eldiario.es

Menú

Les línies roges

- PUBLICIDAD -

Es increïble però cert. El vertader debat avui al si del PP, i especialment del PP valencià, no és la manera de redreçar l’economia, contrarestar les tendències a la precarització i l’empobriment dels treballadors i les capes mitjanes, enfortir les empreses i fer-les més competitives, o mirar de fer més autèntica la democràcia. No. El debat que els apassiona de debò és el de les anomenades línies roges, és a dir, a partir de quan el partit ha de desentendre’s i suspendre un dels seus membres imputat per corrupció.

El desgraciat episodi últim de Rita Barberà serveix com a excusa. Lluny de l’actitud digna de l’oposició, que malgrat tot el que havia plogut va distingir entre el cas humà, el respecte a la persona, i el rerefons polític, el PP –o una part significativa- vol utilitzar la darrera etapa de Rita Barberà, que ells varen marginar, per a benefici propi i eixamplar els marges d’actuació del corruptes al si del partit.

I així, exponent destacats del PP com Pedro Agramunt fan declaracions en aquest sentit i diuen que les línies roges estan mal posades, o Antonio Lis (antic vicepresident de la Diputació i avui funcionari públic pagat per la institució –és a dir, pel contribuent- per a fer d’ideòleg del PP, un cas com a mínim cridaner) fa un article molt elaborat en contra de les línies roges (publicat al Levante-EMV). Volen més llibertat de moviments. No se n’adonen que actuant d’aquesta manera certifiquen la versemblança de la interpretació d’aquell jutge que va comparar el PP amb una organització criminal dedicada a obtenir diners per vies il·legals per a aconseguir una preeminència electoral dubtosa i en tot cas immoral. Es tracta de protegir-se davant el poder judicial i les limitacions, tan molestes, que imposa. No podem oblidar que un gran valedor del PP com Rafael Blasco, avui a la presó de Picassent, deia que la presumpció d’innocència s’havia de mantenir fins i tot més enllà dels pronunciament del Tribunal Suprem, fins que es pronunciés el Tribunal de Justícia Europeu o, encara, la Cort Penal de l’Haia... Que més hauria volgut ell que eternitzar els temps, i arribar a una edat ja decrèpita i d’impunitat, gaudint del patrimoni acumulat.

Això de la presumpció d’innocència està molt bé per al ciutadà normal i corrent. Però en el cas d’una organització que compta amb desenes d’imputats per corrupció i que com a tal està qüestionada pels jutges (per l’obtenció de finançament il·legal, producte de la corrupció), la cosa canvia. Si un polític és imputat, i el jutge instructor raona els motius, si hi ha “indicis racionals” d’activitat delictiva, ha de dimitir immediatament, i el seu partit l’ha d’apartar de tots els càrrecs i expulsar-lo. En un país en què la corrupció no és anecdòtica sinó una xacra tremenda, un llast brutal per a la democràcia, l’economia i la moral pública, és el mínim que es pot fer.

Avui sabem ja molt sobre la corrupció, gràcies a treballs com, per exemple, els dos llibres de Sergi Castillo (Terra de saqueig i Ionquis dels diners, recentment aparegut aquest darrer). Al País Valencià han passat moltes coses, i hi ha hagut molta corrupció i molta corruptela, estesa socialment, com una taca d’oli o una infecció llefiscosa que ha comptat amb una certa tolerància, en la mesura que el boom econòmic era una anestèsia i alguns reien les gràcies dels poderosos. Però també és cert que hem comptat amb una generació de periodistes valents que han plantat cara i han investigat. I han fet públic allò que tant de mal ens ha fet col·lectivament.

Tapar la corrupció no és solució. És una involució lamentable. Podem pensar el que vulguem d’Isabel Bonig i Eva Ortiz, però en aquest cas tenen raó i els toca ser valentes. Contra qui siga, contra els sectors més corruptes del seu partit, contra els ideòlegs del fang llefiscós pagats amb diners públics.... Si es mantenen fermes, faran un servei important al País del qual formen part, un País atacat per una plaga de la qual s’ha de desempallegar urgentment amb mesures radicals, i també en darrer terme al PP. Encara que a alguns els coste d’entendre. Fer un País més net, eficient, competitiu, creïble, segur, honest, transparent, actiu, capaç d’enfrontar-se amb una globalització que posa les coses molt difícils, és tasca de tots. També de la dreta! La corrupció ens resta possibilitats com a valencians, ens ataca com a societat. Hi hem d’estar radicalment en contra.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha