L’Informe Kawasaki o com el Govern de Felipe González va tancar els Alts Forns a Sagunt malgrat els informes en contra

Després d’anys de depressió, provocada pel tancament d'Altos Hornos del Mediterràneo (AHM), la ciutat de Sagunt i la comarca del Camp de Morvedre s’enfronten a un futur esperançador a partir del moment en què la multinacional alemanya Volkswagen va anunciar la instal·lació d’una gigafactoria de bateries en els terrenys de Parc Sagunt II a través de la seua filial PowerCo. Amb l’inici de les obres fa uns mesos –la nova factoria està previst que inicie l’activitat el 2026–, es posa punt final a un període negre que va començar a mitjan anys huitanta del segle passat.

El 4 de febrer de 1983, el Consell de Ministres va decretar el tancament de la IV Planta siderúrgica d’Altos Hornos, fet que implicava el desmantellament de les instal·lacions. I el 5 d’octubre de 1984, després de mesos de lluita obrera en el Port de Sagunt, la siderúrgia saguntina cessava la seua activitat definitivament. El 1984, AHM ocupava 3.332 treballadors (els llocs de treball d’unes 6.000 persones depenien de la seua activitat) i tenia una facturació superior a 28.000 milions de pessetes (més de 170 milions d’euros).

Quatre dècades després, un documental estrenat en la televisió pública valenciana À Punt el mes de desembre passat recupera el trauma que va suposar el tancament de la indústria siderúrgica valenciana –víctima de la reconversió industrial impulsada al començament dels anys 80– per a la ciutat de Sagunt i la comarca del Camp de Morvedre, així com la lluita dels treballadors i els veïns del municipi per intentar evitar una clausura que ja era inevitable. Porta per títol Informe Kawasaki, el nom d’un estudi elaborat per una empresa auditora independent, la japonesa Kawasaki Steel Corporation, que justificava el manteniment de l’activitat en els ja extints Alts Forns del Mediterrani.

El document recollia que la fàbrica de Sagunt “disposa d’una mà d’obra qualificada i entrenada en la totalitat de les fases de producció que abasta una siderúrgica integral, la qual cosa suposa una base sòlida, producte d’àmplies inversions i de llargs anys d’experiència, per a la futura IV Planta Siderúrgica”. Així doncs, s’explicava que Espanya tindria un dèficit de bobines laminades en calent i aquest dèficit s’havia de cobrir amb un nou tren de bandes en calent, i el lloc més adequat per a situar-lo era Sagunt, per la qual cosa aconsellaven continuar amb el projecte de la IV Planta. Una recomanació que no agradava ni al País Basc ni a Astúries, on se situaven les altres dues grans empreses siderúrgiques espanyoles, Alts Forns de Biscaia i Ensidesa.

D’aquesta manera, es pot considerar que la decisió adoptada pel Govern socialista de Felipe González com a president i Carlos Solchaga com a ministre d’Indústria (el que va ser considerat el gran ‘enemic’ de la ciutat, com a màxim responsable de la decisió) de tancar les instal·lacions de Sagunt va ser, segons es desprén de l’Informe Kawasaki, una decisió política i no tècnica.

En l’audiovisual es dona veu a personatges clau d’aquell moment, com són el president de la Generalitat llavors, el socialista Joan Lerma; els que van ser consellers d’Indústria, Segundo Bru, i Administració Pública, Emèrit Bono; l’exalcalde de Sagunt, Manuel Girona, també del PSPV; extreballadors com Amparo Paricio o Enrique Martínez, que va ser cap de manteniment d’AHM; o figures referents en el moviment obrer, com els sindicalistes Ángel Olmos (mort fa poc), Julián López o José María López Barquero; i també a historiadors com Buenaventura Navarro, Arturo Lezcano, María Hebenstreit, Miguel Ángel Sáez, Julio Bodí; figures que eren adolescents en l’època del tancament, com són el dramaturg Paco Zarzoso, el periodista José Manuel Rambla o Miguel Ángel Martín, portaveu de l’Associació de Memòria Industrial i Obrera; i a representants del moviment veïnal de l’època, com Rosa Balanzá, Luisa Molina o Fina López.

La lluita contra ‘la mort d’un poble’

A partir del moment en què es decreta el tancament dels Alts Forns de Sagunt, comença una època molt convulsa protagonitzada per la lluita veïnal, en què va tindre gran pes el paper que van desenvolupar les dones dels treballadors de la fàbrica. Van eixir als carrers de la ciutat milers de persones, unes protestes multitudinàries que es van traslladar a València i a Madrid. L’objectiu d’aquestes mobilitzacions, evitar ‘la mort d’un poble’. Com expliquen Olmos i López Barquero en el reportatge, quan el 4 de febrer es rep l’ordre de parar el Forn Alt número 2, els treballadors s’hi neguen. “I ací comença tot”, explica Bru, “un llarguíssim 1983 de negociacions i conflictivitat social”.

