Per què no prevenim el suïcidi a les presons?

Raquel E.F, dona, de 38 anys, reclosa al centre penitenciari Brians, 9 mesos en aïllament. Aquest cas, que acompanyem des d'Irídia Centre per a la Defensa dels Drets Humans, ha suposat un punt d'inflexió en la revisió dels protocols de salut mental que s'apliquen en el règim d'aïllament. Després de diversos intents d'autolesió i suïcidi, Raquel E.F va posar fi a la seva vida en un context d'invisibilitat i silenciament del que va ser el seu pas pel règim penitenciari d'aïllament.

Desafortunadament, el cas de Raquel E.F no és sinó un més dins de la taxa sobrerepresentada de suïcidi en aïllament penitenciari, tant en l'àmbit català com en l'internacional. Repensar l'aïllament, vetllant per la salut mental dels reclusos i recluses, és imprescindible per a evitar que el dany psicològic s'estengui. El suïcidi en règim d'aïllament penitenciari constitueix una preocupació mundial dels sistemes penitenciaris que s'enfronten alts índexs de suïcidi comparativament al règim ordinari i a la població general. L'autoagressió, l'automutilació i el suïcidi són actes reiterats que evidencien la desesperació profunda a la qual es veuen abocades les persones que passen per aquest règim. Igualment, el trastorn mental sever és un impacte freqüent quan hi ha confinament solitari especialment en llargs períodes de temps. En aquest sentit l'aïllament social, la segregació com a forma de càstig, seria la més seriosa de les sancions que es poden aplicar, ja que imposa al reclús condicions de vida inhumanes, degradants i deshumanitzadores.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) reconeix com a línia preventiva del suïcidi en presons les ideacions suïcides, la conducta suïcida o els intents. Així mateix, les conductes que poden portar un intern a l'aïllament, com conflictes entre reclusos, intimidació o altres infraccions disciplinàries, poden també entendre com a factors psicosocials associats a la conducta del suïcidi. Per això, l'OMS recomana seleccionar a persones amb problemes emocionals, poc suport social o familiar i certa història disfuncional per als programes de prevenció de suïcidis.

Seguint aquestes recomanacions i directrius, no cap sinó preguntar-se quins han estat els criteris utilitzats en l'avaluació clínica i psicosocial en el cas de Raquel E.F per concloure que el suïcidi era “fictici” o amb intenció “manipulativa”. Encara en el cas que existeixin estadístiques que documentin conductes de suïcidi sota aquesta intenció per tal d'aconseguir millors condicions penitenciàries, considerem injustificable escudar-se en aquest argument sota el qual la institució es desresponsabilitza de la mort d'una dona reclosa dins dels serveis penitenciaris que aquesta mateixa gestiona.

És preocupant que la resposta de l'administració pública se centri únicament en la intenció del suïcidi. El resultat: la mort de Raquel E.F, ens mostra que és imprescindible anar més enllà d'aquest argument, repensant el sistema de salut dins de les presons i, especialment, els criteris d'activació del protocol de prevenció de suïcidis.

Prèviament al suïcidi, Raquel E.F ja havia manifestat de forma desesperada el dolor i la desesperança en què es trobava. No podia sostenir la situació en què es trobava. Això ho va manifestar clarament en diverses ocasions i múltiples formes: incendiant la seva cel·la, amb autolesions, verbalitzant-ho a la consulta psiquiàtrica i duent a terme un altre intent de suïcidi. L'OMS inclou aquests fets com a factors de risc en la prevenció del suïcidi i ens diu que parem atenció davant aquest tipus de factors, perquè són indicadors d'un possible suïcidi. Clarament, l'estat anímic i mental de Raquel E.F indicava el risc al qual s'enfrontava. Fàcilment, podrem imaginar com aquest silenciament del dolor i deslegimització de la seva vivència emocional, va poder afegir certa sensació d'indefensió quan, en manifestar un malestar d'aquesta índole, el que troba és una omissió de l'ajut.

Torno a això: la possible intenció manipulativa no hauria de ser el centre del debat en aquest cas. El profund malestar psicològic, expressat en forma de conductes autolesives i intents de llevar-se la vida, i com millorar les condicions d'atenció en salut mental a la presó (especialment en règim d'aïllament) haurien de ser les nostres màximes preocupacions per prevenir nous casos de suïcidi.

El fet que la institució no reconegui i assumeixi la seva responsabilitat genera una revictimització: d'una banda, se li nega a Raquel EF l'assistència sanitària enfront del risc del suïcidi i, de l'altra, és la responsable de la seva pròpia mort, desconeixent el dany i els impactes psicològics que genera l'aïllament. El suïcidi ha de contextualitzar en l'entorn en què es dóna. Un suïcidi en règim d'aïllament no pot deslligar de l'entorn i de les condicions que influiran i possiblement precipitar el suïcidi.

L'administració pública té encara l'oportunitat de reparar part del dany. Si bé les conseqüències són irreversibles, generaria reparació el fet de reconèixer la pròpia responsabilitat i posar-se mans a l'obra perquè aquest cas pogués suposar un canvi en la millora de les condicions de salut mental a les presons catalanes. Aquest reconeixement restituiria la memòria de Raquel E.F, dignificant la seva mort i comprenent l'horror al qual ella va haver d'enfrontar.

Les mancances del sistema penitenciari en el monitoratge de casos de suïcidi es podrien millorar amb només algunes modificacions: revisant els protocols de salut mental en la prevenció de suïcidis, limitant el període d'aïllament a 15 dies (segons recomana Juan Méndez, relator especial per a les Nacions Unides), millorant el règim de vida ampliant les hores de pati, validant la veu dels reclusos en casos de manifestació de dany psicològic, ampliant i capacitant als equips de salut mental en aquest tipus d'atenció i, en general, vetllant per unes condicions dignes i respectuoses amb la vida humana.