eldiario.es

Menú

Qui té por (d’un impost) de les grans riqueses?

"La perspectiva ha de ser centrar la mirada en aquells elements objectius que exterioritzen la riquesa i que avui tributen molt per sota del que ho fan els salaris de treballadores i treballadors", assegura el diputat de la CUP–Crida Constituent, Benet Salellas

- PUBLICIDAD -

Dèiem des de la CUP-Crida Constituent en el passat debat de política general al Parlament que qui té més ha de pagar més i que aquest principi bàsic de qualsevol societat que es vulgui considerar justa no és plenament vigent avui a Catalunya. Ho sabem, sobretot perquè ens falta més progressivitat en els impostos directes i perquè hi ha massa frau i elusió fiscal gràcies a l’enginyeria tributària d’aquells que poden posar mitjans i cervells a buscar fórmules per pagar menys.

Aquest mes la revista Forbes torna a publicar una llista de grans rics i Catalunya n’hi ha col·locat 27 –la comunitat autònoma de l’Estat que més nominats acumula en aquesta categoria– amb un patrimoni total de 34.100 milions d’euros, una xifra pràcticament equivalent al total del pressupost de la Generalitat de Catalunya per al 2017 que es calcula en uns 37.000 milions d’euros. És a dir que 27 famílies tenen tant de poder econòmic com tota la xarxa de salut, educativa, policial, judicial... catalana junta. I nosaltres pensem que aquesta gent ha de pagar més.

El cert és que en el model tributari vigent i de la comparació de la naturalesa de l’IRPF, l’impost de societats i l’impost de patrimoni, en resulta evident que el patrimoni en mans de societats mercantils es troba sense un gravamen en matèria tributària al mateix nivell que el patrimoni de les persones físiques. A banda, el patrimoni de les societats mercantils es troba afectat pels balanços comptables, fórmula que genera un important vel en termes tributaris que amaga i disfressa bona part de la imatge patrimonial de la societat.

És per aquest motiu que les grans fortunes familiars i personals presents al nostre país no tenen pràcticament res a nom propi i han sabut teixir una extensa teranyina de societats en les quals han anat col·locant el patrimoni en un context de tributació molt per sota del que afecta les rendes petites i mitjanes, centrades principalment en rendes provinents del treball i en un petit o nul patrimoni immobiliari.

Una bona i eficient administració tributària, amb prou recursos i voluntat política podria fer caure aquests castells de cartes, és cert, i caldrà treballar perquè això sigui un dels principals objectius de la construcció republicana, però mentrestant hem d’augmentar els recursos públics per garantir més polítiques contra les desigualtats en aquest moment de forta crisi econòmica.

Per això proposem un impost sobre concentració de la riquesa i grans fortunes per a la redistribució de recursos, la cohesió social i l’economia productiva com a primer pas cap a un model tributari molt més progressiu, simplificat i transparent que volem desenvolupar.

Podem imaginar-lo com l’impost implantat per  Bildu a Guipuzkoa mentre va tenir-ne la Diputació –el 2015 el pacte PNB-PSE va desdibuixar-lo totalment-, però suposaria entrar a legislar en l’espai competencial de l’impost de patrimoni. És una possibilitat però ja sabem que ens col·locaria una suspensió del Tribunal Constitucional, amb biaix de classe més que conegut, en un horitzó molt proper.

Una altra via seria construir un impost nou que se centri precisament en els béns que s’han col·locat en mans societàries precisament per escapar de l’impost de patrimoni i de l’impost de la renda. Estaríem pensant en immobles, vehicles i líquids bancaris que es troben sota titularitat d’una empresa però que no serveixen ni per aproximar-se a cap plantejament d’economia productiva. També en els béns de luxe com els cotxes d’alta cilindrada, les embarcacions d’oci i els immobles de valor superior al milió d’euros, tots ells avui en mans de participacions socials.

És complex, en som conscients, però la perspectiva ha de ser centrar la mirada en aquells elements objectius que exterioritzen la riquesa i que avui, si no han quedat amagats en l’immobilitzat d’un balanç fiscal, tributen molt per sota del que ho fan els salaris de treballadores i treballadors.

Caldrà pensar en bonificacions de l’impost, fins i tot elevades, per tal de garantir que protegim tot el que és patrimoni destinat a produir, generar treball i riquesa col·lectiva. Podem plantejar-nos també una exempció per sota, (a Guipuzkoa era de 700.000 euros, a l’estat francès és d'un milió) un cop efectuada la imatge real del patrimoni familiar més enllà que estigui en mans d’una o de pluralitat de societats.

Podem seguir pensant i perfilant tot el que faci falta però cal treballar en un impost que serveix una triple finalitat: que lluiti contra la concentració de la riquesa en poques mans; que recapti més diners precisament en relació a conceptes que ara estan infragravats i que realitzi un inventari de riquesa que serveixi per aprofundir en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal.

Sabem que el primer que alguns posaran sobre la taula serà la por. Serà la por que tota la riquesa abandoni Catalunya de la nit al dia. I nosaltres els contestarem que l’experiència a Guipúscoa va demostrar que només van marxar un 0,62 % de les riqueses obligades a declarar (i no se sap encara si va ser precisament per la introducció de l’impost). És la mateixa por de sempre, la por del canvi, la mateixa por que la CEOE, la banca i la jerarquia catòlica esgrimien el 27-S per demanar vots contra la independència, la mateixa por que va intentar inculcar durant tants anys el règim feixista... el discurs de la por.

El passat mes de setembre va morir Edward Albee, l’autor de la mítica obra Qui té por de Virginia Woolf? un text en què mitjançant les discussions al límit d’una parella en un sopar es fan evidents les importants hipocresies de la nostra societat i, segons com ho llegim, l’interessant debat sobre el poder. Hipocresia i poder, dues qüestions que potser no estan tan lluny del debat de la fiscalitat. El dilluns passat Marta Pascal volia matar el debat adduint que ens fan falta uns pressupostos "sense ideologia". Realment el debat de la fiscalitat té molt d’hipocresia i de detentació del poder. Nosaltres hem vingut a intentar destapar-ho i si podem, subvertir-ho. Qui té por d’un impost de les grans riqueses?

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha