eldiario.es

Menú

"Muzungu in the mist!"

“Muzungu” és un terme del swahili que brolla espontàniament, i sovint en veu molt alta, de la gola dels nens de la zona dels grans llacs africans tot just veure una persona de raça blanca.

- PUBLICIDAD -
Runes de cabanes als pues del Bisoke, abans que la boira amagui el paisatge. (Foto: David Dusster)

Runes de cabanes als pues del Bisoke, abans que la boira amagui el paisatge. (Foto: David Dusster)

El dia havia començat serè però quan vaig treure el cap al cim de la muntanya Bisoke la boira ja havia espessit el panorama. A sota hi havia, cal suposar, un magnífic llac natural atrapat dins del cràter, i davant, la República Democràtica del Congo. En realitat no es veia res a dos metres a la rodona. Estàvem a 3.700 metres d'altura i escaix, al final d'una ascensió molt costera de més de tres hores per les vessants que habiten els goril·les de muntanya, i Alphonse, el meu guia, petant-se de riure, va etzibar-me un comentari que ja m'havia deixat anar un parell de vegades mentre patia pendent amunt: "¡'Muzungu' in the mist!". Un "blanc" encerclat per la boira, sense la recompensa d'una de les millors vistes possibles del Parc Nacional dels Volcans a Ruanda.

“Muzungu” és un terme del swahili que brolla espontàniament, i sovint en veu molt alta, de la gola dels nens de la zona dels grans llacs africans tot just veure una persona de raça blanca. Alphonse és el guia oficial que els gestors del parc assignen obligatòriament per a qualsevol activitat que es vulgui fer dins dels límits de la reserva. Vaig tenir la sort que aquell dia ningú més volia pujar al Bisoke, un dels centinel·les de la selva que custodiaven el campament de la primatòloga Dian Fossey. Així que tenia un guia personal i de seguida vam amistançar-nos aprofitant els descansos o en els moments excepcionals en què l'esforç no feia impossible parlar.

Caminar guanyant altura, sense importar l’estat de forma física, és una lluita d'esbufecs estentoris contra la falta d'aire. Ingènuament, el ritme que acabes imposant-te resulta poc idoni davant l'escassetat d'oxigen i acabes fatigat després d’uns quants passos. El guia anava obrint camí intentant posar seny als meus ímpetus i desplegava un manual de tàctiques psicològiques aplicables al turistes. Així, quan escoltava que la meva respiració s'entretallava excessivament, en lloc de girar-se i preguntar-me si estava cansat, cosa òbvia, s'aturava i s’ho manegava perquè la pausa fos deguda a que ell tenia la necessitat de fer-me cinc cèntims d’un secret: “Saps d'on vénen els noms del dels cinc volcans?" , em preguntava. “Ni idea”, li contestava jo. I, llavors, en la més pura tradició del comptador d'històries africà, declamant com si tingués un auditori davant, m’alliçonava: “Muhabura vol dir aquell que es veu des de tots els llocs i, de veritat, que es veu des de gairebé tota Ruanda; el Gahinga té la forma de la mamella d'una dona, i el Sabyinyo, de la dentadura d'un home molt vell; el Bisoke és aquell que està amarat en aigua, i el Karisimbi, el més alt de tots ells, el que té neu”. Clar i il·lustratiu. En dos minuts. Un decans suficient. Alè recuperat.

Alphonse gaudia explicant històries. I no parava de riure. És d’un dels pobles limítrofs amb el parc nacional, d’aquestes viles esparracades a l’altiplà que, sortosament, s'estan beneficiant dels dòlars del turisme dels goril·les. I aquest és un dels grans encerts de l'actual règim presidencial ruandès: el 5% dels ingressos del parc reverteixen en obres i serveis per als vilatans d’aquesta àrea de la província de Ruhengeri allunyada de la capital. La regió al voltant de Kinigi, on es troben les oficines del parc dels volcans, és eminentment agrícola, i el caminet que porta al Bisoke passa pel costat, al principi del recorregut, de camps de patates i de flors de piretre, una planta que es fa servir com a insecticida natural. L'entrada al parc nacional mai passa desapercebuda perquè una patrulla militar s'incorpora a l'expedició a partir d'aquell moment. La versió oficial diu que, els soldats, armats amb rifles, vigilen per si s'acosten els búfals salvatges. Alphonse té la teoria que els seus superiors els envien a caminar per les muntanyes perquè volen que facin exercici en lloc de mandrejar per la caserna. No sé quina és la raó veritable però el fet que els volcans siguin compartits amb el Congo i que hi hagi litigis pendents entre els dos països segur que hi té a veure.

En mig del descens Bisoke, la boira es dispersa a estones i deixa fruir de la bellesa de la vall dels Virunga. Ruanda és verd i ocre, intensa, amb desenes de turons amansits per les terrasses que aprofiten el fèrtil sòl volcànic. Els goril·les de muntanya continuen sense fer acte de presència a la selva de bambú. Però ja falten pocs dies perquè rebi el permís oficial per anar a veure'ls. I la boirina, fins i tot a l'inici de la temporada de pluges, acaba esvaint-se.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha