Mercedes Sanz-Bachiller: biografia d'una longeva jerarca falangista

Mercedes Sanz-Bachiller (Madrid, 1911 - 2007) va ser, juntament amb Pilar Primo de Rivera, la més important dirigent falangista durant la dictadura franquista. Vídua del dirigent Onésimo Redondo, Sanz-Bachiller era coneguda fins ara pel seu enfrontament amb Pilar Primo de Rivera, germana del fundador de Falange, durant els anys de disputa en la contesa i en la postguerra entre les diferents famílies del nou règim instaurat a Espanya després de la victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil. 

La historiadora valenciana María Jesús Pérez Espí (Llutxent, 1975) publica el llibre Mercedes Sanz-Bachiller. Biografia política (PUV, 2021), en el qual revela aspectes fins ara desconeguts de la llarguíssima carrera política de la dirigent falangista. “En els estudis sobre el franquisme, aquestes dones que van tindre un poder polític no havien sigut estudiades”, declara a elDiario.es la historiadora, qui aporta una “visió més pròxima en termes polítics”, més enllà de la perspectiva “absolutament masculinitzada del poder franquista”. 

Sanz-Bachiller va iniciar la seua carrera política després de la mort del seu marit, el dirigent falangista Onésimo Redondo, representant del jonsisme i mort en un enfrontament amb milicians republicans el 24 de juliol de 1936. La dona va començar a confeccionar roba per als soldats del bàndol revoltat en el front i va ser nomenada cap provincial de la secció femenina de Valladolid. Sanz-Bachiller va fundar l'Auxili d'Hivern / Auxili Social, que dirigiria entre 1936 i 1940. Inspirat en el model nazi alemany que havia conegut de primera mà el seu segon marit Javier Martínez de Bedoya. “A Valladolid hi havia una enorme quantitat de xiquets abandonats pels carrers”, recorda la biògrafa, que ha pogut accedir a l'arxiu personal de Sanz-Bachiller. 

A partir de 1937 comencen els enfrontaments amb Pilar Primo de Rivera, dirigent de la secció femenina de Falange, en el context del disseny del nou Estat franquista capitanejat per Ramón Serrano Súñer, cunyat del dictador. “Serrano veu clarament que necessita el suport d'un sector falangista, conegut com a legitimista, per la línia que representa José Antonio i no la del jonsisme”. Així, la lluita intestina dels revoltats se salda amb la porga de Sanz-Bachiller en l'Auxili Social: “Pilar Primo de Rivera considerava un afront que Franco donara el servei social de la dona a l'Auxili Social”, explica Pérez Espí. 

Ambdues dirigents van ser les dues úniques dones que es van mantindre en la primera línia política del règim (Sanz-Bachiller fins a 1979). “Es produeix”, relata la historiadora, “una contradicció entre el model de dona que defensava la secció femenina per al conjunt de dones, submissió al marit, reclusió en la família i en la llar, i el model que encarnava Pilar, que mai es va casar ni va tindre fills, ni tan sols era mestressa de casa; estava dedicada en cos i ànima a la secció femenina i a la memòria del seu germà”. 

El cas de Mercedes Sanz-Bachiller era lleugerament diferent: “Mai va qüestionar que la dona tinguera aqueix rol familiar i maternal però també defensava que la dona podia i devia participar en activitats polítiques sempre que no descurara la faceta familiar”, com era el seu cas (el seu segon matrimoni amb Javier Martínez de Bedoya va ser un dels motius de la seua defenestració inicial). “El discurs de les dues dirigents i la realitat entraven en contradicció”, assenyala l'autora. “Així com Pilar era una dona d'aspecte i veu feble, Mercedes era tot el contrari, una líder”, agrega.

Sense estudis superiors, Sanz-Bachiller “tenia una gran capacitat per a liderar equips, sabia contactar amb qui tenia els coneixements i dirigir-los”. La biògrafa ha revelat en el seu treball de recent publicació aspectes desconeguts fins ara de la segona etapa política de Sanz-Bachiller, entre 1940 i 1979, com a vocal de l'Institut Nacional de Previsió, cap nacional de l'Obra Sindical de Previsió Social i procuradora de llarga trajectòria en les Corts franquistes. “Treballa des d'aqueixos càrrecs amb dos objectius: portar les assegurances socials a les zones rurals i el sistema de mutualisme de les anomenades assegurances lliures”, explica la historiadora, que ha consultat la documentació interna d'aquests organismes en diversos arxius. 

En 1957, amb la caiguda del ministre de Treball, José Antonio Girón de Velasco, amb el qual Sanz-Bachiller manté una “progressió molt positiva”, la dirigent falangista se centra en el treball legislatiu de les Corts, un autèntic forat de franquistes ombrívols triats a dit. Així, Sanz-Bachiller treballa principalment en els projectes de llei de drets professionals i de treball de la dona, de 1961, i del règim especial agrari de la Seguretat Social, en 1965. També s'integra en la Unió Interparlamentària, un organisme internacional que la porta fins i tot a viatjar a Teheran. 

“Pilar i Mercedes eren una minoria molt minoritària dins de l'estructura del règim, eren privilegiades però també van patir en uns certs moments aqueix qüestionament per ser dones”, diu la biògrafa. Sanz-Bachiller es va mantindre la barbaritat de huit legislatures seguides en actiu. Va morir en 2007, als 96 anys.