Els representants dels treballadors decideixen implicar la societat civil per aconseguir una gran mobilització social: “No vam guanyar la guerra, però vam guanyar moltes batalles”, tal com comenta una de les veïnes participants en les protestes. Inicialment, es paralitza l’ordre de tancament en el que va suposar una pròrroga d’uns mesos abans d’executar la clausura definitiva.

López Barquero recorda que Felipe González va visitar el Port de Sagunt sent candidat a la Presidència del Govern el 1982, poc abans de guanyar les eleccions, i “en el míting diu que no es tancaran els Alts Forns, s’hi compromet. Va ser un vertader traïdor a aquest poble en aquest sentit, perquè s’havia compromés a mantindre la fàbrica quan ja n’hi havia rumors”.

Zarzoso rememora com va arribar a sa casa la notícia de l’acomiadament de son pare, però també es refereix a la sensació que hi havia “un poble darrere” dels treballadors. En la primera manifestació, en què va participar “pràcticament tot el poble”, la marxa va pujar des del Port de Sagunt fins a l’Ajuntament, en el nucli històric; en una altra ocasió, unes 20.000 persones, segons es va publicar en la premsa de l’època, es van concentrar amb motiu de la presència del president d’AHM, José María Lucía, a la ciutat per a negociar amb el comité d’empresa; i es van celebrar manifestacions multitudinàries a València i Madrid, algunes de les quals van arribar fins a les mateixes portes del palau de la Moncloa; a més, es van organitzar una vintena de vagues generals en un any i multitud de talls de carreteres; es van recollir més de 650.000 signatures contra el tancament. Fins i tot es va arribar a muntar una emissora de ràdio, Radio Unidad, com a canal de comunicació.

També recorden la visita del president de la Generalitat llavors, Joan Lerma, a un míting del PSOE al Port de Sagunt: “Era un dels personatges que reunia l’enuig col·lectiu”, sosté Martín. “Va acudir moltíssima menys gent de la que esperaven” al cinema en què es va celebrar, ja que el comité d’empresa “va prohibir” l’assistència a l’acte, encara que en l’exterior del recinte es van reunir milers de persones (entre 6.000 i 7.000 segons els diaris de l’època). Lerma defensa en l’audiovisual que llavors considerava que havia d’acudir a la ciutat a “donar la cara” i “explicar” la seua posició i les seues possibilitats. La tensió va arribar a tal punt, relaten, que un dels escortes de Lerma “va arribar a traure una pistola i va pegar dos tirs a l’aire”.

Moments de màxima tensió

La forta presència policial per a contrarestar les mobilitzacions i els talls de carretera per part dels veïns va provocar alguns moments de gran tensió. Per exemple, recorden que, després d’un incident en què va resultar ferit un treballador, milers de persones es van concentrar davant de la Comissaria de la Policia Nacional i es va calar foc als cotxes patrulla que estaven aparcats davant de les dependències policials, on romanien els agents tancats. Aquests fets, al seu torn, van provocar que es redoblara la presència d’efectius antidisturbis a la ciutat.

Finalment, i després de mesos de protestes i manifestacions, els treballadors van acceptar les condicions de tancament per majoria, unes condicions que no eren les que inicialment va presentar el Govern d’Espanya. En aquest moment, el problema va entrar en una via de solució: “Es va negociar el menys roí per als treballadors”, apunta López, mentre que Barquero matisa: “No vam guanyar la guerra, però si no haguérem donat batalla, les condicions per als treballadors haurien sigut molt pitjors”. Després del tancament va quedar una atmosfera de “tristor”, causada per l’“erm” que va quedar en la zona. “Un espai amb 5.000 treballadors es va convertir, de sobte, en el no-res”, relata Zarzoso, una sensació que coincideix amb el que explica Olmos, que fins al començament dels anys noranta “aquest poble estava mort”, i afig Martín: “Durant uns anys no es veia ni una obra, ni un carret de bebé”.

I totes les restes arqueològiques que van quedar del passat industrial del Port de Sagunt es van convertir en símbols d’una “derrota”, fins que anys més tard es va decidir la recuperació d’aquest patrimoni industrial.

Ara, dècades més tard, Sagunt i el Port de Sagunt per fi han passat pàgina.