“Vaig perdre la faena per la pandèmia i ara amb la dona i els quatre fills depenem de la caritat per a menjar”

“He passat de tindre una bona faena que m’ha permés viure bé i traure la família avant sense que els falte de res, a dependre de la caritat per portar menjar a casa a conseqüència de la pandèmia; anímicament ha sigut un colp molt dur”.

Així s’ha pronunciat Abdul Salam, un sirià de 56 anys establit a València des del 1985, quan va vindre procedent del seu país a estudiar arquitectura gràcies a una beca.

Des que hi va arribar, mai va deixar de treballar: “Vaig haver de deixar els estudis per qüestions econòmiques i em vaig posar a treballar, primerament en el camp, i posteriorment en l’hostaleria de cambrer i de cuiner; vaig anar canviant d’establiments fins que em vaig assentar en un que està en el centre en què he treballat els últims 16 anys”.

En tot aquest temps, Abdul es va casar i va tindre quatre fills, dos xiquets i dues xiquetes que ara tenen 21, 19, 16 i 14 anys, més un nebot de 3 anys i mig del qual s’han fet càrrec.

Segons explica, “tot anava bé, guanyava 1.400 euros més 100 euros d’ajuda per ser família nombrosa, fins que just abans de la pandèmia el propietari del restaurant, que s’havia jubilat, el va traspassar, per la qual cosa em vaig quedar en l’atur, encara que amb el compromís que el propietari nou em tornaria a contractar”.

Tanmateix, això no va passar mai: “Al cap de pocs dies es va decretar el tancament de totes les activitats per l’estat d’alarma i ja em vaig quedar de manera definitiva en l’atur; al principi podia anar fent, perquè cobrava 900 euros, però després em va baixar a 649, que és el que cobre ara, per la qual cosa, amb el lloguer de 400 euros de la casa, me’n queden només 249 per a fer front a la resta de despeses amb quatre fills, més el meu nebot, és impossible”.

Va ser en aquest moment que van sentir a parlar de Casa Caridad, una organització a què mai hauria pensat que recorreria i que de fet no coneixia. Segons conta, una amiga de la seua dona els va dir que hi anaren a preguntar a veure si podien ajudar-los.

“Al principi no volia, era una situació molt dura, però al final no hi va quedar més remei i la veritat és que estem molt contents, perquè ens vam trobar gent meravellosa i molt professional, tant els voluntaris com els treballadors, els estem molt agraïts”, diu Abdul. En l’organització cada 15 dies els donen un carro amb alimentació i a més els van tramitar la sol·licitud en els serveis socials de l’Ajuntament de València per a abonar-los rebuts d’aigua i de llum.

“Hem conegut moltíssima gent a Casa Caridad en la nostra situació; a conseqüència de la pandèmia està demanant ajuda molta gent de totes les nacionalitats”, afirma Abdul, que des de fa setmanes ha tornat a buscar faena per tractar d’eixir de la seua actual situació de precarietat.

Un 62% més d’ajudes en el que va d’any

La situació d’Abdul no és aïllada. Fonts de Casa Caridad han informat que, si al gener d’enguany van repartir uns 800 lots d’aliments i productes d’higiene, a l’abril se’n van donar gairebé 1.300, un 62% més.

Durant l’any 2020 Casa Caridad València ha atés de manera personalitzada més de 2.500 persones posant a la seua disposició els recursos de l’ONG. “Amb l’arribada de la COVID-19, l’atenció a Casa Caridad va haver de canviar per poder donar solució efectiva als nostres usuaris i a les seues noves necessitats, i així ho hem fet. Hem aconseguit adequar-nos a les noves circumstàncies, adaptant els serveis a la realitat que vivim”, explica Luis Miralles, president de l’entitat.

Tal com adverteix Luis Miralles, “la pèrdua d’ocupació durant els primers mesos de pandèmia, la situació d’ERTO, la impossibilitat de trobar noves faenes o les dificultats per a percebre rendes socials ha generat que el perfil de la pobresa valenciana haja canviat cap a uns trets més normalitzats: persones amb recursos residencials que han perdut l’ocupació i no tenen prou ingressos per a mantindre’s”.

Casa Caridad ha advertit del canvi de perfils que està observant-se entre els seus usuaris. “Persones amb contractes precaris que els han perdut per la crisi econòmica derivada de la pandèmia i que no els tornen a recuperar, famílies que compten amb recursos residencials, però que no poden pagar el lloguer, les factures o l’alimentació són el nou perfil que està començant a arribar a la recerca d’ajuda. Són gent que abans no necessitaven cap mena de recurs, però que ara, per la pèrdua d’ingressos o en cas de tindre’n són insuficients per a portar una vida digna, s’han vist abocats a acudir a les ONG”, explica Luis Miralles.

D’altra banda, el perfil femení es manté com un dels col·lectius a l’alça any rere any, i és el 36% durant el 2020, dada que preocupa l’Asociación Valenciana de Caridad, com indica la responsable de Treball Social, Cristina Sánchez, que afirma que “la precarietat del mercat laboral, les responsabilitats familiars, la dificultat d’accedir a un habitatge i la major vulnerabilitat fan que dones que ara estan en els nostres albergs necessiten una atenció especialitzada que l’equip de treball social de Casa Caridad fa amb un itinerari individualitzat per donar resposta a les seues necessitats”.

Pel que fa a la procedència dels usuaris, el 44% de les persones allotjades en l’alberg de la Petxina són espanyols, la meitat dels quals són valencians, un percentatge que ha crescut respecte a anys anteriors. A més, des de l’entitat adverteixen de l’augment, en els últims mesos, de persones majors de 65 anys que són derivades a Casa Caridad.