La Generalitat impulsarà l’exhumació de 300 fosses comunes amb víctimes del franquisme
La Llei de memòria democràtica impulsada per la Generalitat promourà el reconeixement social, el restabliment de la dignitat i l’honor i la reparació moral a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. El text, segons la seua impulsora, la consellera de Justícia, Gabriela Bravo, posarà fi “a massa anys d’amnèsia i oblit”: els governs autonòmics del PP mai van desplegar la Llei de memòria històrica aprovada pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero el 2007.
La llei entrarà en vigor una vegada l’aproven les Corts Valencianes, amb la consulta prèvia al Consell Jurídic Consultiu. En principi, a mitjan 2017. A partir de llavors, la Generalitat tindrà l’obligació de “reconéixer i reparar” a les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista. Aqueix mandat es desplegarà en quatre àmbits: el dret a la veritat, a la justícia, a la “memòria democràtica valenciana” i a l’homenatge a les víctimes, que tindran la seua diada: el 28 de març, dia del traspàs de Miguel Hernández, el 1942, empresonat pel règim franquista a Alacant.
Cens de víctimes valencianes
La llei compromet la Generalitat a identificar les víctimes del franquisme. Per a fer-ho, localitzarà les fosses comunes –unes 300 a la Comunitat Valenciana– i promourà “l’exhumació i la identificació” de despulles. També, sempre d’acord amb les famílies, finançarà la faena i, si en el camí s’advertira la comissió d’un delicte –execucions clandestines, per exemple– es denunciarà en el jutjat. 11.000 persones van morir víctimes de les represàlies durant la Guerra Civil i la repressió franquista posterior.
La llei prohibirà “símbols, vestigis i actes contraris a la memòria democràtica” i “actes públics que suposen un menyscabament de la dignitat de les víctimes”. Es preveuen sancions de fins 150.000 euros davant d’alguns incompliments. Segons la consellera Bravo, la norma assenta “les bases de la convivència en una societat que no vol repetir” un període com el que es va viure entre els anys 1936 i 1975. A més, acaba amb l’“apatia” dels governs del PP en la matèria i, a priori, garanteix que no hi haurà més casos com el de Teófilo Alcorisa.
