eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

CATALUNYA

Mor Josep Manuel Novoa, l’assot de Pujol i de la banca

Vivia amb una permanent espasa de Dàmocles que finalment ha caigut, però això no li va impedir mantenir la seva tossuda lluita contra el sistema fins a l’últim sospir.

- PUBLICIDAD -
Josep Manuel Novoa

Josep Manuel Novoa

Ha mort Josep Manuel Novoa Novoa, periodista autodidacta i antiacadèmic, autor de diversos llibres que a finals dels noranta i començaments dels 2000 van esbudellar primer els fonaments de la Catalunya pujolista i més endavant les misèries del sistema financer espanyol. Novoa (Barcelona, 1949) va morir d’un atac de cor el passat 17 d’agost a Vilanova i la Geltrú, on residia des de finals dels anys vuitanta.

Ha mort jove, amb només 68 anys, però portava més d’una dècada sabent que vivia de propina, amb un sistema circulatori tan obturat que el fatal desenllaç podia donar-se en qualsevol moment. Vivia amb una permanent espasa de Dàmocles que finalment ha caigut, però això no li va impedir mantenir la seva tossuda lluita contra el sistema fins a l’últim sospir.

Novoa era un àcrata amb corbata i americana que va dur una vida digne de novel·la negra escandinava. Però no sempre havia estat així. De jovenet va entrar a treballar de meritori a El Correo Catalán, en la part comercial i de producció. Allà va créixer i s’hi va formar, fent tots els papers de l’auca fins que al final en va acabar sent el gerent.

Havia estat ensinistrat per ser una baula més de l’engranatge, però es va rebel·lar quan va a mitjans dels anys 80 va constatar que els propietaris del Correu el deixaven literalment tirat. Ell solet es va haver de menjar el tancament del diari i la posterior fallida i liquidació de l’empresa Fomento de la Prensa SA. El propietari a l’ombra es deia Jordi Pujol i Soley, i els que el van deixar sol davant dels treballadors i la maquinària concursal van ser els seus emissaris, bàsicament Lluís Prenafeta, Carles Sumarroca i Josep Lluís Rovira. L’ Avui (on també va ocupar càrrecs) era el portaveu del pujolisme per als lectors en català, i el Correu ho havia de ser per als lectors en castellà, però Prenafeta va decidir que calia un diari nou. Va deixar caure el Correu i va endegar el projecte d’ El Observador.

Així és com Novoa es va veure ficat en diversos embolics judicials. El de la liquidació de la històrica capçalera d’arrel carlina, i el del cas Casinos, ja que durant els darrers mesos de vida el Correu havia estat un dels diversos mitjans usats per CDC per girar factures fictícies contra Casinos de Catalunya a fi que l’empresa d’Artur Suqué desviés diners cap al partit. Novoa no va ser el denunciant del cas Casinos (ho va ser el misteriós Jaume Sentís), però va ser un actor providencial per evitar que s’hi tirés terra a sobre. Si aquella sumari no es va arxivar abans va ser per la documentació estreta dels arxius del Correu que ell va anar aportant. Al final el jutge va arxivar la causa, sense atendre a proves flagrants que apuntaven al finançament irregular, i Novoa va recórrer un acte que l’exonerava de tota responsabilitat perquè volia que la investigació arribés fins el final. Va arribar a acusar de prevaricació al jutge d’instrucció que l’havia absolt! Però als anys 90 la justícia no era la d’ara, ni tampoc els mitjans de comunicació, i l’assumpte del finançament il·legal de CDC via l’empresa concessionària dels casinos va quedar finalment enterrat.

El 1998 Novoa va publicar el seu primer llibre, Jaque al Virrey, sobre la corrupció pujolista que havia viscut de primera mà. Parlava de la seva pròpia experiència i d’altres casos paral·lels dels que se sabia poc (com el de Banca Catalana) o molt poc (com el dels ajuts dels ajuts de la Caric). I així és com un gestor empresarial amb la carrera d’Econòmiques sense acabar i entrat en la quarentena es va convertir en periodista. Escrivint i exercint. Havia estat font d’informació de tots els qui aleshores ens intentàvem dedicar a això del periodisme d’investigació. Però quan ell s’hi va posar ens va donar unes quantes classes particulars a tots.

Amb el suport inicial de l’industrial Amador Contreras va tirar endavant una associació de víctimes dels fraus concursals, i d’aquí va sorgir la publicació La Banca, una revista mensual amb aspecte de diari que va començar a disparar contra la impunitat del sistema financer espanyol. En els anys de la borratxera va ser l’únic que va alertar sobre la cobdícia, males pràctiques i exposició real del sistema bancari, així com del perfum a frau d’aquells productes financers que amb tanta alegria venien bancs i caixes als seus clients. Novoa tenia un olfacte extraordinari per detectar tripijocs empresarials. Repassava amb lupa l’anuari d’un banc o el balanç d’una empresa, llegia fins a la més petita de les lletres i finalment acabava trobant on era la incoherència, on era la trampa que a tots els accionistes els havia passat per alt.

Amb aquests atributs tan inusuals, alguns van pensar que es trobaven davant d’un agent secret del CNI. D’altres el titllaven de mafiós. No era res de tot això, i sí en canvi un franctirador de la ploma, un outsider incòmode i inesperat, i així ho corrobora el fet que cap mitjà s’hagi fet ressò del seu traspàs. Tan sols hi ha hagut un comunicat de l’associació EstafadosxlaBanca. L’afer Casinos i el va relacionar amb el vidalquadrisme i alguna de la gent que després crearien Ciutadans, però també amb la fiscalia i amb persones de l’òrbita d’Iniciativa. També va col·laborar amb el periodista abertzale Pepe Rei, i les seves revistes Ardi Beltza i Kale Gorria, on va coincidir amb David Fernández. I naturalment va col·laborar també amb El Triangle de Jaume Reixach. Les ideologies l’importaven un rave. Però s’apuntava a un bombardeig sempre que el projecte estigués dirigit a torpedinar el sistema.  

Amb La Banca i el primer llibre inspirat en la informació que havia anat remenant, i que va titular El Poder, va entrar en contacte amb algunes camarilles conspiranoiques madrilenyes, i en especial amb la capitanejada per l’advocat Rafael Pérez Escolar, exconseller de Banesto i enemic acèrrim d’Emilio Botín. També va veure’s més d’un cop amb Mario Conde. Abans de conèixer-lo ja havia publicat, amb xifres a la mà, que el govern socialista havia sobredimensionat el forat de Banesto per justificar una intervenció que en realitat només volia dinamitar les aspiracions polítiques del jove banquer. O sigui que subscrivia la tesi de Conde, però en realitat es va fer més amb Pérez Escolar, a qui considerava més seriós i ben preparat per derrotar Botín.

Llavors van començar a arribar els seus problemes de salut, un darrera l’altre, que van ser els qui al cap i a la fi van causar el tancament de La Banca. Era una revista massa personal perquè ningú el pogués reemplaçar. Un cop recuperat va desisitir de ressuscitar la revista i es va posar a escriure llibre: Bancos, Banqueros, Bandidos (2002), El botín de Botín (2003) i amb Jaume Reixach Las mil caras de Jordi Pujol (2003) , que en realitat era un refregit del Jaque al Virrey i un altre llibre anterior de Reixach ( Jordi Pujol: historia de una obsesión).

Va venir una època de retir, de posar en ordre temes personals i familiars, fins que, amb l’arribada de la crisi, el 2011 va obrir el blog Ataque al poder, que amb temps es va convertir en un nou punt de trobada de les víctimes de la voracitat del capital. Tot i la seva delicada salut, va seguir investigant, burxant i conspirant. Durant aquests últims anys va muntar la Asociación de Hipotecados Activos (AHA), formada per donar suport jurídic a víctimes de desnonaments, i amb altres socis i col·laboradors van estar escodrinyant el complex sistema financer fins a provar que en la seva majoria els bancs no eren els propietaris reals de les seves hipoteques, ja que la major part d’aquells deutes havien estat convertits en títols i venuts a tercers. Un dels primers col·laboradors en aquesta aventura va ser l’exjutge Elpidio Silva, si bé només va participar en les fases més iniciàtiques de la recerca.

La teoria de Novoa, i la d’altra gent amb qui va anar contactant, era que si els bancs no són els titulars reals del deute hipotecari tampoc no poden reclamar-lo, i per tant instar els desnonaments quan els propietaris no paguen, i malgrat la dificultat tècnica de provar davant d’un jutge que una hipoteca concreta havia estat titulitzada i incorporada a uns bons amb milers d’hipoteques més, van aconseguir demostrar-ho en alguns casos i van obtenir diverses resolucions judicials favorables. En aquesta roda de premsa organitzada per Sicom es pot veure tot el raonament de Novoa al voltant d’aquesta qüestió.

Les victòries judicials de l’AHA, però, no han liquidat el sistema financer com, mig de broma mig seriosament, Novoa augurava que passaria. De fet, cap de les seves previsions apocalíptiques sobre la fi del sistema es va arribar a complir mai, i quan se li recordava ho admetia, però amb el seu bon humor de sempre remarcava que estaven empatats. Ni ell no havia aconseguit doblegar el sistema ni el sistema a ell. El 2 d’agost va penjar el seu darrer post al blog. Es titulava “Blackstone, la alcantarilla por donde desaparece el patrimonio del Banco Popular”.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha