La divisió del PP i el líder que no va guanyar el màster ni el vot de les bases

Vol actuar com si no haguera passat res. Com si el PP fóra encara el partit cabdillista anterior a la caiguda de Mariano Rajoy, però les coses han canviat bastant. Pablo Casado n'és el flamant president, aqueixa és la gran novetat. I encara que els uns i els altres repeteixen la paraula lleialtat, s'han trencat molts dels equilibris de la formació. El nou líder exigeix unitat i adverteix que no tolerarà “corrents interns”. Però la seua autoritat política és fràgil perquè no va guanyar el vot de les bases. Va haver de recórrer a allò que ell mateix ha qualificat alguna vegada, en al·lusió a uns altres, com un “pacte de perdedors” per a derrotar Soraya Sáenz de Santamaría en un cos electoral mediatitzat, el dels compromisaris.

La seua credibilitat moral, curricular per a ser més precisos, és encara més incerta, ja que, més enllà dels dubtes que suscita una llampant llicenciatura en Dret, el seu màster, ara mateix sota escrutini judicial, va gaudir de tantes facilitats que li van convalidar 18 de 22 assignatures i només va haver d'aportar, suposadament, quatre breus treballs perquè li posaren quatre excel·lents com quatre sols sense acudir ni un sol dia a classe.

No, Casado, no va guanyar el seu màster ni el vot de les bases del PP, més minses del que es preveia. La seua autoritat política i moral és francament feble i l'intent de tancar files en la dreta mitjançant la radicalització del discurs espanyolista i reaccionari està per veure quins efectes tindrà sobre l'opinió pública i, com a conseqüència, sobre la deriva electoral del partit, que en el fons és l'única cosa que importa.

De moment, en el PP hi ha divisió. Predicar la unitat sense oferir una integració efectiva és una contradicció insalvable. Encara que no es toleren els corrents interns, el control del partit per part de Casado deixa represaliats els seguidors de l'exvicepresidenta del Govern i reobri ferides entre dirigents territorials i d'aquests amb la direcció central. Vegeu com a exemple el cas del PP valencià.

En el Comitè Executiu Nacional que ha confeccionat el nou líder hi figuren César Sánchez, president de la Diputació d'Alacant, que va fer costat inicialment a Cospedal i ja formava part de la direcció sortint; Miguel Barrachina, president provincial de Castelló, que és de la quota de Sáenz de Santamaría, i Esteban González Pons, que repeteix com a portaveu en el Parlament Europeu. Mentrestant, la diputada Belén Hoyo, principal referent dels partidaris de Casado en terres valencianes, passa a formar part de la direcció del grup parlamentari en el Congrés. Si César Sánchez dissimula poc l'ambició d'ocupar un dia la butaca de la dirigent autonòmica dels populars, Isabel Bonig, de sobte sembla tenir més possibilitats de fer-ho algun dia Belén Hoyo.

Però és que a més s'ha incorporat també al Comitè Executiu Nacional Vicente Betoret, conegut rival de Bonig a València, una província en què dirigeix el partit una gestora perquè, mentre manava María Dolores de Cospedal al madrileny carrer de Gènova, es va vetar celebrar un congrés en el qual Betoret, aleshores president provincial, havia d'enfrontar-se a cara de gos amb una candidata afavorida per Bonig. Des dels temps de la guerra entre els seguidors d'Eduardo Zaplana i Francisco Camps no hi havia tanta fricció interna.

Els suports de Casado vénen, doncs, de dirigents hostils a la presidenta del PP en la Comunitat Valenciana, que els seus afins, els alacantins Eva Ortiz i José Ciscar, com Miguel Barrachina, anaven en la candidatura de Sáenz de Santamaría, aqueixa que va guanyar entre els afiliats les primàries, també a la Comunitat Valenciana, i les va perdre entre els delegats. Així les coses, i a menys d'un any de les eleccions locals i autonòmiques, la divisió s'accentua en un territori amb una gestora dirigint el partit en la província de València, redundant amb una altra gestora anterior que dirigeix l'organització en la ciutat de València des que nou dels 10 regidors del PP en l'Ajuntament van ser suspesos per la seua imputació en la investigació de suposat finançament il·legal de l'anomenat cas Taula.

També ací hi ha tensió perquè el president de la gestora local, Luis Santamaría, aspira a ser candidat a alcalde de València contra la intenció de Bonig que ho siga l'actual portaveu i únic regidor no imputat, Eusebio Monzó. De moment, Casado ha col·locat en la Junta Directiva Nacional a Santamaría per agrair-li que l'haja portat a guanyar, ací sí entre els militants, en el PP de la ciutat de València.

D'altra banda, costa imaginar que el to dels populars valencians es radicalitze més. Com li sol passar al PP quan està en l'oposició, el discurs de Bonig i la seua gent és emfàticament espanyolista, integrista, anticatalanista, protaurí, acèrrim defensor de l'escola catòlica i de la privatització de serveis públics com la sanitat. És difícil en això diferenciar César Sánchez d'Isabel Bonig i aquesta de Belén Hoyo, de Vicente Betoret o de Luis Santamaría. Sobre la corrupció, quasi que millor ni en parlem.