eldiario.es

Menú

Entrevista a Enric H. March

Salvem l’Arnau: “Recuperar el teatre Arnau és una qüestió sentimental, però sobretot arquitectònica”

Parlem amb l’historiador i escriptor Enric H. March, impulsor de la iniciativa Salvem l’Arnau, sobre el projecte veïnal que vol rehabilitar el vell cabaret, l’últim vestigi del Paral\·lel de finals del segle XIX

El Govern no preveu afrontar la rehabilitació de l’edifici i busca sense èxit una empresa capaç d’assumir els 10 milions d’euros que suposaria la posada al dia del teatre

L’Ajuntament, sota mandat de l’alcalde Jordi Hereu, va pagar l’any 2011 dos milions d'euros per recuperar el teatre, tancat des del 1994 i degradat fins a l’estat ruïnós actual

- PUBLICIDAD -
Enric H. March és un dels impulsors de la plataforma Salvem el Teatre Arnau / J.M.

Enric H. March és un dels impulsors de la plataforma Salvem el Teatre Arnau / J.M.

El Teatre Arnau, tan vell com el Paral·lel —fundat l’any 1894— va portar la bandera, juntament amb les sales d’El Molino i l’Apolo, de la Barcelona més canalla i pujada de to de principis del segle XX. Potser per això, de totes les reivindicacions que la reforma del Paral·lel ha deixat a la intempèrie, la recuperació de l'Arnau és la que apel·la més directament a les emocions i a la memòria de l’avinguda. Sense voler-ho, aquest històric cabaret s’ha convertit en un símbol del nou Paral·lel que molts veïns i entitats, aixoplugats sota la plataforma Som Paral·lel, volen recuperar. Avui, oblidat en la cruïlla amb Nou de la Rambla, sobreviu mig en ruïnes sota la mirada trista de l’estàtua de la cupletista Raquel Meller (1888-1962), la violetera, que en un altre temps el va omplir de gom a gom.

L’Ajuntament de Barcelona descarta fer-se càrrec dels prop de 10 milions d’euros que suposaria rehabilitar un edifici que l’any 2011, sota govern de l’alcalde Jordi Hereu, va adquirir per dos milions. L’únic bri d’esperança arriba des del teixit veïnal i, en concret, de la iniciativa Salvem l’Arnau —integrada dins de Som Paral·lel, que té un projecte sota el braç: Reconvertir el teatre en un centre d’interpretació del Paral·lel, un museu de les arts escèniques i un espai on reneixin les arts oblidades. Parlem amb un dels seu impulsors, l’historiador i escriptor Enric H. March (Barcelona, 1959).

Dels gairebé 10 milions d’euros que s’han destinat a la reforma del Paral·lel, cap serà per l’Arnau.

De moment, aquesta és la crua realitat. Totes les iniciatives veïnals i culturals que volem recuperar l’avinguda hem demanat incorporar el teatre, però segueix oblidat.  

Qui és el responsable de l’estat d’abandonament en què es troba l’Arnau?

Home, l’Ajuntament n’és el propietari. Està a les seves mans conservar-lo i rehabilitar-lo; o liquidar-lo del tot.

Per més que ho hem intentat, cap responsable municipal respon a la pregunta de perquè és va comprar el teatre si després se l’ha deixat morir....

És enigmàtic... Quan l’any 2011 l’Ajuntament l’adquireix donava la sensació que hi havia un projecte i que l'Arnau en formava part. Quin sentit tenia comprar-lo, si no? Li hauríem de preguntar als que van prendre aquella decisió. Segons l’actual regidor de Cultura, Jaume Ciurana, el problema és econòmic, però no només per restaurar el teatre, sinó també per assumir el manteniment. És evident que no sabien ni saben què fer-ne. No tenen una idea clara de l’ampli ventall de possibilitats que ofereix.

Imatge del Teatre Arnau de principis del segle XX / Salvem l'Arnau

Imatge del Teatre Arnau de principis del segle XX / Salvem l'Arnau

Quin Arnau té en ment la plataforma?

Pensem que l’Arnau seria el lloc ideal per instal·lar-hi un museu de l’espectacle, amb un centre d’interpretació i documentació de la història del Paral·lel, tant pel que fa al món de l'espectacle com a la història obrera. La idea és que els veïns trobin un lloc on dipositar i consultar el material (fotografies, cartell, programes, llibres, registres sonors, memòria oral...). No ens podem permetre que aquest material, en mans particulars, es perdi perdre per sempre.

Com ho pensen fer sense una inversió com la que, segons sembla, és necessària?

Cal oferir propostes raonables i factibles que puguin ser llamineres per l’Ajuntament i que, a més a més, impliquin a altres institucions que ara mateix tenen problemes per posar en valor el material que tenen. Em refereixo, per exemple, al Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre. Tenen un fons documental molt important que incomprensiblement està tancat en uns magatzems. Aquest fons el podria acollir l’Arnau.

