Vuit anys contra el CIE: “No volem que tinguen millors instal·lacions, volem que desapareguen”
El 1986 es van posar en marxa a Espanya els primers centres d’internament d’estrangers (CIE). Actualment n’hi ha en funcionament set, entre els quals el de Sapadors a València, amb 152 places, una ocupació mitjana propera al centenar d’immigrants que romanen en les instal·lacions una mitjana al voltant 40 dies.
El 2010, arran de la publicació de l’informe Davos, naixia a València la campanya pel tancament d’aquestes instal·lacions, el moviment CIE No (vertebrat a escala estatal), del qual formen part diversos col·lectius valencians. La seua raó de ser, exigir la clausura d’aquestes dependències en què denuncien la “reiterada i brutal vulneració dels drets humans” (cada últim dimarts de mes es concentren davant de les portes de Sapadors, a les 19 hores, per exigir-ne el tancament).
“No volem un canvi en les condicions dels interns ni un CIE fantàstic amb traductors i uns serveis excel·lents, el que n’exigim és la desaparició, perquè no té cap sentit i la seua pròpia existència és opaca”, expliquen Gema Síscar, coportaveu de la campanya a València, i Ana Pérez, presidenta autonòmica de Metges del Món a la Comunitat Valenciana, que afirmen que no hi ha alternativa que no passe pel tancament. Sí que reconeixen que almenys ara –arran d’una resolució judicial d’abril del 2011– poden accedir a l’interior de les dependències i comprovar in situ les condicions en què es troben els migrants que hi ha retinguts. “Continua havent-hi les mateixes carències que hi havia fa una dècada, en menys quantitat, però es donen”, apunta Pérez i explica que el que sí que s’ha aconseguit en aquest temps és visibilitat.
No obstant això, lamenten que, a pesar de la tasca informativa que desenvolupen, continua havent-hi una gran desinformació social que provoca una falta de sensibilització perquè les denúncies “no han calat” entre la ciutadania, “fins i tot en l’àmbit judicial, tret d’alguns casos puntuals, com el de la jutgessa Victoria Rosell a les Canàries”. Aquesta dada és important, adverteixen, perquè al final, els petits èxits que es poden assolir, es troben a mercé de la “arbitrarietat” del jutge que aborde cada cas o cada situació en concret, encara que les seues resolucions no són vinculants, sinó meres recomanacions.
“Parlem de gent que està lluny del seu país i que no ha fet absolutament res, més enllà d’intentar millorar les seues condicions de vida, per a estar en la situació en què es troben, tancats en la cosa més semblant a una presó que puga haver-hi per una mera qüestió administrativa”, insisteix Gema Síscar, i afig, “parlem de persones per a les quals el final del seu viatge acaba sent un centre d’internament perquè se’ls aplica un sistema repressiu i de castic perquè vegen que no tenen dret a entrar a Europa”.
De tota la gent que passa per un CIE, tan sols se’n deporten un 30 per cent –un 61 per cent en el cas de Sapadors–, “què passa amb el setanta per cent restant?”. El 70 per cent de les persones que passen pels centres d’internaments d’estrangers “no són deportables”, per la qual cosa es converteixen en gent que viu en un limbe irregular, atemorida i sense drets “que evita eixir al carrer i se sent més vulnerable”. El 2016 van entrar a Espanya 14.550 persones en situació irregular, de les quals se’n van expulsar un total de 5.051, més de 2.000 procedents dels CIE.
Un negoci darrere del procés
Des de CIE No denuncien també el negoci que hi ha darrere de tot aquest procés amb temes com l’assistència sanitària, l’assistència social, les deportacions... Lamenten que hi haja contractes de confidencialitat amb els que presten l’assistència sociosanitària, Creu Roja o Clínica Madrid: “És insuficient i no ha millorat de manera notable des de 2010”, denuncia Pérez, que insisteix que no es tracta com caldria els que pateixen malalties greus, mentals o les embarassades. En aquests casos, la decisió depén de l’“arbitrarietat” del director del centre de torn, que és la persona encarregada de decidir que un intern siga atés o no.
De la mateixa manera, reclamen unes lleis més humanes i solidàries, “encara que per a això fa falta voluntat política”, que assenyalen que sí que es dóna en les administracions local i autonòmica, però no en l’estatal, “que és qui al final té la competència”.
Així les coses, es mostren escèptics sobre la possibilitat que en un futur pròxim es prenga la determinació de tancar-los: “A pesar de no creure que passarà això, nosaltres no podem deixar de denunciar la seua existència”.
Les denúncies
Pel que fa a les denúncies per part dels immigrants reclosos en els CIE, des de la campanya comenten que és molt complicat poder comprovar-les: “molts dels que denuncien maltractaments acaben sent deportats, per la qual cosa no es pot parlar amb ells per veure la veracitat dels seus testimonis”. A més, expliquen que en els últims anys s’han documentat una sèrie de morts a tot Espanya (5 o 6) que no estan aclarides.
També criden l’atenció sobre la situació en què es troben les dones en aquests centres, “molt més desvalgudes”. “Moltes són víctimes de tràfic, per la qual cosa és molt complicat que puguen denunciar”, expliquen, i posen com a exemple el que ha passat a Aluche, on, de tretze denúncies per tràfic, “només se’n va veure una”. “Per exemple, el Ministeri prioritza la seua condició d’immigrants en situació irregular a la de víctimes de tràfic”, conclouen des de la campanya.
