eldiario.es

Menú

Wolfgang Fritz Haug / Filòsof marxista

“El món va carregat de guerra i de feixisme”

La victòria de la Revolució d’Octubre fa 100 anys ha deixat pobles sencers vacunats contra el socialisme”, sosté el coordinador del monumental ‘Diccionari Histórico-Crític del Marxisme’ quan analitza els temps que porten al poder figures com Donald Trump

- PUBLICIDAD -
Wolfgang Fritz Haug durante la entrevista.

Wolfgang Fritz Haug durant l'entrevista.

L’alemany Wolfgang Fritz Haug (1936), editor d’ Argument Verlag i director de Das Argument, és un dels millors coneixedors de l’obra de Karl Marx. Parla pausadament un castellà que practica durant una bona part de l’any que resideix a les Canàries. De tant en tant para el seu discurs per buscar la traducció més correcta d’un concepte o comenta el significat d’algun terme amb Gustau Muñoz, assagista i editor amb qui té una amistat de fa anys i que participa en la conversa. Coordinador del monumental Diccionari Históric-Crític del Marxisme, dimarts passat, el dia que els nord-americans van fer president Donald Trump, Haug va visitar València per oferir una conferència col·loqui a la Facultat de Ciències Socials sobre el seu llibre Lliçons d'introduccció a la lectura d'El Capital i participar en la seu històrica de la universitat en la presentació d’un número de la revista Pasajes dedicat a l’“Inquietant segle XXI”, en què col·labora amb un article sobre el capitalisme d’alta tecnologia en l’època digital.

El capitalisme triomfa a aquesta altura del segle XXI, aquest capitalisme tecnològic i financer que sembla haver pres les regnes de tot...

Mai no hi ha hagut tant de capitalisme al món com ara i no hi ha cap teoria capaç d’explicar-lo millor que la teoria de Marx. Molts membres de la burgesia ho saben. Per exemple, Carlos Slim, a Mèxic, organitza per als seus directius cursos sobre El capital. Fan el compte sense el cambrer. To i aixó, les reformes del capitalisme poden funcionar en un primer moment, però el resultat, al cap d’uns quants anys, serà més crisis.

El que ha passat, doncs, està dins de l’anàlisi formulada per Marx en El capital?

Potser és més real que en temps de Marx. En aquell temps hi havia menys d’un 5% de treballadors assalariats en la població anglesa i avui a Alemanya, per exemple, més del 80% són gent que depén dels seus sous.

Però hi ha l’assalariat pobre, que no pot viure amb el que guanya... Fins a quin punt això supera el que va poder imaginar Marx al seu dia?

El punt paradoxal de la crisi consisteix en el fet que el capitalisme ja no pot donar els mitjans de vida al treballador.

Les seues “lliçons” sobre El Capital van adreçades a fer lectures del llibre a partir del que passa ara?

El meu llibre es va escriure a partir de notes per a les lliçons que vaig impartir a la Universitat Lliure de Berlín l’hivern del 1999-2000. Amb Brecht, sempre dic que un bon llibre no ha de distraure l’atenció de la gent del món, sinó atraure-la-hi. Una gran part del meu treball és l’anàlisi del capitalisme actual. Estic acabant una trilogia sobre el capitalisme high tech i el meu primer clàssic va ser L’estètica de les mercaderies, del 1971, que seguia el mètode de Marx rigorosament i que em sembla que va ser acceptada internacionalment.

Continua vigent el materialisme històric, però ja no ho és el materialisme dialèctic?

És el punt central de la meua presentació. Depén de la manera com s’entenga. Tradicionalment s’entenia com si fóra un determinisme, en què els subjectes i la pràctica no exercien cap paper. Si s’entén què significa la dialèctica per a Marx, que no és la hegeliana, el materialisme històric sense aquesta dialèctica i la dialèctica sense la pràctica no funcionen. És una mica més complicat, però es podria resumir d’aquesta manera. Al cap i a la fi són paraules. Marx mai no utilitzava el terme materialisme històric. Ho van fer Engels i la primera generació de marxistes, perquè no els agradava que els anomenaren marxistes. Consideraven paradoxal que una doctrina que diu que no són els grans homes els qui fan la història portara el nom d’un gran home. Un dels marxistes més importants de primera generació, Antonio Labriola, va dir que la filosofia del marxisme és la filosofia de la pràctica. Gramsci va recollir aquesta idea una generació més tard.

Ara, però, hi ha molt poques esquerres que es reclamen marxistes. Ni les velles esquerres semblen fer-ho, ni els socialdemòcrates, ni les esquerres que emergeixen.

És així, sobretot ací, a Espanya, on hi havia un marxisme il·legal molt fort que en la Transició va patir com una implosió. Però a l’Amèrica Llatina és diferent i als Estats Units és diferent, i ho és també a Anglaterra. Als Estats Units hi ha una tendència que no s’anomena marxista sinó “marxish”, amb un diari en Internet molt interessant, anomenat Jacobin. El pare del reformisme, Bernstein, també usava aquesta paraula.

Per què l’esquerra s’allunya més del marxisme quan més triomfa el capitalisme?

S’entén fàcilment. Per l’experiència de l’Est.

Per culpa de la Unió Soviètica i el fracàs del bloc comunista?

Culpa no és la categoria justa. Rússia era un país molt poc desenvolupat i políticament molt ancorat en el passat, amb el 80% de la població de llauradors pobres que no sabien llegir ni escriure i amb una presència forta d’una Església antiquada. Els soviètics van suplantar la religió. Van fer una cosa que Marx sempre havia rebutjat: lluitar contra la religió. Ell deia que calia lluitar contra les condicions que fan necessària una religió per a la gent. Van suplantar, doncs, aquella religió veritablement premoderna pel marxisme. Aquest va ser el problema.

