Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Així va caure València en mans de Franco

Desfilada de les tropes franquistes en la plaça de l’Ajuntament el 31 de març de 1939

Lucas Marco

València —

0

L’escultor Tonico Ballester va alçar la mirada el 29 de març de 1939 per observar els avions franquistes que, per primera vegada, llançaven fulls volants en comptes de bombes sobre València. Era el senyal.

–Vaig veure soldats de la República escampats pel passeig de l’Albereda, ficats al llit en els bancs, tombats per terra, sense saber què fer, silenciosos, tristos, ferits –va escriure l’escultor, germà de l’artista Manuela Ballester i cunyat de Josep Renau–. Em van semblar una viva metàfora de l’agonia de la República.

Els soldats republicans retornats del front de combat vagaven per la ciutat meditant aterrits si ho abandonaven tot i fugien des del port d’Alacant a un exili indeterminat. Van ser “hores de tristos pensaments, incertesa i desesperació”, va rememorar l’escultor Tonico Ballester.

Per part seua, el jove militar republicà Eduardo Bartrina va recórrer València abans de recloure’s a sa casa i ser detingut dies després assenyalat per un antic company d’escola falangista. “Aquells pocs dies (...) van ser d’autèntic pànic encara que tractara de dissimular-ho. Encara va haver-hi algun soldat despistadet que em va fer una salutació militar”, diu Bartrina en el seu testimoniatge publicat el 1996 en Cuadernos Republicanos. Per a l’escultor, “ja només es plantejaven problemes de tipus individual, perquè no funcionava cap element de govern o comandament militar; amb els exèrcits a la deriva, cadascú depén de si mateix”.

L’irremeiable afonament dels fronts de guerra va propiciar escenes de caos i improvisació. “En els últims dies de la guerra es va produir una descomposició total de la rereguarda republicana valenciana. Les estampes més impactants van ser la desaparició dels poders municipals i de les autoritats militars, que normalment van fugir els primers en vehicles i, en contraposició a això, la desbandada massiva de soldats a peu de retorn a sa casa”, explica en el seu despatx de la Facultat d’Història de la Universitat de València la jove investigadora Mélanie Ibáñez.

Durant aquella jornada van eixir dels seus amagatalls els membres de la quinta columna que van preparar l’entrada a la ciutat de les tropes regulars franquistes. El falangista valencià Luis Molero Massa, juntament amb els caps d’esquadra i els enllaços de centúria, esperava a sa casa des de la nit anterior les ordres dels dirigents Luis Gutiérrez Santamarina i Manuel Blasco Pamplona, que s’havien escapolit dos dies abans de la sala de detinguts de l’Hospital Provincial.

“Des de ma casa presenciàvem el pas dels grups de milicians que tornaven abandonant el front i el caminar rabent dels cotxes dels directius que fugien cap a Alacant amb l’esperança d’embarcar camí de l’estranger”, va escriure aquell mateix any en unes memòries editades per Falange, un dels estranys exemplars de les quals es troba a la Biblioteca Valenciana.

Quan l’ordre va arribar –“València és nostra. Tots al carrer. Arriba España!”– Molero i els seus camarades van vagarejar la ciutat en un camió cridant a ple pulmó “Franco! Franco! Franco!” i van substituir la bandera tricolor per la roja i groga en la Capitania General de la plaça de Tetuan. El quintacolumnista de Falange recordava l’ “emoció sublim amb què vaig vestir, per primera vegada, la camisa blava”.

Davant de la Capitania, des d’un finestral menut de l’entresol del que hui és l’edifici de la Fundació Bancaixa, el jove Eduardo Bartrina observava al costat del seu superior en l’exèrcit republicà les primeres camises blaves que desfilaven per la que va ser capital de la República entre novembre del 1936 i octubre del 1937.

–Vam quedar horroritzats –diu Bartrina– quan en aquell moment vam veure vindre un tinent de la nostra agrupació que estava de baixa a València per malaltia. Davant seu, que anava com nosaltres d’uniforme i amb pistola al cinyell, un camió amb xiques que vestien la falda negra i la brusa blava de la Falange, increpant-lo.

Al migdia, els militars revoltats van ocupar Sagunt i es van fer amb el control del port i de les instal·lacions de la indústria siderúrgica. “Recorde el recorregut triomfal fins a Sagunt del nostre camió i la trobada en aquest poble amb l’avançada de les tropes nacionals, comandades per un capità amic, al qual vaig abraçar plorant”, diu Luis Molero Massa en el seu llibre La horda en el Levante feliz.

Un altre dels quintacolumnistes que va eixir als carrers aquells dies de “radiant primavera valenciana” va ser l’agent Antonio Cano González, que vivia clandestinament a València amb el seu germà falangista i la seua germana monja després de ser expulsat de la Policia republicana. Els informes que consten en el seu expedient de l’Arxiu del Ministeri de l’Interior asseveren que el futur cap de la Brigada Político Social va formar part “dels grups que van restablir l’ordre i van coadjuvar” a preparar l’entrada de les tropes franquistes a València.

Així, a les nou del matí del dijous 30 de març, es va fer càrrec oficialment de la ciutat la Columna d’Ordre Públic i Ocupació del coronel Aymat. Quasi al mateix temps va prendre possessió de l’Audiència el coronel auditor Pedro Fernández Valladares, “acompanyat dels 86 tinents que cobririen els diferents jutjats provincials”, explica Vicente Abad en Valencia, marzo de 1939, un llibre descatalogat de l’Ajuntament. Els falangistes advertien en Ràdio València a la població civil que no circulara pels carrers “només que per a casos estrictament necessaris”.

A les tres de la vesprada, les tropes revoltades contra la legalitat democràtica de la II República –formades per la Bandera Valenciana de Falange, el Batalló d’Arapiles de la 57 Brigada i el Tercer Tabor de Regulars de Ceuta– van entrar a la ciutat des del passeig de l’Albereda i el carrer Sagunt. “Regna un ordre absolut”, destacava la premsa falangista. La filòloga María Moliner va observar l’escena, amb el seu marit i els seus fills, des del balcó de sa casa en l’entresol del número 22 de la Gran Via del Marqués del Túria. “No res de bo podien esperar els que havien cregut en el projecte cultural de la República”, adverteix la seua biògrafa Inmaculada de la Fuente en El exilio interior. La vida de María Moliner (Turner, 2018).

En l’actual plaça de l’Ajuntament, encara anomenada en la premsa franquista per la denominació republicana de plaça de Castelar, va desfilar la columna motoritzada, composta per la Guàrdia Civil i els Serveis d’Ordre Públic. Deu minuts després van aparéixer els generals Aranda i Martín Alonso, als quals un grup de dones va lliurar un ram de flors. Les noves autoritats van traure el cap al balcó principal del consistori i van ser victorejades, davant la mirada de la Mare de Déu dels Desemparats. Aquell matí el dia era “esplèndid”, assegura el diari falangista Imperio. Cap a les onze, va desfilar la Falange femenina i mitja hora més tard van entrar a la ciutat les divisions 56, 58 i 63, l’avantguarda de les tropes franquistes de Galícia que havien desfet les línies defensives de l’exèrcit republicà.

En aqueix precís instant, el dramaturg Jacinto Benavente, premi Nobel de Literatura, va començar a interpretar el seu millor paper teatral, amb el qual salvaria la pell en la postguerra. Va aparéixer al balcó de l’Ajuntament i va saludar amb el braç enlaire i llàgrimes en els ulls el general Aranda. Així narrava la premsa franquista la patètica escena: “Plorava emocionat i s’abraçava al victoriós general Aranda, explicant en un gest significatiu com havia sigut víctima de l’horda marxista i explotat iniquament”. Benavente, que havia sigut cofundador el 1933 de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica, va dir a Aranda: “Ja ho sap, general: m’hi van obligar”.

