“L'habitatge, primer”, nova vacuna per la malaltia de no tenir llar

L’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, va dir, el 23 de desembre, durant una visita al centre San Isidro, un ens municipal que acull a persones sense llar, que “no hi ha cap persona a la ciutat que si vol anar a dormir a algun lloc no pugui fer-ho, però hi ha persones que no ho volen fer”. Comentava així les escenes xocants que veiem, aquests dies, a ciutats com Madrid o Barcelona –i a moltes d’altres– de persones que dormen al terra, malgrat les baixes temperatures.

Ja l’any 2011, l’antecessor de Botella a l’alcaldia madrilenya, Alberto Ruiz Gallardón va demanar que s’atorgués a la policia municipal la competència de retirar per força de la via pública a les persones que s’entestessin a dormir-hi. No és un problema espanyol. Des de fa dos anys, els ajuntaments hongaresos poden fixar àrees on està prohibit pernoctar-hi sota amenaça de condemnes a presó o a fer treballs comunitaris.

Que hi hagi gent dormint al carrer no és cap novetat. Sempre n’hi ha hagut. I sempre hi ha hagut, també, la convicció que cal que algun dia ningú hagi de fer-ho. “Ningú dormint al carrer” és el lema de la Fundació Arrels, l’associació degana en el suport els sense-sostre a Catalunya. Els seus treballadors i voluntaris tracten directament les persones que dormen als portals, caixers automàtics o els bancs de places. Saben que molts no accepten la seva invitació per passar la nit en un alberg social. Només el fred venç la resistència de molts d’ells a abandonar el terra on descansen.

Al deteriorament físic i psíquic s’hi afegeixen d’altres raons que expliquen la seva decisió. El sociòleg Albert Sales, que ha dedicat moltes hores a contactar amb persones sense sostre, les resumeix així: “La persona que renuncia a dormir en un centre d’acolliment pot preferir quedar-se a prop d’on passa el dia i on la gent el coneix i li ofereix algun ajut, en comptes de caminar amb les seves pertinences d’una punta a l’altra de la ciutat per passar la nit en un lloc que només és un refugi temporal. Potser no vulgui prescindir de la companyia de les seves mascotes. Potser no vol dormir junt amb d’altres cinc persones en les quals no confia i amb les que es veuria obligat a compartir habitació… També pot ser que, després de ser objecte de diverses temptatives frustrades d’intervenció social, ja no vulgui establir cap relació amb les institucions assistencials”.

L’accés a un habitatge propi ha estat, en el tradicional recorregut de millora d’una persona que viu al carrer, el resultat final d’un procés de superació d’un seguit d’etapes. Ferran Busquets, director de la Fundació Arrels, coneix molt bé aquest procés: “En els models d’atenció tradicionals el primer que es demana són una sèrie d’esforços complicats per algú que viu al carrer: anar amb regularitat a un centre o alberg, començar a fer tal activitat, fer un pla de treball, deixar les addiccions… Unes condicions que no entens i que més aviat són desmotivadores. Finalment, després d’un llarguíssim camí i de molt de temps, pots accedir a un habitatge. Fins aleshores, hi haurà una sèrie de frustracions tant per part dels professionals com de tu mateix que només serviran per alimentar el recurrent imaginari de no vol ajuda”.

Finlàndia confia que no hi hagi “sense llar”, el 2015

Fa més de vint anys, Sam Tsemberis va crear a Nova York “Pathways to housing” (“Camins per tenir casa”) i va posar en marxa el programa “Housing first” (“L'habitatge primer”), on el procés s’inverteix. Es dóna un habitatge a persones sense llar, amb un gran grau de deteriorament per consum de drogues o alcohol o per patir greus discapacitats. I després se’ls atén per les seves addiccions o malalties. Els resultats han estat molt positius. En consonància amb el seu eslògan “Housing first resol la manca d'habitatge”. Amb aquest sistema, més de sis-centes persones han trobat domicili a Nova York. L’exemple s’ha escampat a una quarantena de ciutats dels Estats Units.

Finlàndia ha estat pionera en aplicar-lo a Europa. La construcció de milers d’habitatges dedicats a aquesta finalitat ha portat els promotors d’aquesta iniciativa a contemplar la perspectiva d’acabar amb la problemàtica dels sense llar l’any que acabem d’encetar, el 2015. Si fos cert, hauran guanyat aquesta batalla en només vuit anys, des que el 2007 el govern finès va apostar pel “Housing First”. La Comissió Europea ha començat fa un parell d’anys a impulsar proves pilot a Amberes, Lisboa, Glasgow, Copenhaguen i Budapest.

A Espanya, la RAIS Fundación ha posat en marxa aquesta via a Barcelona, Madrid i Málaga. L’ha batejat com a projecte Hábitat i compta amb el suport del ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i la Fundació La Caixa. A Barcelona, on col·labora amb la Fundació Arrels i ha subscrit un conveni amb el govern municipal, ha entregat les claus de deu pisos a persones sense llar a partir de l’1 de setembre i confia ampliar el projecte a més pisos el més aviat possible.

Alejandro López, subdirector general tècnic de la Fundació Rais i responsable del projecte Hábitat, està satisfet dels primers resultats de la seva implantació: “Totes les persones que van iniciar el projecte i que van accedir als seus pisos s’hi mantenen, la qual cosa és el primer objectiu plantejat. D’altra banda, totes les ”pors“ que apareixien entorn del seu èxit o no hem vist que no s’estan confirmant. Les persones que tenen problemes d’addiccions no estan consumint més (drogues o alcohol) en tenir un lloc privat on fer-ho sinó que han reduït el seu consum, i en alguns casos han demanat fins i tot començar tractaments de desintoxicació”.

López constata que “la majoria mantenen els seus habitatges en unes condicions de neteja i higièniques normalitzades. Hi ha persones que han convidat a les seves noves llars a familiars amb els que no tenien contacte des de feia anys. Tenim constància, tot i que encara que no són dades empíriques, de la millora de la salut d’algunes persones”.

Els experts afegeixen que resulta més barat donar casa a aquestes persones que les despeses socials i sanitàries que comportava el seu seguiment i tractament anterior. A favor del “Housing first” s’han escoltat veus valuoses com la de la Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona, Maria Assumpció Vilà, o experts com el vocal de pobresa d’Entitats Catalanes d’Acció Social i membre del Grup de Recerca en Exclusió i Control Social, Joan Uribe, que aplaudeix l’aposta municipal “per un futur de més eficàcia en la capacitat de donar suport als milers de persones sense llar”. “Esperem que l’esforç i el compromís de Barcelona per millorar, fins i tot arriscar, amb fórmules d’intervenció amb les persones en situació de sense llar tingui l’èxit esperat i serveixi de referent i estímul per generar els canvis i les lluites necessàries per abordar el problema també en un sentit més ampli: el de l’exclusió residencial”, afirma Uribe.

Perquè tot i l’optimisme de les afirmacions del creador de “Housing first” i l’aspiració de Finlàndia que no hi haurà cap persona dormint al carrer al seu país aquest 2015, la veritat és que queda molt camí per recórrer. A Barcelona, la iniciativa ha començat amb 10 pisos individuals o de parelles, mentre als seus carrers encara hi dormen cada nit uns 900 ciutadans.