eldiario.es

Menú

Quina hòstia!

- PUBLICIDAD -

No he tornat a posar els peus en les Corts Valencianes des que vaig netejar el despatx i vaig recollir els trastos al cap de pocs dies de les eleccions autonòmiques. He seguit per Internet algunes de les sessions parlamentàries –ahir mateix, el debat de política general–, però fins ara no m’ha vingut de gust tornar al lloc on vaig passar quatre anys intensos lluitant per un canvi a què el meu grup va contribuir decisivament, però que es va fer realitat sense nosaltres. Sé que algun dia, més prompte que tard, hi tornaré –de visita– i em retrobaré amb treballadores i treballadors que m’estime, companys d’altres grups i contendents polítics. Però, afortunadament , n’hi ha una que ja no hi serà.

Quina hòstia!... quina hòstia!”. Aquestes paraules van ser les que Rita Barberá va murmurar abraçada al llavors delegat del Govern, Serafín Castellano, el 24 de maig de 2015. Els micròfons van poder captar la desolació tan profunda de “ la jefa”, que havia encadenat sis legislatures en l’alcaldia de València i 32 anys en les Corts. Acostumada a celebrar les vetlades electorals amb el signe de la victòria, Rita semblava feta un drap, amb la mirada perduda i el cap cot. Però el pitjor per a ella encara no havia arribat, perquè aquella nit perdia no sols el poder, sinó també la impunitat. Ningú no gosa a posar en dubte la independència judicial, però és inevitable preguntar-se què hauria passat amb algunes de les nostres denúncies arxivades si els jutges i els fiscals hagueren tingut sempre la mateixa actitud que ara.

Al principi, Rita va semblar esquivar el colp que la policia sí que va assestar al confident de les seues penes aquella nit nefasta. Mentre Serafín era detingut i emmanillat pels seus propis subordinats i a sa casa, ella s’assegurava l’aforament com a senadora de designació territorial. Com tants altres presumptes corruptes del PP, Barberá ha utilitzat l’escó com a escut contra l’acció de la justícia. D’aquesta manera va aconseguir al seu dia mantenir-se fora de l’abast del jutge Castro en el cas Nóos. Aquesta vegada, però, només li ha servit per a retardar el colp, no per a evitar-lo. Després de la imputació de tots els seus regidors i assessors, incloses les seues col·laboradores més íntimes en el grup municipal, era qüestió de temps que el cercle del blanqueig de capitals es tancara al seu voltant. El Tribunal Suprem la investiga i ella, empestada fins i tot en el seu partit, decideix abandonar-lo i atrinxerar-se en el Grup Mixt del Senat. Indigna fins al final.

En els seus temps gloriosos, Rita no governava; regnava. I ara ha estat destronada. Fora del balcó consistorial i del Partit Popular, ja no infon ni respecte ni por i, fins i tot, Las Provincias gosa a demanar la seua dimissió. Qui es va arribar a creure “alcaldessa d’Espanya” i un símbol tan important de València com la maredeueta , ara s’ha de recloure a casa fugint de la premsa i de la mateixa massa que un dia la va adorar. Ella, que va repartir tants somriures i abraçades als qui la victorejaven com arrogància i menyspreu als qui se li oposaven, és hui una zombi política corcada per l’odi i el rancor.

Quina hòstia que t’han amollat, Rita. Com la que els han amollat al teu excamarada Alfonso Grau i al gracioset” d ’Alfonso Rus pel mateix cas Taula. Com la que els amollaran a Francisco Camps i a Alberto Fabra per la Fórmula 1. Com la que ja va tombar Carlos Fabra i Rafael Blasco, que us espera a Picassent. Sí, senyora, una bona hòstia. Una hòstia merescuda. Una hòstia de justícia.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha