Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

El llaurador de Carmelo Vicent

És admirable la continguda elegància que traspua aquesta peça, obra de l’escultor Carmelo Vicent, originari de Carpesa.

1

Com sempre ha passat, els valencians hem depredat l’horta, però de seguida hem sentit enyorança. I per això, en justa concordança, s’han celebrat tota mena d’homenatge al llaurador valencià, mentre s’asfaltava els fèrtils camps hortícoles. València s’ha estimat sempre l’horta, i el seu caràcter hortofrutícola, però no ha dubtat gens a depredar-la i destruir-la. Ho pense sovint, quan passe pel monument al llaurador valencià, a l’entrada de la Gran Via Marqués del Túria. El susdit marqués del Túria va fer una fortuna amb la introducció i comerç de guano per a l’horta de València, i al mateix temps que s’enriquia la ciutat anava eixamplant-se i menjant-se l’horta. Com més guano portava, més cases es construïen i més es destruïa l’horta. Les cròniques històriques parlen de l’horta tan rica que hi havia entre València i Russafa; fins i tot, el topònim àrab fa referència als seus jardins i vergers. Jardins ara inexistents, en un eixample de cases vulgars, fruit d’una burgesia rapaç i de poca volada. Quan veig aquesta escultura al llaurador valencià pense en això, i al mateix temps, m’admira la continguda elegància que traspua aquesta peça, obra de l’escultor Carmelo Vicent, originari de Carpesa. Aquella peça és més pròpia d’un personatge de Donatello que d’un llaurador valencià, pense també, però tant se val. Carmelo Vicent, artista i professor de Belles Arts, era un home contingut, que ha projectat el seu llaurador com si fos un noble florentí. Potser a Carpesa els llauradors eren així, donatelescs. Res més allunyat d’un llaurador brètol de Arroz y tartana, de Blasco Ibáñez. Si en compte d’una llegona portara una espasa podria ser Sant Jordi. Carmelo Vicent també era artista faller, i en els seus monuments s’esplaiava i treia tot el seu barroquisme, com una mena de vàlvula de pressió. En la cara anterior del monument apareix la llegenda: «La Ciutat de València, al llaurador valencià». I en la posterior, com no podia ser d’una altra manera, els versos de Teodor Llorente, de «La Barraca: «…sobri, sofrit, lleuger, fort i lleal / el que en l’aspre guaret clava la rella,/ y obri a l’aigua corrent fonda canal…». I en un costat, per rematar la traca, aquestes línies de Blasco Ibáñez: «Cuando toda la huerta dormía aún, ya estaba a la indecisa claridad del amanecer, arañando sus tierras queridas.» Tota la pirotècnia tòpica habitual. “Sobri, sofert, fort i lleial”, així és el llaurador de Carmelo Vicent, pense mentre vaig a buscar un pas de zebra. Hi hagué un temps que per aquells indrets sols hi havia camps i silenci, i de nit podies caminar mirant les estrelles.

Sobre este blog

En aquesta secció, Martí Domínguez i Jesús Císcar visiten indrets de la ciutat de València, i amb la descripció d’un element urbà projecten sobre els lectors instantànies plenes d’art i literatura.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats