Corrupció, ofici de Setmana Santa

Han vingut així les coses. El PP s'ha entestat tant en el pecat que es veu ara ficat de ple en una etapa penitencial. Els regidors populars de l’Ajuntament de València (tots menys un, que va ser incorporat a última hora en la candidatura després de sobreviure a un altre escàndol de corrupció) els ha convidat la seua nova presidenta a la Comunitat Valenciana, Isabel Bonig, a reflexionar sobre la resposta davant la seua investigació judicial pel pretés blanqueig de diners en el grup municipal i assumir el càstig de deixar els seus càrrecs pel bé del partit. I els ha donat de termini fins després de Pasqua perquè decidisquen si s’immolen o l’obliguen a expulsar-los per haver desobeït. Un exercici molt adient per a la Setmana Santa.

“Una cosa és ser militant d’un partit i una altra militar, és a dir, ser militant de la militància; com una cosa és ser oficiant i una altra oficial”, escrivia el filòsof Xavier Rubert de Ventós a propòsit de la paradoxa de la professió d’intel·lectual en un famós assaig introspectiu titulat Ofici de Setmana Santa. Són militants de la militància els nou regidors imputats? Tan oficiants de l’ofici públic se senten per a aferrar-se als càrrecs? Tots han deixat entreveure aquests dies que els incentius morals i materials per no cedir tenen un pes decisiu.

Amb tota probabilitat, els regidors no se n’aniran voluntàriament. Menys encara quan el seu destí ha quedat lligat al de la seua cap, l’exalcaldessa de València Rita Barberá, que va desafiar la direcció del PP valencià, en la segona de les seues multitudinàries rodes de premsa des que sap que el jutge vol imputar-la pels mateixos fets, quan va sentenciar: “Han de deixar l’acta en obrir-se judici oral, quan manen els estatuts, com jo”. L’envit va propiciar l’obertura immediata d’expedient a la senadora i als seus nou deixebles per la direcció nacional del PP, que presideix Mariano Rajoy. Era l’única manera de salvar la qüestionada autoritat de la novella dirigent valenciana.

L’episodi va apuntalar Bonig, però ha generat dos problemes gens trivials. D’una banda, si els nou s’hi resisteixen, el PP es veurà en la tessitura de castigar la seua desobediència amb l’excomunió. I en conseqüència, perdrà la pràctica totalitat de la seua representació municipal a València. Una ciutat on la dreta podria marcar un fita en fer que els regidors no adscrits arriben a sumar el mateix nombre d’efectius que el grup de l’alcalde. D’altra banda, actuar disciplinàriament contra els rebels hauria de portar, per pura coherència, a fer el mateix contra Barberá quan siga imputada formalment després del suplicatori que el Tribunal Suprem enviarà al Senat a instància del jutge de València. Però no parlem d’una dirigent qualsevol, sinó d’una oficiant que ja estava ací quan la confraria s’anomenava encara Aliança Popular i que presumeix de tenir fil directe amb el mateix Rajoy.

Ha dit aquest últim, amb la infantilització del discurs polític fins a nivells d’espant que tant el caracteritza, que “no tenia ni idea” del que passava a València amb la corrupció i que ha obert l’expedient per “saber exactament què hi va passar”. O siga, que l’expedient informatiu, com la seua pròpia denominació indica, servirà per a aclarir què hi va passar. Heus ací una pista del que pot arribar a succeir. Posem que s’acaben les vacances de Pasqua sense que els regidors accepten abandonar els càrrecs i a Bonig li arriba l’hora de la veritat. Si suspén, encara que siga cautelarment, els edils de militància, posarà tota la pressió sobre el futur de Rita Barberá. Si no ho fa, quedarà desautoritzat el seu discurs de refundació. Però hi ha la possibilitat que s’empare en l’expedient obert per una instància superior, a la qual ha d’elevar la seua decisió, per no haver de prendre-la. I això, encara que la deixara malparada, atés l’inveterat costum de Rajoy de no resoldre els problemes, permetria guanyar temps, no se sap molt bé per a què.

El puntelló a seguir ha estat fins ara la reacció habitual del PP davant de l’allau de casos de corrupció que corquen la seua estructura, sempre esperant que marquen els temps les decisions dels tribunals. És possible insistir en aqueixa actitud? Si els regidors de València s’encaboten de no entonar el Miserere –miracle que no cal descartar–, el calvari no el recorreran sols, perquè el pas per aqueix viacrucis afecta la mateixa direcció del partit, sense que al final de la Setmana Santa s’albire cap resurrecció.