En el pitjor lloc en el pitjor moment. Aquesta és la història de Pere Navarro com a secretari general del Partit dels Socialistes de Catalunya. Va ser triat el desembre del 2011 amb una majoria tan notable (73%) com fictícia, perquè ocultava les greus tensions larvades en el partit. Va arribar enmig de la formidable mobilització política que vivia Catalunya. I Pere Navarro es va trobar en l’epicentre de totes les crisis, les internes del partit i les externes. Juntes, les unes i les altres, van crear la tempesta perfecta que va portar el PSC a naufragar en totes les eleccions i el seu líder a la renúncia. Navarro va creure que podia pilotar la nau, però s’ha vist superat per la magnitud de la missió. I ha estat així perquè era una missió impossible.
El PSC pateix el descrèdit general de la socialdemocràcia a l’hora d’afrontar la crisi, la qual cosa li obre vies d’aigua (de centenars de milers de vots) cap a posicions més nítides d’esquerres, des d’ICV a Podem. I, alhora, pateix una sagnia de suport popular per la seva indefinició davant el procés sobiranista. Els votants més catalanistes retreuen als socialistes que no s’hagin sumat al bloc pel dret a decidir, mentre que un altre sector els acusa de tot el contrari, d’ambigüitat davant l’independentisme. Resultat, fugues de vots en massa pels dos fronts, cap a ERC o Ciutadans. Fins i tot ERC no es queda només amb els seus vots, sinó que aspira a quedar-se amb la seva memòria maragallista.
El partit s’ha convertit en un immens graner electoral per a la resta de formacions polítiques. Per demèrits propis i, també, perquè el PSC i els seus líders han estat víctimes de l’assetjament dels que intenten atreure el partit a la seva causa (les hemeroteques en donen fe). Pere Navarro va pensar que la solució estava a aconseguir que el PSOE obrís una “tercera via” que permetés al PSC recuperar la seva vella tradició de punt de trobada dels que se senten tan catalans com espanyols, majoritaris fins ara segons les enquestes. Navarro va aconseguir convèncer el PSOE, però no el seu electorat més catalanista, que va percebre la proposta federal (declaració de Granada) com insuficient i poc creïble. I, per descomptat, no va convèncer el sector crític del partit, disposat fins i tot a crear una nova formació socialista.
El PSC lluita per mantenir la centralitat política, però aquesta ocupa un espai cada vegada més petit. En una societat tensionada (que no en tensió) per la crisi econòmica, el procés sobiranista i l’immobilisme del Govern del PP, queda poc marge per als equilibris i els matisos. Són temps d’extrema complexitat i Pere Navarro no els ha pogut, o no ha sabut, gestionar: des de la resolució dels grans dilemes a què s’enfrontava el PSC o la “rebel·lió” dels crítics, fins a episodis tan surrealistes com el de l’agressió soferta quan assistia a un acte familiar a Terrassa. La pressió ha acabat sent insuportable i Pere Navarro ha tirat la tovallola. No tenia alternativa.
Però en cap cas es tracta només d’una qüestió de lideratge personal. La dimissió de Navarro és una evidència més de la tempesta perfecta que porta el PSC a la deriva. Un símptoma més, també, de la crisi que pateix un dels instruments polítics de cohesió social que ha tingut Catalunya i de les esquerdes que malmeten els pocs ponts estesos amb Espanya. Només amb una veritable refundació el PSC pot recuperar el seu paper històric. Pere Navarro va arribar al pitjor lloc en el pitjor moment. La pregunta és saber si el lloc, el moment i els líders canviaran prou perquè la missió del PSC deixi de ser impossible.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
