola, fins al punt que enterboleix -i de quina manera!- el desplegament d’una democràcia més profunda i autèntica. D’entrada, la forma de l’Estat deu molt a un imperatiu llegat pel franquisme. Ni pensar en restablir el règim legal, la República, ni tan sols a sotmetre a referèndum popular la qüestió. La legitimació de la Monarquia amb la Constitució del 1978 és indirecta i es veu marcada -tacada, esguitada- per imponderables, per amenaces: no és fruit d’una decisió lliure del poble sobirà.

També es fa notar en el funcionament sovint desconcertant de la Justícia a Espanya, farcida de continuïtats ideològiques, personals i familiars. Què vol dir això de “jutges conservadors”, que es diu amb tanta lleugeresa? Sembla que aquesta mena de jutges reaccionaris i que sintonitzen amb els valors del passat predominen en la magistratura, i aquest fet no és aliè al biaix ideològic de moltes sentències, al control exercit des del Poder en majúscules, amb casos molt sonats i constants. A la instrumentalització política consentida.

Per no parlar de la continuïtat del control religiós (catòlic, diocesà, de l’Opus Dei, dels Propagandistes, etc., corresponsables de la dictadura franquista des de les institucions, els ministeris, etc.) sobre una bona part del sistema educatiu, que segrega les elits de les masses populars, esmicolant d’aquesta manera la idea mateixa d’una ciutadania comuna i compartida basada en valors cívics i democràtics. Amb eixides de to com les dels bisbes Cañizares o Reig Pla, que no passaria res si fossen representants d’entitats privades, però no és el cas: estan finançats amb diners públics per gràcia d’un Concordat que ve directament del franquisme.

O de l’origen de moltes fortunes que conformen el nucli del poder econòmic a Espanya, formades a redós dels favors mutus (do ut des) amb el règim franquista, com -només a tall d’exemple- Florentino o la família Rato, o a València PAVASAL, que es va fundar el 1948 i tenia subministraments assegurats de ciment en època de restriccions... Aquesta és l’empresa “que tants diners ha donat a guanyar a la família” Quesada, com deia l’escriptor Ignacio Carrión (i d’això en sabia), que encara avui és un dels grans contractistes d’obra pública de l’Ajuntament de València o la Generalitat...

Per a ser justos i rigorosos, s’ha de remarcar que quan parlem de dèficits democràtics o de mancances de la cultura política a Espanya, o altres aspectes que no ens fan el pes, com el corporativisme de farmacèutics o registradors de la propietat, no tot són llegats del franquisme. El centralisme inclement, la tirada autoritària, la nostàlgia d’un líder fort que solucionarà els problemes, el decisionisme, l’espanyolisme intransigent com a variant d’un castellanisme imperial transmutat, fins i tot els negocis del Monarca, tot això, com les corregudes de bous o el masclisme i la marginació de la dona, ve de molt lluny.

És cert que el franquisme exacerbà “els motius de l’Espanya eterna”, per manllevar el títol d’un llibre de l’ínclit i massa oblidat José Corts Grau. Que Franco fou per a molts el Cirurgià de Ferro que havien demanat els damnats de la Generació del 98 i molts ideòlegs del Regeneracionisme, com Joaquín Costa. Que el general Franco reprengué i radicalitzà els trets més negatius en tots els aspectes -cultura antidemocràtica, integrisme, espanyolisme desfermat, anti-liberalisme, patriarcalisme- que havien alenat en la Dictadura anterior, la del general Miguel Primo de Rivera, i encara en el règim podrit de la Restauració (1874-1923). Però la dictadura de Franco ho elevà tot a una potència difícilment imaginable, en fou l’exasperació absoluta, després d’una sagnant guerra civil i una operació de neteja i reconquista que es va saldar literalment amb centenars de milers d’assassinats i desapareguts, empresonats, internats, represaliats, exiliats, sancionats, desposseïts, torturats, humiliats i ofesos.

El restabliment de la Veritat, la Justícia i la Reconciliació no s’ha consumat, malgrat tot l’esforç de successives generacions de demòcrates. Ho deixen molt clar els imponderables, les continuïtats, l’auto-amnistia dels franquistes, els pactes de silenci tàcits, i les amenaces de la transició -incloent el 23-F de 1981 i fins avui mateix – fins avui, segle XXI!- amb al Manifest de 180 generals i caps de l’Exèrcit espanyol -a la reserva, sembla- de final de juliol de 2018 demanant “respecte” per “Franco, soldat d’Espanya”.

En un article publicat recentment a Foreign Policy (“Spain’s Dictator is dead, but his popularity lives on”), se’n feien creus de l’enrenou al voltant del Valle de los Caídos, de les salutacions feixistes i s’hi explicava amb bastant encert les claus de la pervivència del llegat franquista en les mentalitats i l’entrellat institucional espanyol. “Franco va fer coses bones i dolentes”, resposta majoritària en una enquesta del CIS... Una manca absoluta de consciència democràtica antifeixista, de maduresa per valorar el que va significar un règim totalitari en l’Espanya i l’Europa del segle XX, per reivindicar el llegat democràtic -que no pot ser cap altre que el de la Segona República, malgrat totes les contradiccions- i per assentar la base d’una consciència civil democràtica compartida, més enllà dels tòpics (“tots feren coses dolentes”, “tots foren culpables”, “Franco va fer molts pantans”, etc.).

Es pot pensar que a Espanya hi ha faltat una Historikerstreit. Que els historiadors solvents i rigorosos han fugit d’estudi i han deixat camp lliure als Pío Moa, Federico Jiménez Losantos i la resta d’ideòlegs i apologistes del feixisme. No hem tingut un Jürgen Habermas. És un fet. Hi ha hagut un Fernando Savater, un Jon Juaristi o un Félix de Azúa. A València assaja el tema i la melodia, entre altres, Guillermo Carnero, malgrat la modèstia i el caire tan raonable de la reivindicació valenciana. I ja és miserable la postura... Obnubilats amb el conflicte basc (i recentment, català). aquest tipus d’intel·lectual, que ha passat d’UPyD a C’s, amb estades al PP i la FAES d’Aznar, que mira de malmetre al PSOE, ha acabat aplanant el camí al neofalangisme i al neofranquisme, perquè s’han oblidat del tema principal, que era la pervivència del franquisme en les institucions i les mentalitats d’Espanya.

Han traït la gran tasca de l’aprofundiment democràtic, de la democràcia radical. Una mena de trahison des clercs inspirada en el nacionalisme banal espanyol. Banal o no tan banal, darrerament.

Sic transit gloria mundi!