L’artesania valenciana de fer sonar les campanes

Des de la conquista d’Albaida pel rei Jaume I en el segle XIII la localitat ha mantingut una tradició de manera ininterrompuda durant ja quasi huit segles, el toc manual de campanes. Aquesta tradició era la manera habitual de fer sonar totes les campanes, però a la Comunitat Valenciana va caure en desús especialment des dels anys 60 del segle XX amb la mecanització dels campanars, i amb això es va perdre també la sensibilitat humana que permetia els tocs especials.

Però aquesta tradició ha renascut gràcies a voluntaris com els de la Colla de Campaners d’Albaida que, a través de la seua faena en el campanar de l’Assumpció de la Mare de Déu, han contagiat el seu treball artesanal de toc manual i han arribat a aconseguir aquesta setmana el reconeixement com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

Els campaners d’Albaida són els capdavanters d’aquest èxit cultural que s’estén i reviu en molts campanars d’Espanya. Només a la Comunitat Valenciana s’han creat ja prop de 40 col·lectius de campaners. Un dels integrants d’aquesta colla, Antonio Berenguer, explica que el toc manual de campanes, més enllà d’aquesta artesania, suposa també la conservació d’uns codis que han servit per a la comunicació en la comunitat local, des del reclam a la missa fins a l’anunci de funerals i també de festes.

Albaida, com a epicentre d’aquesta tradició, fa més de 3.200 tocs, voltejos i repics al llarg de l’any, una activitat que és diària i que marca el transcurs de la jornada, de la setmana, de l’any i de la vida. Aquesta activitat la duen a terme els voluntaris que van heretar aquest honor en els anys 80 del segle XX, data fins a la qual la feia una persona que cobrava un salari per això. Des de llavors Berenguer assenyala que els campaners acompleixen la seua funció sobre la base de la ‘consueta’, que és la compilació de regles nascudes del costum que indica quan, com, quin i per què s’ha de tocar, sobre la base d’un calendari de celebracions tant religioses com civils.

A través d’aquesta herència, els campaners han investigat, estudiat, divulgat i impulsat el patrimoni. Així doncs, es va redactar el 2003 una nova consueta en què es recuperen les tradicions i els costums del campanar i de la parròquia, i s’han aconseguit fites com la declaració el 2013 com a Bé d’Interés Cultural Immaterial o l’obertura el 2015 del Museu Internacional del Toc Manual de Campanes (MitMac), primer al món i que se situa en la localitat. El 2018, Albaida va ser declarada capital valenciana del toc manual de campanes i aquesta mateixa setmana s’ha anunciat la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, declaració en què ha treballat al costat d’entitats com Hispània Nostra, la Generalitat Valenciana o el Ministeri de Cultura.

Un nou temps

Antonio Berenguer explica que el toc manual de campanes és una tradició viva i que per això evoluciona. “De la mateixa manera que s’ha perdut la funció d’avisar d’un incendi amb un repic, ara s’obrin noves perspectives com el toc estrenat per a la commemoració del Dia Mundial contra la Violència sobre les Dones”. El campaner adverteix que tota innovació s’ha d’entendre dins d’un valor cultural i s’ha de tindre en compte sempre el seu valor comunicatiu i el criteri musical.

Amb la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, els campaners afirmen: “Guanyarem en visibilitat”. A més consideren que la declaració “obliga les administracions a establir mesures de protecció i foment”. Antonio Berenguer avança que està treballant-se amb el Ministeri de Cultura la redacció d’un Pla Nacional de Salvaguarda del Toc Manual, per impulsar i enfortir la tradició.

Amb l’electrificació i la mecanització dels campanars, explica Berenguer, moltes campanes van ser transformades, substituint els tradicionals contrapesos de fusta per uns altres de metàl·lics. “Això ha distorsionat completament la sonoritat, ha provocat unes reverberacions inapropiades i ha acabat castigant els mateixos campanars que no estaven dissenyats per a acollir aquesta mena de campanes”. Però confia que aquesta declaració permeta obtindre uns “campanars amb ànima, habitats, que sempre permetran tindre’ls més acurats”.