eldiario.es

Menú

La segona 'operació Moisès' d'Artur Mas

Artur Mas es va presentar fa dos anys a les eleccions com un Moisès que pretenia conduir al seu poble fins a la terra promesa, que era llavors el 'dret a decidir', i ara vol repetir la jugada

- PUBLICIDAD -
La actitud mesiánica de Mas en el cartel de CiU ha generado numerosas bromas en las redes sociales

El messiànic cartell d'Artur Mas per la campanya del 2012

Artur Mas juga fort. Només convocarà eleccions si ERC accepta la llista única, en realitat, la 'llista de país', la 'llista del President'. "A vegades -va dir- cal difuminar la ideologia pròpia a canvi de fer brillar l'ideal comú". El moviment per sobre dels partits. La democràcia plebiscitària. Oriol Junqueras, que no va aplaudir el discurs de Mas, té un dilema. Aquesta vegada la víctima de l'astúcia del president no ha estat l'Estat espanyol, ha estat, precisament, el seu principal company de viatge cap a la independència.

Artur Mas es va presentar fa dos anys a les eleccions com un Moisès que pretenia conduir al seu poble fins a la terra promesa, que era llavors el 'dret a decidir'. Recorden aquell pòster electoral amb els braços oberts sobre un fons de senyeres i estelades que tenia que garantir una 'majoria excepcional' i que, al final, es va saldar amb la pèrdua de dotze diputats per part de CiU?. Després del retrocés electoral, Artur Mas tenia dues opcions. O dimitir o demostrar amb els fets que ell era realment l'escollit per liderar el procés sobiranista. Aquesta ha estat la seva missió des de llavors.

I ara intenta repetir la història. El President, situat per sobre dels partits, disposat a portar Catalunya a la independència, ja sense eufemismes. Una altra 'operació Moisès' per encapçalar una 'llista de país' que difumini a una CiU submergida en els casos de corrupció. Una operació per arrabassar el lideratge independentista a Oriol Junqueras. I amb la suposada complicitat de la 'societat civil' que en els pròxims dies haurà de decidir si entra en el joc del President.

Artur Mas necessita diluir, camuflar, al seu partit. Per a això vol crear un moviment. Però als altres partits que l'han acompanyat en el seu viatge a la independència no els cal emmascarar les seves sigles. I poden defensar la sobirania de Catalunya a partir de l'exercici de la seva pròpia sobirania. Ja ho han explicitat, encara que saben que s'enfrontaran a fortes pressions per part de la poderosa maquinària de CiU, que a partir d'ara amplificarà les paraules del President: és l'hora de la generositat, de superar la dinàmica partidista, de, com en el 9-N, jugar al tot o res. Del coratge, de la valentia. Si Junqueras diu 'no' voldrà dir que no serà mereixedor de totes aquestes virtuts. I Artur Mas guanya de les dues formes. Si ERC accepta, ell serà el gran vencedor (tot i que va dir estar disposat a ser l'últim de la llista) i, si es nega, el seu govern culminarà la legislatura sense èpica per culpa de Junqueras. Una jugada mestra.

Artur Mas té pressa perquè pretén rendibilitzar el 9-N, aquell dia en què ho va apostar tot i va guanyar. ERC i la CUP també tenen pressa perquè saben que difícilment tindran una millor conjuntura per forçar la independència. Però a partir d'aquí, sorgeix un dilema que té una llarga tradició a Catalunya. Històricament, la societat i la política catalana s'han implicat en els moviments de regeneració del conjunt d'Espanya. És més, en molts casos Catalunya ha estat precursora o ha liderat els canvis. I ara que una part significativa de la ciutadania espanyola s'ha implicat en un procés de ruptura, què farà Catalunya?

Les enquestes indiquen que a Catalunya conviuran els dos camins. El que només porta a la independència. El que tot ho condiciona a la consecució d'aquest fi. I el que posa l'accent en l'agenda social i en la transformació del sistema, amb la mateixa intensitat que milions de ciutadans de la resta d'Espanya. És a dir, de nou la prioritat 'nacional' davant de la urgència 'social'. Entre l'alternativa únicament catalana o la reivindicació compartida amb tots els sectors regeneracionistes de l'Estat. Artur Mas i Convergència ho tenen clar. Però l'esquerra porta malament aquesta dicotomia entre les agenda nacional i social. Que la CUP no participi en guanyem Barcelona o els equilibris d'ICV-EUiA són una bona mostra.

Artur Mas juga fort. Demana que s’aparquin les ideologies. L'important és la independència. Ja decidirem després quin país volem construir. I mentre el poder segueix en les mateixes mans. En les de gairebé sempre. Una jugada mestra de CiU per sobreviure. Especialment si ERC se la creu; si l'esquerra està disposada, un cop més, a "difuminar" les seves idees perquè "brilli" “l’ideal comú". Sense preguntar-se que en una societat tan plural com la catalana els ideals també són múltiples i que en les democràcies els partits i les ideologies són imprescindibles sempre, fins i tot per aconseguir la independència.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha