El ionqui dels diners va estar quatre anys cobrant sense anar a treballar en la fundació cultural de Francisco Camps

Marcos Benavent, l’autodenominat “ionqui dels diners”, era també un zombi dels diners. I ho va ser durant almenys quatre anys en la Fundació Jaume II el Just, el possible germen del cas Taula. Un organisme en què va ser contractat no se sap ben bé amb quina funció per Esteban González Pons quan era conseller de Cultura, segons el qual va ser gerent de l’entitat.

Així ho ha reiterat dimecres Vicente Burgos, el gerent del capritx cultural de l’expresident Francisco Camps, en la comissió d’investigació del cas Taula en les Corts Valencianes. Burgos va ser contractat el 2003 pel conseller de Cultura de Camps, González Pons, per a ser el gerent de la fundació que, en teoria, treballava per la restauració del monestir de Simat de la Valldigna, que es va convertir en un niu de col·locats del PP i que va deixar un forat de 9,8 milions d’euros a la Generalitat.

“Benavent no va vindre mai a la fundació a fer res concret”, ha explicat Burgos en la comissió, sense revelar el seu salari. Segons la documentació a què ha tingut accés eldiario.es, el recaptador del PP va estar contractat per la Fundació Jaume II el Just des del 14 d’octubre de 2003 al 30 de juliol de 2007. Quatre anys en què, segons Burgos, no va passar ni una sola vegada per Simat de la Valldigna. “No el vaig despatxar, perquè no depenia de mi”, ha respost Burgos al portaveu de Compromís, Fran Ferri, en la comissió. En la seua intervenció, l’exgerent de la Fundació s’ha dedicat a tirar pilotes fóra i eludir responsabilitats.

Burgos va ser detingut a la fi del gener del 2016 en el marc de l’operació Taula, una investigació derivada de la trama Imelsa, denunciada per la diputada provincial d’Esquerra Unida Rosa Pérez Garijo a partir dels enregistraments efectuats per Benavent i que li va costar el càrrec al president de la Diputació, Alfonso Rus, del PP. Que el treballador fantasma assenyalara Burgos com a eix de la trama no li ha fet molta gràcia a l’exgerent, que ha arremés contra Benavent unes quantes vegades en la comissió, tractant de deixar les seues acusacions a l’altura del betum.

“El que Benavent haja pogut declarar en seu judicial ho hem rebatut en seu judicial”, iniciava la seua intervenció. “Si n’hi hagué un que es va dedicar a recaptar i el van enxampar, que responga davant la justícia, però que no pose el ventilador” per aparentar que “tots som corruptes”, denunciava Burgos per defensar la seua gestió.

“És absurd pensar que s’ha fet una fundació per a robar”, ha dit el compareixent, i ha afegit: “Estarem imputats dos-cents mil, però no estem condemnats. Hi ha un procés d’instrucció”

A l’octubre del 2016, a la Ciutat de la Justícia, Benavent va situar Burgos com a actor central en la peça que investiga els contractes irregulars de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de València que presidia Rita Barberá. Segons l’exgerent d’Imelsa, Maria José Alcón –llavors casada amb Burgos– i el seu marit seleccionaven les empreses i Benavent hi mitjançava. Benavent va assenyalar Burgos com l’aconseguidor d’empresaris per a les obres de rehabilitació de patrimoni que contractava la fundació i en què se sospita que va haver-hi comissions il·legals. Burgos va assenyalar que a penes el coneixia i que era una cacera contra ell per ser la baula més feble.

L’exgerent, investigat per la peça del cas Imelsa referida al pretés tripijoc de contractes en la Regidoria de Cultura de València, ha dit que té “la consciència tranquil·la”, perquè totes les decisions de la Fundació Jaume II el Just “es van fer amb lleialtat” i sense pretendre cap altra finalitat“. Burgos ha insistit que ”no eren diners públics“ i la fundació era de caràcter privat, amb un pressupost privat.

Es tractava d’una fundació el patronat de la qual estava presidit –“d’honor”– pel president de la Generalitat, en el qual tenia el comandament executiu el conseller de Cultura, estava integrat per entitats públiques i gestionava fons públics. El 2003, segons consta en una acta, González Pons comunica al patronat que se n’adjudicarà la presidència efectiva a Camps per donar un impuls polític a la fundació. En molts casos, com ha reconegut, la fundació operava com la conselleria, pagant a proveïdors –“vam fer d’habilitat pagador”, ha dit– mitjançant resolucions de la conselleria, d’acord amb la Generalitat, segons el seu testimoniatge.

Era càrrec de confiança de González Pons

L’exgerent ha explicat que va ser el que llavors era conseller, Esteban González Pons, hui eurodiputat del PP, qui el va proposar per al càrrec. Sobre la seua gerència, el càrrec de confiança de González Pons ha dit una cosa i la contrària. Malgrat defensar el caràcter privat de la fundació fins que el 2009 va canviar la llei del sector públic i el Ministeri d’Hisenda va passar a auditar-la, Burgos ha assenyalat que van demanar una auditoria a la Intervenció del Consorci de Museus. També que totes les instruccions sobre contractació venien de la conselleria: “Mai vaig rebre instruccions més que de González Pons i Font de Mora [el conseller que va succeir el primer]”, ha indicat, i després ha negat que rebera les mateixes instruccions i ha dit que el contacte era amb els secretaris autonòmics de Cultura.

Sobre les contractacions, ha defensat que el procediment negociador és “tan legal com qualsevol altre” i ha assenyalat que el que es feia era convidar un grup d’empreses i després se n’elegia una. Aqueixa elecció l’ha atribuïda al patronat de la fundació.

Aquest assumpte ha derivat en un enfrontament verbal entre Burgos i la diputada socialista Carmen Martínez, que l’ha interrogat sobre les dietes que rebia, els pagaments de caixa fixa sense justificar i despeses de fins a 22.000 euros en un mateix restaurant. L’exgerent s’ha limitat a al·legar: “A veure si creuen que hi menjava jo només”. Ha afegit que les despeses en viatges –de 400.000 euros– eren per a portar molta gent al monestir i que “no havia d’estar tot el dia amb paperets”, referint-se als justificants de pagaments.