Això va passar en l’URSS, però no va contaminar també els intel·lectuals occidentals, que van acabar admetent el comunisme com una mena de religió, en nom de la qual acceptaven coses inadmissibles?

Efectivament. I es va donar sempre la mateixa tragèdia. Els intel·lectuals més intel·lectuals es van convertir en dissidents dins dels partits comunistes. Henri Lefebvre, per exemple, que era el filòsof del partit, al cap d’uns quants anys pertanyia a la xusma per a aquest mateix partit. Fixeu-vos en Ernst Bloch, el filòsof marxista més important del segle XX en alemany, que va ser rebutjat en la República Democràtica Alemanya (RDA).

Wolfgang Fritz Haug con Gustau Muñoz (a la izquierda).

Wolfgang Fritz Haug amb Gustau Muñoz (a l'esquerra).rda).

El partit comunista maltractava els seus intel·lectuals?

Perquè s’acostaven a Marx. En el Diccionari filosòfic de l’RDA no hi ha cap article sobre el marxisme, però sí que hi ha un article sobre el marxisme-leninisme. Comença dient que Marx i Engels van ser els fundadors del marxisme-leninisme, i no és cert. A mi em va passar el mateix. Jo no era una persona molt acceptada en l’RDA. I la formulació és suau. De fet, em consideraven un agent de l’imperialisme. Als ideòlegs i als caps dels partits comunistes, els de l’RDA, però també els de la República Federal, que era la meua part d’Alemanya, l’occidental, els citava la frase de l’Evangeli: els qui t’han de portar al cementeri ja estan a la porta. Si ho diem amb Brecht, l’estat marxista hauria de ser una màquina amb la tasca de fer certes funcions innecessàries, l’èxit seria la desconstrucció, l’autogovern.

Als Estats Units, com a reacció als estralls del capitalisme i de la globalització, la classe obrera blanca, en compte de formar un partit revolucionari, vota Donald Trump. I una cosa semblant passa a Europa...

A Alemanya també... I a França fa temps que passa.

Com analitza aquests moviments d’extrema dreta?

Crec que vivim una època semblant, en alguns trets, a la del començament dels anys trenta, una època de preguerra. [Parafrasejant Lenin] El món va carregat de guerra i de feixisme. És un feixisme que no té una visió d’un futur grandiós, sinó que vol tornar arrere.

De posicions molt reaccionàries...

Això és. La victòria de fa 100 anys de la Revolució d’Octubre a Rússia va ser, en cert sentit, una victòria pírrica. Va ser molt gran per a l’època, tremenda, però ha deixat pobles sencers vacunats contra el socialisme.

Vosté coneix la situació de la Xina, on perviu un comunisme oficial que s’ha tornat capitalista a la pràctica.

La primera vegada que hi vaig estar, el 1981, tres anys després de la caiguda de la “banda dels quatre”, era gairebé el primer convidat que havia estat a Corea del Nord en un viatge finançat pel Govern de Bonn. A Pyongyang m’havia sentit engarrotat. Assegut a la taula tot sol, a la vora d’un llac, amb un cuiner per a mi, en un ambient de riquesa increïble. Em venien les llàgrimes als ulls i el cos es ressentia. Quan vaig arribar a Pequín, em van rebre els directors de l’Institut de Marxismeleninisme i de l’Acadèmia de les Ciències Socials i em vaig sentir de sobte com a Itàlia. Era un clima d’anarquisme. La primera cosa que van fer va ser queixar-se del fet que un llaurador guanyava més que ells. No us ho podeu imaginar! Així doncs, atenció!

Vol dir que hi ha un fort contrast entre la rigidesa de la presó que és Corea del Nord i les contradiccions i els contrastos que es donen a la Xina?

I la llibertat de parlar.... Nosaltres vam publicar en Das Argument dos llibres sobre la Xina. El primer és sobre la gran contradicció, la categoria sota la qual s’ha d’entendre què passa allí. No puc dir què passarà en 50 anys, però estem a punt per a les sorpreses. Al principi van fer un comunisme radical, a partir dels llauradors. Després va arribar la transició al capitalisme. Es va produir d’una manera diferent de la prevista pel partit. Centenars de milions de fills de llauradors es van traslladar a les ciutats. Van ser intel·ligents. Es van adonar que allò era una mena de riu perillós que pots utilitzar. Com controles milions de persones? Amb l’exèrcit? El capitalisme de la Xina és anàrquic, amb un règim molt estricte que funciona com si fóra un dic per a aquest riu. Ara bé, el riu ha de córrer. No es podia fer socialisme sobre la base dels llauradors, és antimarxista. Per això la dictadura ha optat per deixar que el capitalisme faça la seua faena.

I això quines conseqüències tindrà...

Segons un estudi, em sembla que del Deutsche Bank, la majoria de la classe mitjana del globus és xinesa. Estic molt interessat a veure què passarà i, si és possible (riu), tractar d’influir-hi una mica.

Què opina de Thomas Piketty i la seua obra 'El capital al segle XXI'?

Piketty té una gran importància, perquè ha ajudat a traslladar el missatge d’aquesta maquinària que fa els rics més rics i els pobres més pobres. Aquest mèrit és molt gran. Teòricament, no està molt ben fundat. Però és molt important. Ha posat mundialment a l’ordre del dia el problema de la desigualtat.

No és la desigualtat el gran tema?

Ho és. I el reformisme és ara l’única cosa que es pot fer. Potser el moment de la revolució, com l’entenia Marx, ha passat per sempre.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha