El Botànic, el Cabanyal, ZAL de València: quan la lluita ciutadana és capaç de doblegar els interessos especulatius

És la història de la lluita de David contra Goliat, de la ciutadania organitzada contra el poder polític i burocràtic amb tots els seus ressorts. Així s’han escrit els grans assoliments del moviment veïnal per a la ciutat de València, la resistència del qual ha aconseguit frenar plans especulatius o simplement depredadors com la construcció d’un hotel al costat del Jardí Botànic, la destrucció de la trama urbana del Cabanyal o l’expansió logística del port de València en la Punta.

El moviment veïnal ‘El llit del Túria és nostre i el volem verd’ va sorgir en la dècada dels 70 amb l’objectiu de frenar el projecte del règim franquista pel qual, després de la catastròfica riuada del 1957 i el desviament consegüent del llit pel sud de València, es va decidir construir una autovia pel vell llit del riu que travessa la ciutat.

La forta resposta de la societat civil valenciana, encapçalada per la Coordinadora d’Associacions de Veïns, va aconseguir que es descartara finalment l’execució del vial coincidint amb l’inici de la Transició i que a principis dels anys 80, amb el socialista Ricard Pérez Casado com a alcalde, s’atenguera la reivindicació veïnal de crear el Jardí del Túria. També a principis dels 70 es va aconseguir paralitzar la urbanització del Parc Natural de l’Albufera.

La defensa del Jardí Botànic va generar un altre moviment ciutadà agrupat en la plataforma Salvem el Botànic. El 17 de juny de 1995, l’entitat convocava una abraçada cívica per unir simbòlicament l’illa dels Jesuïtes i el Jardí Botànic en què es va projectar un hotel l’efecte ombra del qual posava en risc seriós el pulmó verd, un immoble ara previst gràcies a la plataforma veïnal i després d’anys de negociacions al costat del vell Mestalla. En la parcel·la que queda alliberada s’escomet un nou jardí inspirat en l’horta.

Unes mil cinc-centes persones van completar aquell acte que va ser l’inici d’una sèrie de mobilitzacions que es van succeir al llarg de tretze anys per fer front a la pressió immobiliària. El jardí municipal que se situarà en el solar dels Jesuïtes de València portarà el nom de la historiadora de l’art, activista veïnal i filla predilecta de la ciutat Trini Simó.

Conflicte en el Cabanyal

La resistència del Cabanyal a través de la seua associació veïnal i de la plataforma Salvem el Cabanyal davant del pla aprovat pel PP de Rita Barberá, consistent a prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez destruint la trama urbana del barri, és un altre exemple clar de lluita davant de l’especulació immobiliària.

Era l’any 2009 i el conflicte social estava en plena expansió amb l’inici dels enderrocaments d’uns quants dels quasi 500 habitatges adquirits en el seu moment per l’Ajuntament de València.

La prolongació del vial que implicava la demolició de 1.600 cases, pretesament amb l’objectiu d’acabar amb la degradació i obrir la ciutat a la mar, començava a visibilitzar-se amb l’entrada de les excavadores.

No obstant això, la forta resistència de la plataforma Salvem el Cabanyal i de l’associació de veïns, juntament amb altres col·lectius, va aconseguir paralitzar temporalment els enderrocaments, primerament fent d’escuts humans entre les màquines i els immobles, i després amb diversos recursos judicials.

Va ser important llavors la figura de la difunta exministra socialista de Cultura, Carmen Alborch, en aquell moment líder de l’oposició municipal a Barberá. La seua mediació va ser decisiva per a paralitzar cautelarment els enderrocaments previstos, pel fet d’estar en aquell moment al capdavant del Govern el també socialista José Luis Rodríguez Zapatero.

De fet, va ser la seua ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, qui va frenar definitivament el pla mitjançant un decret que considerava espoli patrimonial l’obertura de l’avinguda, per la ruptura de la particular trama urbana del barri mariner, compost en reticle mitjançant carrers menuts paral·lels a la mar i protegit com a bé cultural.

El Govern municipal d’esquerres sorgit de les urnes el 2015, (Compromís, PSOE i València en Comú) amb l’alcalde Joan Ribó al capdavant, va desallotjar del poder el PP, i va fer de la revitalització del barri del Cabanyal una de les seues principals banderes, apostant per la rehabilitació i renunciant a la prolongació de Blasco Ibáñez. En aquests moments, l’Ajuntament està a costa que la Conselleria de Cultura done el vistiplau al Pla Especial del barri que descarta definitivament la prolongació de Blasco Ibáñez i protegeix gran quantitat d’elements singulars del barri.

La ZAL i el port

A la fi dels 90, la Generalitat Valenciana dirigida pel PP d’Eduardo Zaplana (processat per la seua fortuna oculta en paradisos fiscals) va aprovar la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del port de València, en un moment en què l’ampliació sud havia arrasat la platja de Natzaret i la Punta.

El pla urbanístic va implicar la desprotecció de 70 hectàrees d’horta protegida i productiva per a convertir el sòl en urbanitzable i va suposar l’expulsió de 147 famílies dels seus habitatges, que van ser demolits. També es van destruir alqueries i séquies.

La lluita d’aquestes famílies agrupades en l’associació de veïns La Unificadora de la Punta davant la injustícia que va suposar aquell projecte i sobretot la manera d’executar-lo ha fet que els jutjats hagen sentenciat fins 16 vegades contra el pla urbanístic que dona cobertura a la ZAL, cosa que ha fet que no s’haja posat en marxa 24 anys després.

L’última sentència del mes de març passat tomba el pla especial aprovat per la Generalitat el 2018 i es referma en el fet no és possible la instal·lació en un sòl que, després de les sentències successives, continua sent no urbanitzable d’especial protecció agrícola i assegura a més que el tràmit ambiental ha de ser ordinari i no simplificat.

Després d’aquesta sentència, recorreguda pel Port i la Generalitat al Suprem, s’ha obert un debat polític i ciutadà sobre la conveniència de revertir els terrenys en zona verda i horta productiva, tal com reclamen els veïns.

En la mateixa línia, l’ampliació del port de València també ha generat una àmplia resposta social, entre altres coses, per la nul·la transparència, debat i participació que hi ha hagut, malgrat les enormes dimensions i externalitats, que ja s’han començat a veure amb la reculada de les platges del Saler en els últims anys. Una reculada que, si va a més, posaria en risc l’Albufera, segons afirmen experts com la geògrafa Eulàlia Sanjaume.

A més, hi ha dubtes legals sobre aspectes del projecte, com la vigència de la declaració d’impacte ambiental de l’any 2007 concedida sobre un projecte que no té res a veure amb l’actual i basada en una llei de l’any 1986 que ja no existeix.

Així es va visibilitzar en la multitudinària manifestació contra la polèmica ampliació que va tindre lloc a l’octubre de l’any passat a què es van adherir 165 entitats veïnals i que, a més, rebutgen l’alcalde de València i mig Govern valencià, en concret Compromís i Unides Podem, perquè manca de garanties ambientals. També s’hi oposen socialistes històrics com Joan Romero, Ana Noguera o l’actual sotssecretari institucional del PP, Esteban González Pons.

L’ampliació del port de València (el primer de la Mediterrània i el quart d’Europa en moviment de contenidors) suposarà duplicar la seua superfície mitjançant una nova terminal de 134 hectàrees i la seua capacitat per a moure i emmagatzemar contenidors (actualment gestiona 5 milions a l’any) i incrementar exponencialment la seua activitat quant a trànsit de vaixells i vehicles pesants, sense que hi haja estudis sobre les conseqüències ambientals d’aquests augments, tot això en un context d’emergència climàtica.

Un dels redactors de l’Informe d’Avaluació sobre Canvi Climàtic del Grup Intergovernamental d’Experts (IPCC), el director executiu de Carbon Project, Pep Canadell, afirma amb relació a l’augment de capacitat de ports com el de València, que no hi ha alternatives a curt termini als combustibles altament densos dels vaixells i que aquests projectes van en contra de la lluita climàtica.