De ser un número com a treballadora en un banc a premi extraordinari en traducció i interpretació

De dilluns a divendres, cada dia i durant 30 anys, María Sancho acudia a l’entitat financera en què treballava. L’últim any, les circumstàncies familiars i laborals li van provocar un problema d’ansietat que va derivar en una baixa mèdica i, posteriorment, el cessament de la relació laboral. El 2016 els plans de reestructuració del sector bancari eren una constant. Entre el 2010 i el 2020, després de la crisi que va fer desaparéixer les caixes d’estalvis, els bancs han vist 70 processos d’acomiadaments col·lectius, eixides voluntàries i reduccions salarials, que s’han emportat per davant 70.000 llocs de treball. En el cas de María, el seu acord es va produir sense un ERO pel mig, amb un acord individual després de tres dècades de treball. “Al cap dels anys jo no tenia ja il·lusió pel que feia i l’entitat tampoc estava còmoda amb mi, així que un acord mutu d’eixida va ser la millor opció. Per a ells eres una ràtio entre el que costes i el benefici que en conjunt dona el teu centre de treball”, expressa a l’altra banda del telèfon.

A sa casa de Dénia (la Marina Alta), amb 53 anys i dos fills, va decidir matricular-se de nou en la universitat en el grau de Traducció i Interpretació. María, que va estudiar dret, però mai havia exercit la seua professió, va apostar per reciclar la seua formació canalitzant l’interés que tenia per les llengües i el seu domini de l’anglés i de l’alemany.

“La meua història és molt normal, però a mi em resulta molt satisfactòria, perquè suposa una curació i un renaixement”, conta amb modèstia l’endemà passat de saber que la Universitat de València li ha atorgat el premi extraordinari del grau pel seu expedient acadèmic.

La seua comparativa dels llenguatges jurídics inclusius en els sistemes alemany i espanyol, amb què ha obtingut matrícula d’honor com a treball de final de grau, ha sigut el cim dels quatre anys de carrera. El camí a la sucursal bancària va ser substituït pels 100 quilòmetres que separen la capital de la Marina Alta del centre d’estudis universitaris de l’avinguda de Blasco Ibáñez a València. Més de dues hores diàries de cotxe, sense alternativa de transport públic, que només van ser reemplaces des de la irrupció de la pandèmia per les classes telemàtiques en el tercer curs i les classes mixtes en l’últim.

En els quatre anys de la seua segona etapa acadèmica, els dubtes han estat presents, però “no haver de demostrar res a ningú” i el suport de la seua família, assegura, li ha donat tranquil·litat per a poder desenvolupar els estudis. “A vegades et preguntes per què, però no necessites demostrar res a ningú. Et sents més lliure”, comenta.

La universitat, assenyala, li va donar la vida pel fet de tindre “contacte amb gent jove, que tenen l’edat dels meus fills” i “reciclar-se en quasi tot”. “Estic aprenent tot el que puc”, afirma, al mateix temps que aprofita per a bandejar alguns prejudicis sobre les generacions més joves. “Els companys em van acollir i en la graduació van estar constantment pendents de mi”, mentre que per als professors “eres com una igual”.

El seu missatge en xarxes socials s’ha tornat viral i ha portat altres persones, especialment dones, a compartir experiències similars i a respondre als dubtes de les que es plantegen el mateix camí. “Jo era teleoperadora, amb una filla de 7 anys i un maltractador en la nostra vida. 52 anys, vaig tornar a la universitat, quatre anys, mestra de primària. Amb 56 em presente a oposicions, sense punts, de zero, i vaig traure plaça a la primera. En tinc 62 i encara plore d’emoció pel canvi de vida”, comenta una usuària, a qui s’afig una altra dona, Cristina, que fa broma narrant que va fer el treball de final de màster alhora que un dels seus fills feia el projecte de final de carrera, mentre que María L. apunta: “Amb 49 anys, dues faenes i tres fills, em vaig traure el doctorat”. Susana, també de la seua quinta, explica que va començar la carrera de Traducció i Interpretació “amb 42 anys i tres fills menuts”. I afig: “Em vaig graduar amb 47 i vaig fer un màster en Traducció Literària amb 49. Mai no és tard”. Aquesta alegria contagiosa, considera, és com un altre premi.

“Em sorprén la repercussió del missatge. El vaig escriure per a la gent més pròxima. Crec que la gent necessita, a més de bones notícies, veure que el que volem fer més enllà de les limitacions, del que s’espera de nosaltres, es pot aconseguir. Ha valgut la pena seguir avant”, sentencia.