eldiario.es

Menú

La immaculada Constitució

- PUBLICIDAD -

Ens trobem gairebé al final de l'aqüeducte prenadalenc. Tres ponts units per dos festius d'origen divers però que ja no s'entenen l'un sense l'altre, el 6 sense el 8. Seria complicat trobar espanyols que saberen amb certesa quin és el motiu de celebració de la Immaculada Concepció, tant el religiós –res a veure amb la coloma– com el civil –una victòria dels terços castellans a Flandes–, tots dos realment miraculosos. En qualsevol cas, no s'aconsegueix comprendre per què, en un Estat aconfessional, el calendari laboral segueix estant marcat per ritus catòlics de tan escàs arrelament social. Altres festivitats més tradicionals, com el Corpus o Santiago, fa temps que van perdre aqueix estatus que el 8 de desembre segueix conservant en ple segle XXI, per a satisfacció del sector turístic.

En fi, parlem de la nostra immaculada Constitució. Resulta curiós, i cada vegada més simptomàtic, veure les picabaralles que es produeixen cada any, des de fa poc, amb motiu dels actes institucionals del 6 de desembre. A Madrid, a la celebració del Congrés dels Diputats hi van tornar a faltar els representants d'Esquerra Unida i dels partits nacionalistes –de nacionalisme no espanyol, per a ser exactes– mentre Podem es quedava a mig fer, uns dins i uns altres fora. A Catalunya, com ja va passar el 12 d'octubre, regidors independentistes feien com que treballaven creient així boicotejar la unitat d'Espanya. I en aquesta Comunitat nostra, el Consell i la Delegació del Govern feien de rivals en actes oficials, un a Alacant i un altre a València, copats per càrrecs públics d'un i un altre pelatge. Tot això, és clar, davant la màxima indiferència ciutadana.

En els rogles periodístics, i en aqueix gran rogle virtual que és Twitter, se succeïen les declaracions de líders polítics sobre el tema que ocupava totes les tertúlies radiofòniques i cap en el bar: la possible reforma de la Constitució. Rajoy, to fent d'ell mateix, venia a dir allò de no fer mudança en temps d'incertesa. El PSOE, més constitucionalista (del 78) que ningú, plantejava una reforma –imprecisa i limitada- com un acte d'amor a la mateixa Constitució (del 78). I a la seua esquerra es percebien clarament dues ànimes en un mateix cos, el d'Units Podem: mentre uns parlaven d'adaptar, actualitzar o “eixamplar la Constitució” (Errejón), uns altres postulaven directament un “moment constituent” (Iglesias) per a “una nova Constitució” (Garzón). No és aquesta una diferència menor, ja que, més enllà de l'eterna tensió dialèctica entre reforma i ruptura, reflecteix una discrepància estratègica cada vegada més evident entre els qui contrastaran forces en Vistalegre II.

Jo seguisc pensant que estem davant una crisi de règim, que no es dóna únicament a Espanya sinó en tots els països del nostre entorn i de la qual el Brexit, la victòria de Trump o la derrota de Renzi en el referèndum d'Itàlia són només els primers símptomes electorals. Tot allò que fa pocs anys semblava intocable està ara en qüestió, des de la Unió Europea a la nostra sacrosanta Constitució. Vivim temps convulsos i incerts en els quals el futur immediat fa por, però no ens en queda una altra que donar la batalla en un procés constituent que, materialment, ja està en marxa… i anem perdent. El conservadorisme ha deixat de ser una opció.

Els qui, des de l'esquerra, argumenten que la correlació de forces fa inviable una Constitució millor que l'actual –“mare-de-deueta…”– desconeixen la seua pròpia història i menyspreen les seues pròpies forces. L'empremta del PCE en el text de 1978 va ser molt més gran que el seu pes parlamentari; el problema va ser que el contingut social de la Constitució va quedar en paper mullat mentre les estructures del règim es van blindar amb paper d'escata. En aquests moments, el bloc teòricament favorable a un nou procés constituent, que deslligue els nusos de la transició i garantisca el compliment dels drets humans universals, disposa de més escons i més legitimitat que mai. Cert que aqueix plantejament encara no és majoritari electoralment; per a aconseguir això caldrà connectar-lo amb la realitat quotidiana d'explotació i privació de serveis bàsics que pateixen les classes populars, com va fer la PAH amb la ILP contra els desnonaments.

Tard o d'hora desapareixerà el pont de desembre. Canviarem uns festius per uns altres, deixant arrere les reminiscències nacional-catòliques i les relíquies constitucionals. Espere que siga per a celebrar que, aquesta vegada sí, el poble siga protagonista de la seua pròpia història.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha