Venien de lluny. Dies de recorregut fins arribar al seu punt de destí. Tenien la data marcada al calendari des de feia temps, des de feia mesos. I van arribar al seu punt final. Potser amb alguns entrebancs inesperats, però finalment hi van arribar. I aquell dilluns 22 de febrer, a l'Hospitalet de Llobregat, van assolir el seu objectiu, que no era final sinó punt i seguit en el seu dia a dia.
Parlem de les vaguistes i solidàries que van recórrer, corrents, els 800 kilòmetres de solidaritat del CorrEscales teixits entre Bilbo i Barcelona. Però també parlem dels visitants al Congrés Mundial de Mòbils, el MWC, arribats en avió, TAV o vehicles de vindres tintats, vinguts des de milers de kilòmetres enllà, teixint la xarxa global de negocis des de l'altra punta del món a Barcelona, previ pas d'espoli pel Congo, entre altres. Un mateix relat, realitats antagòniques.
Les solidàries van trobar-se problemes de Guardia Civil, Ertzaintza i altres cossos policíacs. Els visitants al MWC van trobar-se problemes amb la vaga de metro. A cadascú la seva problemàtica. Les del CorrEscales van manifestar-se al costat de les vaguistes, aquell mateix dia 22. Els visitants al MWC segurament ni van veure el CorrEscales; i vés a saber si no van pensar-se que la manifestació del vespre era un performance de benvinguda al més pur estil Clos featuing Carlinhos Brown. Cadascú posa el centre del seu dia a dia allò que considera prioritari: la lluita i la solidaritat; o les empreses i els negocis.
Són les realitats antagòniques. I és que deriven del conflicte. La decisió ja és pròpia: intentar amagar-lo, negar-lo. Intentar gestionar-lo o desdibuixar-lo. Intentar evidenciar-lo com a manera d'encarar-lo i resoldre'l d'arrel -allò que se'n diu radicalitat-.
En l'àmbit institucional, en el primer dels casos, hi trobem el model i marca Barcelona. La que ens vol a totes al mateix vaixell, encara que dins d'aquest n'hi hagi que van amb taxi de luxe i d'altres que ens colem al metro. En el segon dels casos, hi trobem l'anomenada nova política. Segueix el mateix model de fons però hi posa una pàtina innovadora, tant de moda actualment. I en el tercer cas, hi trobem els vells clàssics de sempre, els de la moda vintage de les vagues i els conflictes com a models a seguir. De les modes vagues a les vagues model.
Poc han trigat a aflorar les contradiccions -sorpresa?- de la nova política -i vella escola- a l'ajuntament de Barcelona. De cop i volta, les defensores i practicants de les vagues i escratxes Ada Colau i Mercedes Vidal s'han trobat defensant a capa i espasa el model i marca Barcelona que iguala empresaris i treballadores, atacant i criminalitzant les vagues i patint escratxes. No n'hi ha per menys: seguint les tècniques de la dreta més rància -de CiU o de PSC- s'han dedicat a difondre els sous de la plantilla de TMB per intentar que la classe treballadora barcelonina ens hi tiréssim en contra. 'Divideix i venceràs'.
La classe a la que representen, contra la nostra. Perquè cal dir-ho clar: elles seran treballadores o el que vulguin, però a qui representen i els interessos de qui defensen ara mateix, són els de la burgesia, els poderosos, la 'casta', com diuen alguns amics seus. Perquè els sous de la plantilla de TMB ja eren públics: què busquen difonent-los en un moment com ara? I encara més: perquè no fan públics els sous dels 600 directius que cobren fora de conveni? Quan busques crispar algú -treballadores- i no molestar d'altres -directius benestants- evidencies clarament quins interessos defenses. Que tu no ets una burgesa i has treballat tota la vida? Pitjor encara: d'això a la classe treballadora se'n diuen escarabats.
I com que en són conscients, de tot plegat, ataquen a qui no sucumbeix, com elles. Al conductor d'autobusos i regidor de la CUP de Barcelona Josep Garganté li recriminen que faci els dos papers alhora. Vet-ho aquí la clau de volta de tot; li recriminen que recordi d'on ve, qui és i què hi ha anat a fer, al consistori: dur-hi el conflicte. I com a votant seu, ben orgullós que n'estic: per això les vam votar. No per ser comparsa de cap paripé que higienitzi i dignifiqui les institucions i adminsitracions que legislen contra naltros, sinó a dur-hi el conflicte del carrer. I si al carrer hi ha vaga, la institució no en pot restar al marge. Si al carrer hi ha antagonisme, també n'hi ha d'haver a la institució. No vivim sota el mateix relat perquè vivim realitats antagòniques.
Tot plegat, però, no ens agafa de sorpresa. No ens hi pot agafar. Les que vam viure l'evolució de l'Ada candidata cap a l'Ada alcaldessa -i les comparses i equips de Barcelona en Comú- amb l'ocupació de la botiga #occupyMovistar, el maig del 2015, i les maniobres per desmantellar aquell potent centre conflictiu, ja ens podíem esperar aquests esdeveniments. De la foto amb la lluita per guanyar l'alcaldia, a l'interès de ciutat per desactivar la lluita. Canvi de prisma i d'interessos a defensar per evitar un possible #EfecteResistènciaMovistar, just un any després de l' #EfecteCanVies.
Però la història continua i la desmobilització només pot ser temporal: el conflicte no desapareix, muta, es transforma i torna a aparèixer. De tant en tant, esclata. I més enllà de vagues modes, n'hi ha que seguim prenent les vagues com a models de lluita, perquè sabem a quin costat estem de la barricada. Amb la samarreta blau cel de la dignitat de la resistència Movistar o amb la samarreta roja de l'Ovidi. Però no canviant-nos de jaqueta.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
