L’art de l’engany: així funciona el grup policial valencià que detecta les falsificacions

En els anys huitanta, una empresa valenciana del sector editorial va començar a fer reproduccions de les obres de Marià Benlliure, l’escultor que va formar juntament amb Joaquim Sorolla i Vicente Blasco Ibáñez la tríada d’artistes valencians més influents de les primeres dècades del segle XX. La mercantil, ja extinta, va reproduir prop de 380 còpies per cada escultura de l’artista, autor del conegut bust de Goya, que venia com a autèntiques entre 180.000 i 300.000 pessetes per obra. Més d’un miler dels seus monuments al toreig, busts i escultures menudes en bronze es van comercialitzar amb la signatura de l’autor, amb número de sèrie inclòs. Cap no era autèntica.

Cinc dècades després, una part d’aquestes obres ha acabat en dependències policials. En concret, en el magatzem del grup de Patrimoni de la Unitat de Policia Nacional adscrita a la Comunitat Valenciana, que acull centenars d’obres falsificades o atribuïdes falsament. Unes estan a l’espera de passar a disposició judicial, altres ja judicialitzades i unes terceres romanen en el cos, emprades per a la investigació i la docència.

La unitat policial depén funcionalment de la Generalitat, però orgànicament del Ministeri d’Interior i data de finals dels anys noranta, però no va ser fins el 2014 que es va crear el grup especialitzat. De 400 agents, dos lideren el grup que vetla pel patrimoni cultural, arquitectònic i artístic: el sotsinspector Antonio López i l’oficial Rubén Fernández. El primer té un màster en Patrimoni; el segon, amb una llicenciatura en Història; tots dos amb formació constant en la carrera policial.

El mercat d’art fals comprén els delictes que generen més impacte econòmic, només per darrere de les drogues, el tràfic d’armes i la prostitució. No obstant això, a penes té impacte social, ni hi ha un tipus delictiu concret que l’aborde, lamenten els agents. Les causes comprenen delictes d’estafa, contra la propietat intel·lectual –en cas que l’artista visca o continuen vigents els seus drets– i la falsedat documental –a través dels certificats que atribueixen l’autenticitat a una obra–, però no hi ha instruccions clares, apunta Fernández, sobre què fer amb les obres decomissades i certificades com a falses si no es determina el delicte. L’oficial indica que ja comença a haver-hi jurisprudència que evita que l’obra torne al mercat, i el seu equip reclama que s’etiquete com a falsa per anvers i revers, es destruïsca o es deposite en les dependències policials. “És com tornar un bitllet fals”, comenta.

En concret, aquesta unitat s’ha confiscat des del 2014 de més de 6.100 efectes; 647 són pintures i 154 escultures, amb un valor estimat –és el mercat que assumeix què es paga per quin objecte– de 376 milions d’euros. Entre les operacions més destacades del grup està l’anomenada operació Picachu, que va traure quadres falsos de Picasso que es venien per Internet, amb certificats ad hoc, per més de 160 milions d’euros. La més recent, presentada dimarts, ha implicat decomissar quatre falsos Goya i un fals Velázquez, que en conjunt superaven els 76 milions d’euros de venda.

Internet és un dels llocs més habituals en què moure aquestes mercaderies, tant en webs de subhastes i antiguitats com en qualsevol portal d’anuncis i compravenda. Els agents comencen la investigació generalment a través d’avisos, quan un comprador no està del tot segur de l’autenticitat del que figura en l’aparador. A vegades ixen al mercat obres que un col·leccionista posseeix intuint que són autèntiques a través dels seus hereus, no sempre hi ha un ànim dolós, apunten els agents.

En l’art de l’engany hi ha vertaders orfebres, que cuiden al mil·límetre l’obra imitada, creen certificats d’autenticitat –habitualment copiant les signatures dels familiars que posseeixen els drets– i artistes de sèrie B, low cost, que busquen imitacions més fàcilment comercialitzables. La major part de les obres pertanyen a aquest segon grup, que no són massa cares; les de més cost econòmic poden vendre’s com a participacions empresarials, amb esperança futura de traure més rèdit en una venda total. Abans de la creació de les respectives fundacions, es va popularitzar la venda d’obres atribuïdes als tallers de Sorolla o Benlliure en territori valencià, aprofitant l’estima que la ciutat tenia als seus artistes i el seu valor emocional. Des que existeixen, col·laboren estretament amb la policia per determinar la veracitat o no de les pintures i les escultures.

Des de la setmana passada, de les parets del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat pengen un centenar d’obres que el visitant pot atribuir a Modigliani, Ticià, Goya, Picasso, Cecilio Pla, Genaro Lahuerta, Sorolla, Pinazo o Benlliure. Sota el rètol L’art de l’engany, les obres suposen a penes la meitat de les confiscades pel grup de patrimoni de la Policia Nacional adscrita a la Comunitat Valenciana. Quan es compleix gairebé la dècada de la creació del grup, el museu d’art fake, l’engany de l’art, queda a la vista de tothom.