La cartoixa de Portaceli, més de set segles de confinament eremita

Al Parc Natural de la Serra Calderona, a la província de València, una comunitat de monjos menuda fa més de set segles que està confinada a la cartoixa de Portaceli, en un entorn privilegiat i amb un silenci sepulcral, només interromput pels ciclistes o els caminants que, abans de la crisi del coronavirus, passejaven o pedalaven per aquest pulmó verd. Els 16 monjos de clausura que habiten el monestir romanen reclosos, en alguns casos des de fa dècades, a les cel·les respectives i només les abandonen per als oficis religiosos.

Amb la pandèmia del COVID-19 “no ha canviat res, la vida dels monjos és la mateixa; continuen a la cel·la, ells hi estan confinats sempre”, explica a eldiario.es la persona que atén el telèfon de la cartoixa i que és una mena d’intermediari entre els religiosos i l’exterior. “És un món d’oració i de vida contemplativa al 100 %”, afig.

Els cartoixans cultiven una espiritualitat eremítica i no mantenen cap contacte amb l’exterior. “És una vida molt dura perquè la soledat costa molt”, assegura el portaveu improvisat de la cartoixa. Fa tres anys que el lloc va deixar d’oficiar les misses dominicals a què assistien alguns veïns, de manera que es va reduir encara més el contacte amb el món exterior. Anteriorment, els camps i els voltants de la cartoixa obrien unes quantes hores al públic, que en molts casos interrompia el silenci regnant en aquesta zona tan tranquil·la de la vall de Lullén.

“Es va tancar perquè hi pujava molta gent que no respectava la intimitat dels monjos, es colaven al monestir i arribàvem a trobar-nos amb persones als claustres”, explica l’encarregat d’atendre el telèfon. “Jo, que visc fora, tracte exclusivament amb un dels monjos i amb una distància de seguretat de dos metres. La resta s’ho passen per missatges escrits”, postil·la.

Fa temps que es va eliminar la figura del procurador (una mena de monjo portaveu). “Es va decidir que ho portara una persona externa perquè els és molt complicat eixir de la cel·la i tindre relació amb el món al cap de tants anys”, explica l’home que atén el telèfon. “L’últim procurador feia 17 anys de vida monàstica i es va haver de posar al dia quant a Google, Hisenda, els bancs... Els mareja moltíssim”, postil·la.

Aquest espai tan singular es va començar a construir l’any 1272. “A més de ser la primera fundació de l’orde cartoixà en les acabades de conquerir terres valencianes, va intervindre en la fundació de quasi totes les cartoixes que des de llavors es van fundar en la Corona d’Aragó i d’algunes de Castella i Portugal”, escriu Francisco Fuster Serra, autor d’Historia de Portaceli. Historia, vida, arquitectura y arte (Ajuntament de València, 2003).

La cartoixa, a què s’accedeix per un pont llarg, té un refetor, una capella, una biblioteca, un celler, una antiga cavallerissa, una ferreria, un cementeri i nombroses pintures religioses que decoren els seus murs històrics. Els set segles de confinament eremita han transcorregut en paral·lel amb l’esdevindre històric del món terrenal que envolta els monjos. La cartoixa, amb la desamortització de Mendizábal en el segle xix, va ser exclaustrada i, juntament amb els seus dominis, subhastada.

Per allí a prop també va passar, ja en el segle xx, el president de la II República Manuel Azaña, que es va allotjar a la finca de la Pobleta, que abans formava part dels terrenys dels monjos, quan el Govern es va traslladar a València. Azaña va descriure breument aquest enclavament de la serra Calderona, “lluny de l’algaravia valenciana”. “En aquest camp, silenci absolut, sol mediterrani, olor de flors. Sembla que no passa res al món”, escriu en el quadern de la Pobleta, que forma part dels seus Diarios completos (Crítica, 2004).

Durant la postguerra, hi hagué terrenys que es van convertir en un camp de concentració franquista per a recloure-hi els presos republicans. La finca era, des del 1931, propietat de la Diputació de València i, l’any 1946, el dictador Francisco Franco la va cedir de nou als monjos, que van comptar amb l’ajuda de l’exèrcit (molt prop d’allí hi ha les bases de Bétera i Marines) per a reconstruir-la. Els militars van col·laborar amb la restauració del monestir, la construcció de l’embassament i l’enllumenament dels pous d’aigua, segons explica l’estudiós Francisco Fuster Serra en el seu llibre sobre la cartoixa.

Després de diversos períodes d’interrupció de l’enclaustrament, els monjos han continuat mantenint un silenci estricte i orant fins hui. Els cartoixans, malgrat la vida eremítica que han triat, coneixen la pandèmia del COVID-19 que ha confinat literalment països com la Xina, Itàlia o Espanya. El prior reuneix els monjos setmanalment per “posar-los al corrent de les coses que són transcendents”, explica l’intermediari que atén el telèfon.

Els pocs treballadors externs que s’ocupen de les tasques de manteniment i de jardineria, la majoria provinents de Serra, només accedeixen durant aquests dies als pocs espais comuns per a “les coses essencials”. D’aquesta manera volen evitar qualsevol perill de contagi perquè els monjos continuen el seu confinament monàstic després de set segles de silenci i soledat.