Sara, Jèssica i Dihue demostren que hi ha vida més enllà del turisme a Eivissa
LLEGIR EN CASTELLÀ
Jèssica va marxar d'Eivissa amb 19 anys i, 9 anys després, ha tornat a la seva illa natal. Va canviar São Paulo per Sant Joan de Labritja, que no arriba als 7.000 habitants. “Va ser un canvi molt fort. Crec que el fet d'haver residit en ciutats tan grans fa que valori molt més coses com viure en el camp, ajudar en l'hort… I no ser tan dependent de tota la maquinària capitalista i consumista que mou les ciutats”, argumenta.
Treballar en la cultura i ser autònoma en un lloc turístic i car com Eivissa és joc d'equilibris complicat. “Hi ha vida més enllà del turisme si tens un lloc on viure”, puntualitza Jèssica. “Si no tens un coixí mínim és molt difícil, i t'ho tens que currar molt, però si tens les possibilitats que et permetin viure aquí, hi ha un oci molt ric, diferent del qual s'ofereix al turista”, insisteix. Com ella, altres joves illencs, com Dihue i Sara, han fet el pas de tornar als orígens fora del monocultiu turístic.
Jèssica va marxar a estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona (UB) en 2011. “Volia construir vincles en un lloc en el qual realment volia estar, la qual cosa no m'ocorria a Barcelona o São Paulo. Sentia que estava de pas. Aquest sentiment era molt fort: el de deixar de dedicar energia a llocs en els quals no em volia quedar”, comenta la dona, que ara es guanya la vida gràcies als seus textos literaris.
“Des de petita sempre m'havia agradat molt llegir i escriure”, compte la jove. La seva germana major havia estudiat Filologia Anglesa i va pensar que a ella també li podria agradar, però que, al final, la seva llengua és la catalana, per la qual cosa va preferir aquesta opció. Després de la carrera, va estudiar un màster d'educació en català per a persones adultes. Era l'any 2016, i en, aquest moment, tenia dubtes sobre quin era el següent passo a seguir. Atreta per la idea d'ensenyar català en altres llocs del món, va aconseguir una plaça —de quatre anys— en la Universitat de São Paulo a través d'un programa (lectorat).
Aquesta experiència va durar des del 2017 —allà els cursos comencen al febrer— fins a finals del 2020, enmig de la pandèmia global de coronavirus. Després de la seva experiència al Brasil va marxar a Montevideo (l'Uruguai), on va conèixer al seu actual parella, Diego, amb qui manté projectes personals i professionals. “Vaig decidir anar-me a un lloc tranquil, on semblava que el món no anava a acabar encara”, explica irònicament. Quan va arribar la COVID-19, la qual cosa més el preocupava no era tant la distància com el fet de viure en una ciutat que supera els 22 milions d'habitants, si tenim en compte l'àrea metropolitana de São Paulo.
“Em feia molta impressió la dependència que hi ha en una ciutat tan gran”. En el seu segon any, recorda que va haver-hi una vaga molt important per part dels camioners. Després d'una setmana, en els supermercats faltaven alguns productes de primera necessitat i en les gasolineres hi havia unes cues immenses. “Viure en una ciutat així et converteix en súper dependent”, va pensar. Aquesta situació contrastava totalment amb la que vivia la seva família, que resideix en el camp i té terreny per a sembrar de tot. Amb aquest context, Jéssica decideix tornar a Eivissa. “No va anar només per la COVID, sinó perquè aquesta etapa, amb el final del treball, s'acabava”, malgrat que reconeix que “estava molt bé allí”. No obstant això, una part d'ella sempre s'havia sentit atreta per la idea de tornar.
Crec que el fet d'haver viscut en ciutats tan grans fa que valori molt més coses com viure en el camp, ajudar en l'hort… I no ser tan dependent de tota la maquinària capitalista i consumista que mou les ciutats
Malgrat tot, quan va tornar, tampoc es podien fer grans coses, a causa de la situació de confinament. “Com tot estava parat tampoc tenia la sensació que m'estigués 'perdent' alguna cosa”, explica, ja que no hi havia esdeveniments socials ni culturals. Tal vegada el que més li va costar va ser el fet que els seus amics viuen fora de l'illa, per la qual cosa només poden veure's de tant en tant. “Vaig tenir aquesta sensació de tornar a començar”, reconeix, la qual cosa és molt més difícil en l'adultesa. “També és més fàcil començar de nou quan ningú et coneix, com em passava fora, aquí surto al carrer i la meitat de la gent sap qui soc”, explica.
Tornar a casa per construir “vincles duradors”
Entre l'últim any de São Paulo, fins ara, Jèssica va començar la seva producció literària. Ha escrit els poemaris Som Aquí (2022), que va obtenir el premi Francesc Garriga —convocat anualment per LaBreu Edicions, Edicions del Buc, AdiA Edicions i Cafè Central— i Fissures (Editorial Fonoll 2023). En el seu últim any al Brasil, va començar a recollir textos que havia escrit en anys anteriors, a partir dels quals va publicar Fissures. “Va ser una manera molt bonica de tancar una etapa i reprendre l'escriptura, que havia deixat una mica de costat”, recorda.
En tornar, no obstant això, va compaginar aquests treballs amb classes de català per a persones adultes, que va donar durant un any i mig. Al segon any el va deixar per a centrar-se més en l'escriptura i la poesia. En aquest moment, decideix estudiar el màster oficial que habilita per a exercir la docència en l'Educació Secundària Obligatòria (ESO), Batxillerat, Formació Professional i Escoles Oficials d'Idiomes.
Jèssica compte que va fer pràctiques i va fer classes en un institut amb alumnat de 1r i 2n de l'ESO, però que malgrat que li agrada ensenyar, la professió exigeix moltes hores de treball fora de l'horari en el centre. I aquesta realitat laboral era incompatible amb la idea d'emprendre altres projectes. A partir d'aquí, va començar a construir un camí més centrat en l'escriptura. A més, va crear l'espectacle dels Honorables Virtuts Il·lògiques, al costat de la seva parella, que “combina música excèntrica amb poesia escènica”. Han actuat en tot el territori balear i en ciutats com Santiago, Barcelona, Cardiff i Londres.
Hi ha vida més enllà del turisme si tens un lloc on viure
Dihue, com Jèssica, es va formar a Barcelona. Tenia clar que volia estudiar arts encara que els seus professors li recomanaven les ciències. Finalment, va decidir estudiar Disseny en EINA (Centre Universitari de Disseny i Art), carrera que combina totes dues disciplines. Va començar a aplicar els coneixements apresos en diversos treballs, des de grans multinacionals fins a petits estudis de disseny i fins i tot com a freelance. No obstant això, a ell li interessava el medi ambient i la sostenibilitat, i les seves idees no acaben d'encaixar en aquests treballs.
Sent allí, comença a treballar com a dissenyador gràfic en el Fab Lab, un centre de recerca que compta amb maquinària industrial com a talladores làser, fresadores, eines paramètriques, motlles, i altres elements que li han permès desenvolupar el seu projecte actual. “Aquí vaig descobrir com recuperar la indústria localment, com fabricar a petita escala, des del local”, explica. A través d'una oportunitat laboral en el centre, que aportava la maquinària, va aprendre a crear projectes amb tècniques de fabricació i biomaterials locals.
El residu com a material de producció
Així va ser com va sorgir la seva idea de treballar amb el cafè. Concretament, amb les pellofes —el residu torrat— que va trobar en una cafeteria d'especialitat, enfront del lloc en el qual treballava. “Els vaig proposar fer un paper artesanal amb el seu residu i crear una col·lecció d'il·lustracions”, explica. Va ser un procés autodidàctic, ja que ningú, segons compte, li havia explicat com fer paper. “Em vaig trobar amb aquest residu, vaig veure que era una fibra, i em vaig preguntar què es pot fer amb fibres. Vaig reflexionar i vaig entendre que les fibres tenen una propietat natural: s'entrellacen, la qual cosa els dona resistència i flexibilitat”, assegura. Els treballs que van sortir d'aquest laboratori d'idees van ser presentats en exposicions de diferents ciutats europees, com Àustria, Brussel·les o Luxemburg.
Després d'aquesta experiència, després de la pandèmia, Dihue torna a Eivissa al costat de la seva parella, on ha desenvolupat un projecte de disseny circular centrat en revaloritzar els residus del cafè mitjançant la creació de materials i productes sostenibles i “d'alt valor afegit”. A partir de subproductes del cafè com la pellofa, els pòsits i altres partícules, ha creat tres materials principals: paper, biocuir i un compost rígid que ha anomenat Kofi Magma. Aquests materials permeten fabricar des d'objectes d'ús quotidià (com a safates o bases per a cartells) fins a peces de disseny artístic (com a llums), que s'adapten a les necessitats del sector de l'hostaleria, restauració i cafeteries locals.
Dihue ha tornat a Eivissa al costat de la seva parella, on ha desenvolupat un projecte de disseny circular centrat en revaloritzar els residus del cafè mitjançant la creació de materials i productes sostenibles i 'd'alt valor afegit'
“El projecte es basa en la filosofia del que anomeno l'alquímia circular, és a dir, transformar el que no té valor (residus) en productes útils, estètics i funcionals”, afirma. En altres paraules: es tracta de tancar el cercle, és a dir, que el residu pugui ser reutilitzat. “Ja tenia com una capseta clara: productes per a cafeteries o per a hostaleria, i amb els ingredients del cafè. Però, en el fons, tot això forma part d'una recerca més àmplia, en la qual tu, al final, tens una fibra i pots fer paper. Després, amb una altra partícula —que són els pòsits del cafè— pots fer altres ingredients, com un biocuir”, explica.
Reutilitzar aquesta matèria orgànica, recorda Dihue, ajuda a reduir les emissions contaminants a l'atmosfera. “Les tones de residus orgànics que no es recuperen, acaben en l'abocador, i alliberen metà. L'equivalent en emissions de diòxid de carboni és 11 vegades major”. Aquesta forma de disseny i fabricació local permet, a més, recuperar part de la capacitat productiva. “Hem perdut aquesta capacitat perquè tot s'ha externalitzat a Àsia”, lamenta.
El principal obstacle: els lloguers
Sara sempre ha volgut ser veterinària pel seu amor pels animals. Des de petita ha estat en contacte amb ells i amb vuit anys va tenir a la seva primera gossa a casa. Es va anar a estudiar la carrera a València, on va viure cinc anys. Va tornar a Eivissa per a treballar un estiu en l'hostaleria, però, en acabar, es va anar quatre mesos a Irlanda, gràcies a una beca Erasmus que li permetia fer pràctiques, en lloc de cursar assignatures teòriques.
“Ho vaig fer després de la carrera perquè si hagués decidit fer-ho abans hagués perdut assignatures”, explica. Després d'aquesta experiència, va començar a treballar en una clínica veterinària a l'illa, on només tracta a gossos i gats. “Hi ha altres animals que m'agraden molt, com els cavalls, però no com per a ser la veterinària d'aquests animals”, postil·la. Sara, en realitat, volia quedar-se a Irlanda, però va tornar a Eivissa per raons personals. “No tenia intenció de tornar tan aviat”, afegeix.
Sis anys després de la seva volta, no descarta marxar-se una altra vegada. Bona part de les seves amigues viuen fora d'Eivissa. L'altre problema —sistèmic i general, si no comptes amb patrimoni familiar, com apuntava Jèssica— és el de l'habitatge. “Vam estar gairebé un any buscant pis: ens mudem l'1 de gener de 2020”, recorda. El lloguer d'aquesta casa, ara, li ho paga ella sola. Si no fos perquè cobra bé no li ho podria pagar. “I encara així vaig amb l'aigua fins al coll”, lamenta. “Si haig de deixar aquesta casa, em plantejo deixar Eivissa”. Dihue té el mateix problema que Sara, encara que, si és el cas, va tornar a Eivissa per a establir-se i construir un projecte de vida durador. Abans de llançar el seu actual projecte, va haver de buscar treball i casa, la qual cosa va ser un procés lent. “És molt difícil. Se't va el sou a la casa, bàsicament”, lamenta.
0