Veritat i diversitat, en defensa de la política

Si defenses que el valencià i el català són la mateixa llengua és que simpatitzes amb els independentistes catalans. Segons sembla, resulta impossible assumir una cosa que resulta òbvia sense que sigues sospitós d'adoctrinament, de pancatalanisme o de traïció. Si acceptes que valencià i català són la mateixa llengua no pots ser un bon valencià ni un bon espanyol.

Candidats com María José Català, que aspira a l'alcaldia de València pel PP, o Toni Cantó, que pretén ser president de la Generalitat Valenciana per Ciutadans, porten aquests dies la radicalització anticatalanista del discurs de la dreta espanyola a posicions dels temps de la transició. Fet poc sorprenent en el cas de Cantó, donat l'esquifit del seu bagatge, i més estrany en qui va ser consellera de Cultura i Educació en l'època posterior a Francisco Camps i última portaveu del govern d'Alberto Fabra.

Té igual que el punt de partida no siga veritat. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, un organisme oficial la independència del qual va ser blindada per llei en temps precisament del PP per a apartar la identitat lingüística del debat polític, ho deixa clar amb una definició que hauria de ser suficient: el valencià és una “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català”.

Orgullosos de la denominació de valencià per al nostre idioma, no hauríem caure per això en la basta manipulació que nega la realitat d'una llengua comuna amb finalitats “secessionistes” de suposada espanyolitat. Però d'això fa la dreta el leit motiv d'una excitada i vella estratègia electoral que ara s'alimenta de l'abundant combustible visceral subministrat pel no menys excitat i dogmàtic independentisme català. I Cantó denuncia a València una inexistent imposició lingüística del valencià; l'expresident balear José Ramón Bauzà deixa els seus càrrecs per la poc versemblant deriva “catalanista” del PP insular; Pablo Casado es permet apuntar que el Govern hauria de fixar els percentatges d'ensenyament en valencià per damunt de l'Estatut d'Autonomia i la Generalitat, i fins i tot un vigilant de seguretat de Fitur es creu legitimat per a recriminar a la vicepresidenta Mónica Oltra que parle en valencià amb un col·laborador. Sembla que si fas servir una llengua hispànica que no siga el castellà deixes de ser espanyol.

Amb la mirada posada en l'extrema dreta, com si no existiren certes lleis, ni el bloc de constitucionalitat (tan constitucionalistes que són), el PP i Ciutadans han posat en marxa una subhasta per a veure qui es mostra més intolerant. El missatge de fons és que té igual el que s'ha avançat en la vertebració de la nostra democràcia i en la convivència en la diversitat, i que té igual la veritat.

Deia Hannah Arendt, que va estudiar de prop els orígens del totalitarisme, que la política deslligada de la veritat es corromp des de dins. Defensora d'una esfera pública rica en els seus debats, sabia que fets i opinions formen part de la política. “Els fets i les opinions, encara que han de mantindre's separats, no són antagònics, ja que pertanyen al mateix camp”, assegurava. “Els fets donen forma a les opinions, i les opinions, inspirades per passions i interessos diversos, poden divergir àmpliament i així i tot ser legítimes mentre respecten la veritat factual. La llibertat d'opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s'accepten els fets mateixos”.

El virus de l'extrema dreta, que sempre va estar entre nosaltres sota un cert control, com el de la grip, no s'ha tornat ara perillós per la radicalitat del seu programa involucionista i el fons reaccionari dels seus objectius, sinó per la simplificació d'allò complex i el menyspreu del contrast necessari d'informació, per la reducció maniquea de la diversitat i l'odi a allò plural, que sorgeix de la por a la llibertat. És cert que el debat democràtic pateix de vicis inherents com el sectarisme, el cinisme, la demagògia i l'exageració. Alerta quan es desentén de la veritat!