El ban signat pel general Orgaz aquell mateix dia sotmetia a la jurisdicció militar “tots els delictes comesos a partir del 18 de juliol de 1936, siga qualsevol la seua naturalesa, la tramitació i la instrucció dels quals s’ajustarà al procediment sumaríssim d’urgència”. S’obria així la infausta desfilada de republicans valencians davant els Consells de Guerra Permanents, inaugurat el 2 d’abril amb la condemna a mort de 20 persones.

“El model de l’Estat franquista es va instaurar al País Valencià, igual que en la resta de l’Estat, mitjançant una immediata, brutal, furibunda i contundent repressió”, escriu l’historiador Ricard Camil Torres. Amb l’entrada de les tropes, l’estat de guerra va ser declarat automàticament i, encara que la guerra va acabar oficialment l’1 d’abril, va continuar vigent fins al 1948.

Les xifres que han aportat els historiadors il·lustren com es va iniciar la fúnebre postguerra a la ciutat caiguda a les mans del franquisme. “El 30 de març n’hi havia en la Presó Model, amb una capacitat per a 500 presos, 235. L’1 d’abril en sumaven 15.210 i encara el 1941 n’eren més de 10.000”, explica el professor Ramir Reig en València (1808-1991) en trànsit a la gran ciutat (Biblioteca Valenciana, 2007).

“Des de l’inici de l’entrada de les tropes, automàticament comencen a demanar informació a l’arxiu de l’hemeroteca municipal per a localitzar gent significada políticament a través de la premsa. Demanen informes sobre persones determinades de les quals tenien notícies i en descobreixen d’altres implicant en el bàndol republicà”, explica per telèfon la historiadora Vicenta Verdugo, coautora de la guia Mujeres y represión franquista (PUV, 2017).

Segons conta, el primer que van fer les noves autoritats va ser recloure en la Plaça de Bous milers de republicans atrapats a València i després els van redistribuir a Sant Miquel dels Reis, la presó militar de Montolivet (situada on està hui dia el Museu Faller), les Torres de Quart o el camp de concentració de Portaceli a la serra Calderona, entre altres llocs. En els primers quatre anys de postguerra, 35.000 presos polítics passaran per la Presó Model i 2.700 dones republicanes seran empresonades en el Convent de Santa Clara i a la Presó Provincial de Dones, segons els càlculs de Vicenta Verdugo i de la professora Ana Aguado.

En la Model, entre xinxes i altres paràsits, va acabar el jove Eduardo Bartrina: “En aquells primers dies els falangistes, vestits d’uniforme, campaven a plaer per les galeries de la presó; ells es van emportar de la nostra cel·la un jove de la meua edat, amb molt males maneres, i mai no vam saber res més d’ell”.

La fisonomia urbana de València prompte va canviar. “En pocs dies van desaparéixer els escuts republicans que penjaven en la Llotja quan aquesta es va convertir en el Parlament, o en el paranimf de la Universitat de València”, conten els divulgadors Lucila Aragó, José María Azkárraga i Juan Salazar, tres dels millors coneixedors de la transformació urbana de l’urbs en les dècades del 1930 i el 1940. “Així, quan el 3 de maig Franco visita la ciutat, els carrers estan nets de República”, afigen. La ciutat va quedar, doncs, com va evocar la jove poetessa Angelina Gatell, amb “el seu temps resignat i tanta sang / brollant amb violència i baluern / del desemparament de les tàpies”.

En arribar a València, un mes després de l’ocupació, les campanes van voltejar per saludar el general Francisco Franco. En el seu discurs d’aquell dia, el dictador va advertir els valencians que el règim “atropellarà a qui vacil·le perquè està pastat amb la sang dels morts”. Va inaugurar així la que va ser, segons l’historiador Ramir Reig, ja traspassat, l’etapa “més trista, fosca i menyspreable” de la història de València.

Hui es compleixen 80 anys d’aquella catàstrofe.

Etiquetas
stats