Si recordem l’èxit de l’exposició que es va fer al CCCB ara fa un parell d’anys, El Paral·lel 1894-1936: Barcelona i l’espectacle de la modernitat, ens farem una idea de l’interès que genera el Paral·lel. Ens hem proposat com a primer objectiu la rehabilitació de l'edifici abans no caigui a terra. És probablement la part més costosa perquè la reforma hauria de ser integral i caldria construir els espais adjacents que farien falta per poder acollir el centre de documentació i la zona expositiva.

També preveuen activar-lo com a escenari que recuperi els espectacles que li van donar vida anys enrere.

L’Arnau va acollir tots els gèneres teatrals i escènics que des dels seus inicis han fet història al Paral·lel: pantomima, melodrama, sarsuela, music hall, revista. Fins i tot va patir diverses reformes per adaptar-lo a les necessitats dels espectacles, com l’any 1911 quan va debutar amb gran èxit Raquel Meller. L’Arnau podria acollir aquest tipus d’expressions culturals i a petits creadors, en un moment en què la resta de teatres ja ofereixen un circuït comercial. El Paral·lel es caracteritzava per ser un eix de cultura popular.

L'Arnau, abans del seu tancament definitiu, l'any 1994 [esquerra] i el teatre, oblidat, en una imatge actual

L'Arnau, abans del seu tancament l'any 1994 [esquerra] i el teatre, oblidat, en una imatge actual

Què significa, ara per ara, l’Arnau per al Paral·lel?

Ho significa tot, l’Arnau és l’únic vestigi que queda del Paral·lel de principis del segle XX. És l’últim teatre en forma de barraca. Per tant, no parlem únicament d’una qüestió sentimental, sinó sobretot d’una qüestió arquitectònica. L’Arnau és l’últim reducte que sobreviu des de finals del segle XIX, quan el Paral·lel començava a absorbir l’oci popular de Barcelona, i que va fascinar per igual a l’obrer, menestral o burgès, fins a convertir-se en una mena de Brodway barceloní i frontera canalla de la ciutat.

Posem-nos en el millor dels casos. L’Arnau rep l’inversió que necessita i es rehabilita. Com hauria de ser la gestió? Sectors de la plataforma Som Paral·lel entenen que sense una gestió directa el futur Arnau no obeirà a criteris estrictament veïnals...

Jo sóc partidari de la gestió compartida, però encara és un debat obert [ vídeo]. Les institucions s'haurien de fer responsables de les seves competències (manteniment dels espais i dels fons), però els programes s'haurien d'acordar amb la participació dels veïns o de les entitats que els representin. La titularitat ha de ser pública i s'han de poder compaginar les propostes veïnals i les institucionals assumint cadascú les responsabilitats que li pertoquin. Amb això vull dir que si un grup de teatre vol actuar a l'Arnau, no hi ha d'haver cap altre responsable que el grup de teatre; i si el Museu de les Arts Escèniques fa una exposició, ells en seran els responsables.

Darreramanet han rebut el suport d'alguns noms rellevants del món de la cultura...

Tenim el suport del Xavier Albertí, director del TNC; Hermann Bonnin, director de La Seca-Espai Brossa; i de l'Eduard Molner, cocomissari, amb l'Albertí, de l'exposició del Paral·lel al CCCB.

Li agradaria una reforma a l’estil d’El Molino?

No. I aquí em deixo portar per la part emocional. Potser les condicions d’El Molino no permetien que s’hi pogués fer res més. I val a dir que en la mesura del possible es va preservar la façana. Però la proposta de reforma de l’Arnau, en canvi, engloba molts més àmbits i connecta directament amb un tipus de Paral·lel que s’està perdent.

Com valora la reforma del Paral·lel?

La veig excessivament opaca. No em preocupa tant la qüestió urbanística, però sí el model d'avinguda. Cal evitar que el Paral·lel es converteixi en un eix turístic que uneixi el Port de Barcelona amb la Fira. Volem un Paral·lel ciutadà: no oblidem que és el lloc de trobada de tres barris, tots tres de districtes diferents. Però cal que es preservi, també, com a centre barceloní del món de l'espectacle, no només pel que fa a escenaris sinó també la investigació, la documentació, els museus, les exposicions...

Tem que el Paral·lel sigui la nova Rambla?

Espero que no. El turisme busca viure la vida de les ciutats que visita. Això cada cop passa menys a Barcelona perquè la gent fuig de les zones de concentració turista. Hi ha llocs com La Rambla, on el barceloní ja no hi va. Què hi troba un barceloní a la Rambla?

I al Paral·lel?

Molt poca cosa. No n’hi ha prou amb què hi hagin uns quants teatres i una zona comercial amb restaurants. Si tot això no està integrat dins d’un pla que intenti recuperar el Paral·lel com a zona de cultura, memòria i espectacles no ens serveix.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha